dijous, 12 de desembre del 2013

Espectacular ruta a Olot

Ja feia dies que havíem quedat per fer la ruta Girona-Olot que el mes passat havien fet la gent de Bici Oci. La cosa va anar agafant caliu i al final semblava que seríem un bon grapat.

El dia es presentava espectacular per les dates i sobre tot, pensant en el dia anterior, gris fred i emboirat durant gran part del matí, però aquest dimecres es va aixecar amb un grau positiu a les 9 del matí i el sol amb ganes d'escalfar. 


A les 09:40 ens trobàvem al Pavelló de Fontajau en David, la Dúnia, en Xevi M., en Marc, en Xevi N., en Dani, en Jordi, en Txema, en Xevi C. i jo. De seguida decidíem seguir el track original cap a Biert, amb algun dubte arribàvem prop de Canet on, Jo primer i la resta després, anàvem per feina per no entretenir-nos més, que sabíem que la ruta seria llarga, i més contant amb què alguns volíem baixar pel carrilet.

Una vegada a Biert, en Txema ens havia de deixar per obligacions familiars, i la resta fèiem un petit avituallament. Després de la baixada tocava remuntar per anar cap a Pujarnol on vam gaudir d'un corriol de baixada i després d'una tirada de corriols de lleugera pujada que va complicar una mica la cosa en algun punt degut a la humitat, que ens van deixar a la carretera de Rocacorba. A partir d'aquí, pistes fàcils fins a arribar a Sant Miquel de Campmajor on vam fer un altre avituallament. 

Ja recuperades les forces vam anar fent per carretera i pistes fins a arribar al Riu Ser que vam resseguir per prats verds, pistes i un corriol amb algun pas complicat que obligava a arrossegar la bici, però en general molt bonic i divertit de fer.




Vam tornar a la carretera i després d'uns quilòmetres trencàvem a la dreta per començar el que seria la pujada del dia. Ens costaria molta suor i esforç superar aquells quilòmetres de pista molt pedregosa amb continu desnivell positiu. En arribar al que pensàvem era el final, vam fer un reagrupament per reposar una mica i acabar d'ascendir una última part, aquesta vegada per un corriol complicat, amb bastant tros de carregar la bici.




Vam tenir alguna dificultat per anar resseguint el track, però una vegada arribats a la cota màxima, ja es veien les coses diferents. Quedaven pocs quilòmetres per arribar i a sobre ens vam trobar amb una última part de recorregut espectacular... llargues tirades per corriols ciclables gairebé 100%, bonics paisatges amb el Pirineu nevat al fons i molta estona de gaudir sobre de la bicicleta per arribar a Olot amb una gran satisfacció per haver gaudit d'un recorregut dur però molt molt bonic i dels que s'adapten perfectament als nostres gustos.




Una vegada a Olot vam buscar un super per avituallar-nos, fer l'entrepà i aquí, en David, la Dúnia, en Marc i en Xevi N., van decidir baixar en bus, en Dani va baixar per carretera i els Xevis M. i C., en Jordi i Jo vam baixar per carrilet. Després de Les Presses, els Xevis van tirar al seu ritme i en Jordi em va acompanyar al meu (gràcies Jordi). A l'alçada del coll d'en Bas, vam posar els llums per fer aquesta part del trajecte en plena nit i amb una mica de fred a estones. En Jordi es quedava a Bescanó i jo continuava per arribar a casa a les 20:20 de la nit cansat però content per haver gaudit d'una ruta espectacular, d'uns bonics paisatges i de la companyia d'aquesta gent tan ben parida amb la que anem muntant aquestes rutes.

diumenge, 24 de novembre del 2013

Impàs ...

Porto un temps sense escriure res al blog, encara que no vol dir que no vagi sortint. Aquestes últimes setmanes he sortit fent rutes suaus amb companys de la feina pels costats del Ter, rutes tècniques pels voltants de Sant Miquel en solitari, destacar el nou corriol de baixada des de Sant Grau que vam fer amb l'Oscar i en Xevi, un tall de Tramunbike i un Rocacorba amb també amb en Xevi, on vam passar una mica de fred però vam gaudir d'unes vistes espectaculars.




Continuo gaudint de la bici fent les sortides que em vénen de gust, sense poder sortir amb els companys que continuen fent tirades llargues i esperant amb ansietat l'arribada del gener per començar a preparar la PDF NON STOP 2014. Tinc moltes ganes de veure fins on puc arribar seguint un entrenament planificat i quins són els resultats. De moment, vaig fent al meu aire, sortint amb qualsevol que vulgui compartir pedalades i passant-m'ho d'allò més bé amb aquest esport tan apassionant.

divendres, 18 d’octubre del 2013

Quicades ...

Avui he sortit amb l'Oscar per tal d'explorar la possibilitat de baixar de Rocacorba per una ruta inèdita.
Hem començat a pedalar pel carril bici cap a Sant Gregori, Santa Afra amb sèrie inclosa, i camí ral fins a Granollers on hem visitat a en Manel que ens ha ofert un bon avituallament.
Una vegada recuperats tocava pujar a sobre de Rocafesa per un camí que ha costat de trobar i que havia fet una vegada baixant. És una pista pedregosa i amb continu ascens que ens ha fet patir de valent i esforçar-nos per superar-la. Una vegada a sobre de la cinglera he anat buscant per orientació el corriol que havia fet una vegada caminant i que baixa cap a Bosquerós i no ha hagut forma de trobar-lo, això si, hem pogut gaudir del mirador que hi ha sobre la cinglera i que ofereix unes vistes impressionants de la Vall de la Llémena, el volcà, Sant Roc ... només per això ja ha valgut la pena.


 

Després hem estat buscat el corriol i hem acabat emboscats arrossegant les bicis per entre les bardisses, esgarrapats ... i això és el que es diu una "quicada". Els que em coneixen saben que de tant, sortint amb mi passen aquestes coses.

Per acabar-ho de guarnir, he trencat la puntera del canvi amb una pedra i hem hagut de fer les mil i una per arribar fins a Girona.

dilluns, 7 d’octubre del 2013

De passeig per la transpireinaica.



Aquest inici d'octubre l'hem passat de passeig per la transpirenaicaSi si, de passeig i és que quan aneu avançant en la lectura descobrireu qui s'ha encarregat de tirar per terra qualsevol sentiment d'esforç o orgull pel recorregut fet.

A les 07:30 quedàvem en Xevi, en Quim, en Dani, en Jordi i Jo a l'estació per agafar el tren cap a Llançà. Viatge plàcid d'uns 50 minuts per començar a pedalar just passades les 9. Anàvem fent per pistes amb un temps extraordinari i jo reservant pel que havia d'arribar i amb no gaires bones sensacions. No sabia com em trobaria fent dos dies seguits d'etapes exigents pel que fa a quilòmetres i desnivell pel meu estat de forma actual, així que millor no forçar. Tot i que m'anaven esperant, el ritme que portàvem era prou bo i ja acumulàvem un bon avantatge envers a la referència que teníem d'en Jordi que havia fet aquest recorregut l'any passat.
Després d'Espolla, per una pista, vam veure alguna cosa estranya que ens va cridar l'atenció i a mida que ens apropàvem anàvem descobrint de que es tractava; Era un noi amb un monocicle pedalant davant nostre. Va ser inevitable intercanviar unes paraules i ens va comentar que pensava fer la transpirinenca en 15 dies amb aquell aparell d'una roda... ens vam quedar al·lucinats... si en bici ja ha de ser dur, en monocicle ha de ser el "no va más"... La pedalada es transmet directament a la roda pel que mai deixes de pedalar, pugi o baixi, sempre has de mantenir l'equilibri en totes direccions i estar pendent del terreny... 
Després d'acompanyar-lo una estona vam continuar ruta comentant la barbaritat que volia fer.
S'anaven succeint pobles circulant per pistes i carreteres molt poc transitades fins a sortir de Cantallops on vam enfilar un petit port que després baixava fins a l'alçada de La Jonquera i que havia de servir per relaxar-nos una estona però res de res, l'un per l'altre picant-se fins a arribar a baix a tota castanya excepte jo que em vaig desenganxar del grup i m'ho vaig prendre amb calma.
Ara tocava arribar per carretera fins a Agullana, quin pal d'asfalt, entre que m'agrada poc i que aquells portaven un ritme superior al meu, vaig avorrir-me una mica, però anar fent. Una vegada passat el poble vam tornar a agafar un tram de carretera i després pista en direcció a Darnius on arribàvem molt d'hora així que vam decidir seguir ruta i dinar a St. Llorenç de la Muga per després aprofitar la casa rural on havíem de passar la nit, Can Mas d'Albanyà.

Vam fer un avituallament a la font del poble per continur la ruta per asfalt vorejant el pantà de Boadella, un altre pal d'asfalt.
Ens vam parar una estona al pont per passar a l'altre banda i ara tocava remuntar el Puig de Can Llosa on vaig a tornar a patir pujant i gaudir baixant. Ja faltava poc i teníem ganes d'arribar a dinar, però encara ens quedava superar una dura rampa encimentada on vaig tenir algun avís important de rampa que van quedar controlats. En arribar a St. Llorenç, a buscar el restaurant recomanat on vam dinar bé de menú. Una vegada recarregades les piles, vam fer una visita turística pel poble i vam agafar la carretera cap a Albanyà per arribar a la magnífica casa on passaríem una molt bona tarda entre bany a la piscina, relax a les instal·lacions, visita al poble i tornada a la casa per sopar i anar a dormir. 
Durant tota la tarda comentàvem el tema del monocicle i jo era dels més escèptics en trobar-lo de nou l'endemà. Em semblava una barbaritat voler fer una travessa com aquesta amb aquell aparell, així que vam calcular que baixant cap a Sadernes l'hauríem de trobar i sabríem si continuava amb el seu repte.


Després d'aixecar-nos i esmorzar molt bé a la casa, vam preparar-nos i cap a les 9 sortíem amb la pujada a La Vall de Riu sota el Bassegoda com a primer i gran objectiu del dia. Pràcticament tota la pista està encimentada, així que vaig a agafar el meu ritme amb la companyia d'en Jordi i anàvem fent gaudint del paisatge i la xerrada que compartíem. Les sensacions eren millors que el dia anterior. 

Ja a la part final per pista vam fer una parada a una font i posteriorment a agafar mores que eren boníssimes.

Encara quedava una part important d'ascensió i la part final amb rampes molt dures que vam fer un altra vegada junts, ja que ens havien esperat. Una vegada a dalt, vam parar per abrigar-nos i cap a la Vall de Riu on paràvem a gaudir del paisatge i fer unes fotos.
De seguida continuàvem cap a Sadernes perdent alçada ràpidament per la pista fins a l'alçada del càmping on teníem pensat de parar a prendre alguna cosa. Com era tancat vam fer un avituallament amb el que portàvem més unes figues i comentàvem que, com sospitàvem, el del monocicle no havia continuat. A partir d'aquest moment sabíem que tocava pedalar per asfalt una bona estona, vam parar al pont del Llierca a fer unes fotos i continuàvem seguint el track en direcció a Oix. Arribant a la carretera de Castellfollit, poc que hi havia, ens vam saltar un desviament per pista i vam continuar per asfalt fins al desviament de la carretera que va cap a Sant Pau pel Coll de Carrera.
 Aquí en Quim, després d'una estona, va agafar la davantera i ja no el vam veure més fins a coronar el Coll i quina va ser la nostra sorpresa que a mig camí ens vam trobar a en Sergi, si, el del monocicle, la mare que el va p...!!!! havia sortit de St. Llorenç quan encara dormíem, fosc, per superar la pujada al Bassegoda amb la fresca. Aquest paio és una màquina, està fet una bèstia. Però és que a sobre estava parat esperant a un amic seu que l'acompanyaria fins a Camprodon per pistes i corriols, ja que no volia continuar per asfalt.

En coronar el Coll de Carrera ens vam trobar a l'amic d'en Sergi que l'esperava així que vam decidir continuar amb ells, nosaltres també estàvem una mica saturats d'asfalt i tot el que quedava de recorregut, ho era. En arribar a una font i després de omplir bidons i motxilles vam agafar un corriol molt maco però poc apropiar a aquelles alçades que ens va obligar a arrossegar la bicicleta en diversos punts, però després ens va deixar a una llarga pista que ens portaria pràcticament fins a St. Pau estalviant-nos molts quilòmetres de carretera.

Ens quedava decidir si dinàvem a St. Pau o acabàvem de fer la pujada fins a Capsacosta per baixar per la Via Romana fins a la Vall de Bianya. Finalment St. Pau va ser l'opció escollida i després d'un primer intent fallit a un restaurant del mig del poble vam dinar molt bé sortint en direcció a Camprodon.

A partir d'aquí faltava arribar a Olot per agafar l'autobús fins a Girona. La primera part de la Via Romana es va fer dura havent d'arrossegar la bici a estones degut a la humitat de les pedres i la baixada per algunes caigudes sense gaires conseqüències. La veritat és que és un tram bastant tècnic a estones i perillós en d'altres degut al munt de pedres i rocs que hi ha durant tot el trajecte. La part final es va fer més portable i ja a la Vall anàvem fent per pistes fins a l'Hostal Nou on en Quim i en Xevi van decidir continuar per carretera fins a Girona i en Dani, en Jordi i Jo continuàvem seguint el track fins a Olot per gaudir dels últims corriols de la sortida en una zona molt maca amb un potent descens final.

Ja a l'estació d'autobusos, vam fer un entrepà i descansar fins a l'arribada del bus que ens portaria a Girona per Amer.

El resum que faria d'aquest dos dies de BTT seria que hem gaudit de bonics paisatges, d'una casa rural fantàstica amb molt bona atenció i a un bon preu, dels companys de ruta i que hem pedalat per un recorregut desfasat en aquestes dues primeres etapes, ja que molta part ha estat asfaltada els últims anys i el fa poc atractiu pels amants de la bici de muntanya.

Per un altre banda, hem coincidit amb en Sergi, que te plantejat un repte de gran magnitut que esperem que superi, segur que en sentirem a parlar.
Deixo el track del segon dia i la resta de fotos.


dimarts, 24 de setembre del 2013

Sortida "Verano Azul" ... no se, no se ...

El dia 9 vam fer la ja tradicional sortida de final d'estiu, sense presses, sense gaires dificultats i per gaudir de la companyia i del recorregut per finalitzar amb un banyet i compartir taula. La intenció era fer-lo a Can Perot, però de nou ho fem quan fan vacances, així que en Xevi M. va proposar acabar amb un bany a la piscina de la seva comunitat de veïns i el dinar al Migdia, així que dit i fet. 

Passades les 10 ens trobàvem a Vilablareix l'Eva, la MJ, l'Anna, la Carmeta, en Xevi M., en Paulí, en Manolo, en David i Jo. Amb tot enllestit, vam sortir cap a Aiguaviva pel corriol d'en Moi i després vam anar fent pistes, algun tram de carretera i algun de corriol fins a arribar a la zona d'Estanyol. Una vegada vam creuar la carretera de Mas Llunés, vaig trobar una pista que ens va portar pel dret just on volia arribar, així que perfecte. Anàvem fent cadascú al seu ritme, esperant-nos quan tocava fins a arribar a la baixada cap a l'Onyar, on vam gaudir del camí que el voreja fins a arribar a prop de Sant Dalmai. A partir d'aquí, em vaig embolicar buscant una pista que no trobava, així que en arribar al camí bo, vam parar a fer un avituallament. Ja anàvem de tornada i tocava pujar fins al volcà per després anar fent pistes fins a Aiguaviva, on tenia previst un corriol de baixada no gaire complicat per acabar de gaudir, però hem tingut un problema

Durant tot el recorregut hi ha qui ha tingut els seus més i menys, ja que, "verano azul verano azul" no ha sigut ... no m'hi puc estar ... ja em coneixeu ... però en arribar a aquest últim corriol, la Carmeta el va començar amb molta força per fer la pujada inicial i una mica més endavant li va agafar una rampa que ens pensàvem que s'havia trencat. Se li ha quedat el muscle tant estrebat que es va espantar i tot. Vam trucar a l'ambulància i es va anar apropant amb ajuda fins a la carretera, però de mica en mica les coses van tornar al seu lloc i vam poguer continuar la ruta tots pedalant.

En arribar a Vilablareix, ens vam donar un bon i agraït bany a la piscina d'en Xevi i cap al Restaurant a dinar amb la Montse, la Sílvia, la Mariló i el seu bombo, la Sofia, en Josep i en Xevi V. Vam compartit una bona estona fins que les obligacions familiars van poder més. 

A destacar a la MJ que estrenava bicicleta, que feia mesos que no sortia i que no sòl fer BTT i l'Anna que feia més d'un any que no pedalava i va venir amb una bici deixada que li va donar algun mal de cap. Es van portar com unes campiones.











divendres, 6 de setembre del 2013

A FALTA DE REPTES EL 2013... GRAN REPTE PEL 2014

Aquest any 2013 va començar amb una parada important, pot ser massa i tot, per fer les coses diferents, rodant al principi sense forçar per intentar agafar una bona base de fons i després buscar millorar la força i pujar una mica millor. Doncs bé, tot això va quedar en no res per diferents motius que ara no venen al cas, amb el resultat de què durant aquest any, m'he vist en pitjor forma que mai. També ha influït que no em vaig marcar cap repte amb data concreta amb la corresponent falta de motivació per sortir al no tenir cap objectiu proper.
Total, que al Juliol, parlant amb el meu amic Xavi Bernat, que porta uns anys amb un nivell físic envejable i una força mental digne d'admirar (passant els 50 anys s'ha penjat uns Pedals de Foc Non Stop en plata i uns altres en or al 2012 i 2013 respectivament entre d'altres) em va suggerir per enèsima vegada que féssim alguna d'aquestes junts, i per recuperar la falta de reptes d'aquest any, li vaig dir que al 2014 faríem la PDF NON STOP junts... Alaaaaa!!!!! Vingaaaaaa!!!! Que valent que sóc!!!! Doncs si, ho sóc i a part, si alguna cosa crec que em sobra, és motivació quan em proposo un repte, així que després de recopilar informació i analitzar la situació, vaig decidir marcar unes pautes per fer les coses amb seny i arribar en el millor estat de forma possible al gran repte. 





Pel que no conegui els PDF NON STOP, es tracta de superar en una jornada una distància de 220 Qms i un desnivell acumulat de 6200 metres fent una ruta circular per  la Vall d'Aran.
Així que primer de tot, verificar el meu estat físic, segon fer-me un estudi biomecànic per optimitzar la meva posició a la bicicleta i per últim mantenir un ritme de sortides constant en el que no influeixin ni el clima, ni els horaris laborals, ni les obligacions familiars.
Després de què a la tardor passada em fes una prova d'esforç molt complerta, em faltava fer-me un eco-cardiograma així que només era qüestió de quedar amb el metge en dia i hora. Abans d'acabar l'agost ja el tenia fet amb resultat satisfactori.
El biomecànic, encara estic buscant opcions, comparant preus i en les pròximes setmanes ho concretaré sense que passi d'aquest mes de setembre.
La solució per mantenir un ritme constant de sortides, la bici d'spinning, així que després d'informar-me i mirar que ofereix la xarxa en segona mà, en Manolo em va oferir la seva temporalment... perfecte!!!. M'estalvio fer una despesa per disposar d'una eina només necessària durant aquest temps de preparació. Moltes gràcies Manolo, com sempre, disposat a ajudar als amics.
Ara només queda una cosa, fer-me un plàning d'entrenaments i començar, però això arribarà després de fer la que serà l'al·licient de l'any que va sorgir de forma inesperada mentre pedalàvem amb en Xevi per Sta. Cristina. Els pròxims 1 i 2 d'octubre anem a fer les dues primeres etapes de la transpirinenca, així que ja hem començat a posar fil a l'agulla i lligar caps per quan arribin les dates tenir-ho tot enllestit i gaudir de dos dies pedalant pel Pirineu Gironí amb els companys viciats.

dimecres, 21 d’agost del 2013

Rostida amb en Xevi


Abans de marxar de vacances vaig quedar amb en Xevi que aniria a Platja d'Aro a pedalar amb ell com anem fent els últims estius. Al final vaig marxar sense fer-ho, així que de seguida que hem pogut, vam lligar el tema, i ahir, amb l'Oscar, vam baixar cap allà.

A les 5 de la tarda quedàvem a Sta. Cristina i començàvem pedalant per carril bici. En sortir del poble ja vam començar a fer una pujada d'aquelles que et posen a lloc per després fer un corriol dels que tant ens agraden. De nou al carril bici vam pedalar fins a arribar al GR 92 per on vam pujar en direcció a Romanyà, un altra pujada dura per tornar a gaudir baixant per una pista entretinguda fins al carril bici. Després vam anar a buscar el carril verd i una pista que ens va portar als corriols prop de Llagostera. De nou al carril verd, vam anar de tornada per pujar cap a l'abocador, fer un petit avituallament preparat per l'Oscar i buscar un altre corriol acabat d'obrir per la gent de l'Escoleta. A partir d'aquí, es van succeir una sèrie de corriols per la zona de Solius molt molt macos.






Em van agradar moltíssim, ja que no els coneixia tot i haver sortit en moto sovint pels voltants. També vam fem els de prop de la casa d'en Lara i ja per pista tornada cap a Santa Cristina. Va ser una bona rostida que ens va deixar una mica tocats a l'Oscar i a mi però va valdre molt la pena, ja que vam gaudir molt del recorregut que ens va preparar en Xevi.

Gràcies company.

dimarts, 13 d’agost del 2013

Vacances a Mazarrón

Com ja és habitual els últims estius, passem uns dies a El Puerto de Mazarrón (Murcia) amb la família. Allà coincideixo amb en Miguel, un altre apassionat de la BTT al que vaig tenir la sort de conèixer pedalant per allà fa uns anys. Aquest estiu s'ha afegit en Julio, un gran amic seu de tota la vida que estiueja a l'Azohia.
Vaig arribar un divendres i el dissabte al matí ja quedàvem per sortir amb la sorpresa de trobar a en Julio amb una Tallboy, que juntament amb la Heckler d'en Miguel i la meva Blur, feia un trio difícil de veure, 3 Santacruz juntes!!!
En Julio i en Miguel i les nostres Santacruz
El primer dia, en Miguel ens va anar portant per corriols i pistes de tota mena, avisant-nos del que ens anàvem trobant i explicant-nos coses de per allà on anàvem passant. Vam fer pujades dures, com és habitual per la zona, que ens van portar fins a una finca privada per la qual vam haver de passar sense més remei, però va valdre la pena per no haver de tornar enrere i per alguna sorpresa. Aquest dia no vaig engegar el GPS i no vaig gravar la ruta però va estar molt bé gaudint d'aquest terreny tan diferent al que tenim per aquí.
Al fons el cim de l'Algarrobo

Per la següent sortida i aprofitant que havíem pactat de fer una nocturna, vam quedar a la tarda per pujar l'Algarrobo i acabar la sortida amb els llums. Sortíem del Alamillo i començàvem a guanyar alçada per pistes fins a travessar l'autopista un parell de vegades. Després vam haver de fer la pujada del camp de tir, una rampa llarga i amb un pendent important que anàvem fent cadascú al seu ritme. Després de baixar una estona i amb la muntanya al davant tornàvem a guanyar alçada entre camps per agafar la pista que ens portaria fins al cim, una pista dura, amb rampes amb un pendent considerable en algunes ocasions que se li fa ver una mica dura a en Julio així que vam fer algun tram a peu. 

Una vegada a dalt, bones vistes de la badia i un descens ràpid per l'altre vessant amb caiguda sense conseqüències per la meva part per afrontar l'última part de la ruta ja fent-se fosc. 
Vistes cap a El Puerto
Es va fer dur el continu puja baixa que ens va portar a una rambla cap al càmping i per carretera fins al punt de trobada.

Per la tercera jornada de BTT, tornàvem a matinar aquesta vegada en Miguel i Jo. Em portaria a fer algunes zones que no coneixia amb unes rampes molt fortes i alguna baixada també important que ens van fer passar un bon matí amb la sorpresa de trobar, ja de tornada a una rambla, un camaleó al qual vaig parar a fotografiar. En Miguel no s'havia trobat mai un així que no deuen ser molt comuns.


 Vam intercanviar les bicis durant una bona estona tenint l'oportunitat de provar el sistema rotor que em va portar bones sensacions en aquesta petita pressa de contacte. Acabant la ruta per una rambla, vam haver de parar a reparar una punxada de la meva bici i cap a casa.


Probablement era l'última sortida, així que havíem de passar per Castillitos. De nou matinada acompanyat pel sol que sortia en direcció a l'Azohia on quedàvem amb en Miguel i en Julio.
Vam anar fent a un ritme còmode per la rambla i la carretera fins a arribar al trencant d'on teníem unes grans vistes de la Badia de Mazarrón cap a una banda i baixant cap a l'altre, de la Badia de Cartagena.
La Badia de Mazarrón

La Badia de Cartagena

Les solitàries cales de la zona
Vam decidir pujar al Atalayon al qual ja havia pujat una vegada feia molts anys i recordava més dur, així que ens vam donar una bona escalfada. En arribar als Castillitos, en Julio no es trobava del tot bé i va decidir no baixar a la cala Salitrona per fer la dura pujada que ens esperava després per tornar a la carretera on en Miguel em va deixar enrere i vaig patir per superar no sense haver de posar peu a terra en alguna ocasió. Una vegada a la carretera, en Miguel em va portar a un dels corriols de collita pròpia que busca i arranja perquè tothom pugui gaudir. Era un tram estret en baixada amb algun pas complicat que exigia força atenció.

Ja a la pista, descens pel costat de la rambla per anar a fer un altre dels seus corriols que tot i no tenir cap lloc amb molta dificultat, t'exigeix posar tots els sentits per superar-lo bé. Bona ruta per finalitzar las jornades de bici d'aquest estiu i avituallament a casa d'en Miguel on vam compartir una estona.