dimecres, 21 de desembre del 2011

3 pics 2011

Dimecres passat vam quedar per fer els 3 pics de Girona. Aprofitant aquesta bonança en ple desembre, a les 09:30 érem a Fontajau en Txema, en Jordi, en Pere, en Xevi, l'Edu i jo que sortíem cap a Sant Gregori on hem recollit a en Dani que venia des de Bescanó per la Pilastra. No m'esperava ser tants, però les crides pel correu funcionen. Vam començar la ruta a bon ritme pel camí més ràpid per assolir el primer cim, el Rocacorba, el més aviat possible i reservant forces. Al desviament de Biert vam fer la primera aturada per menjar una mica i de seguida cap a dalt. A la pujada cadascú va anar fent al seu ritme on en Txema i en Xevi van arribar primers al pla de les antenes, en Dani, Jo, l'Edu, que s'ha ressentit d'una lesió als isquios, i en Pere i en Jordi que van pujar junts. Una vegada a la carretera vam acabar arribant a dalt els quatre primers i l'Edu, en Pere i en Jordi es van esperar al santuari.
 
Una vegada fetes les obligatòries fotos, vam baixar amb els altres per començar el corriol de pujar a peu. En alguns trams és bastant complicat, en d'altres impossible i en d'altres perillós, però la part a la que pots fer sobre la bici ben bé que fan que valgui la pena passar-hi. En Txema va baixar super bé i gaudint, en Dani i Jo amb més cura i en Xevi baixava gaudint fins que es va "encigalar" i va sortir "per orelles". Per sort va ser només els cops, però en aixecar-se, va voler posar la bomba del fre dreta estirant de la maneta i mentre cridàvem ja l'havia petat... total que es va quedar sense fre del davant per la resta de sortida. L'Edu anava baixant amb precaució igual que en Pere i en Jordi, també sense fre per un problema mecànic. Vaig fer aquest vídeo en un dels trams:





 
Baixant pel corriol
  
Començant la baixada
                                                                                     




Una vegada a Canet ens vam entaular per recuperar forces i de nou a pedalar. La parada potser va ser massa llarga i va condicionar-nos amb el temps. Si alguna cosa ens va quedar clara és que en sortides d'aquest tipus... entrepà a la motxilla i així fem més via.Aquí se'ns va afegir en Manolo que no va venir a pedalar però no es va voler perdre l'esmorzar-dinar.

Després va tocar baixar per la carretera fins a la carretera de Santa Afra, on en Txema, en Dani i en Pere ens van deixar i la resta vam començar a pujar cap a Sant Grau pel pitjor camí que podia haver triat. La pujada per aquesta vesant és molt forta amb unes rampes molt importants, de fet fins aquest dia, no les havia pujat mai sense baixar de la bici, però era el més curt des d'on érem. A part d'haver d'esforçar-me molt per pujar, he patit en algun moment per l'Edu que venia bastant tocat, però entre la parada per dinar i l'orgull que ha tret, ha fet el cim com un campió i ple de satisfacció.

Rocacorba des de Sant Grau.
 Una vegada fetes les fotos i veient com anàvem de temps. hem començat la baixada per la pista i un últim tram de corriol on hem hagut de parar per una punxada per de l'Edu fins arribar a Sant Gregori. Allà carrilet fins a Girona i a les 4 érem a Fontajau on ens hem tornat a dividir amb en Jordi i en Xevi acabant la sortida fins a Sant Miquel i l'Edu i jo tornant cap a casa. M'hauria donat temps a fer un puja-baixa ràpid, però qualsevol mínim problema hauria significat arribar tard a buscar la Ruth al col·legi i haver d'anar directe des de Sant Miquel. Crec que encara tenia forces per acabar la sortida, però el seny m'ha fet triar la opció més raonable. Així que hem queda pendent i aprofitant aquest bon temps que està fent i els dies de festes potser m'ho plantejo per abans d'acabar l'any...

dilluns, 19 de desembre del 2011

Perduts al bosc...


Avui havíem quedat per sortir alguns companys de feina, però finalment només hem sigut valents en Manolo i jo i la veritat és que feia molt de fred. He anat a buscar-lo a Sant Gregori i des d'allà hem anat fent pel camí Ral, passant per Santa Afra, fins arribar a la carretera de Les Serres. Hem fet una mica de carretera i després ja ens hem endinsat al bosc buscant uns corriols que havia fet temps enrere.
 Una vegada trobat han començat les satisfaccions, ja que es tracta d'uns corriols molt poc transitats i que passen per llocs ben macos de bosc tancat amb el pas d'una petita riera i després una zona de pujada exigent que hem hagut de fer a peu donada la dificultat del terreny i les bardisses que s'ho estan menjant, es notava que feia temps que no hi passava ningú. A mida que anàvem avançant semblava que la cosa es posava més difícil però finalment se'ns ha fet la llum arribant a una pista que travessava el tram més tècnic d'aquest corriol.

A partir d'aquí semblava que seria fàcil tot i que encara era conscient de que ens quedava una estona de pujada fins arribar a la pista de Sant Grau, on hem fet camí fins arribar a un encreuament que ens ha costat estar mig matí emboscats anant endavant i endarrere buscant una sortida que no hem trobat.
Un dels corriols que semblava ens portaria a bon lloc...
En Manolo passant per entre els arbres i matolls per recollir les bicis després de caminar una estona buscant sortida
Després de recuperar la pista de Sant Grau, hem anat fins al trencant de Llorà per després baixar pel corriol fins a la Mare de Deu de Fàtima i des d'allà cap a Sant Gregori. M'han sortit 42 kms i una bona estona de pedalar i caminar per la muntanya recordant corriols i camins.

dimarts, 6 de desembre del 2011

Aquest dilluns de nou a Rocacorba

El divendres a la tarda, al col·legi, em vaig trobar amb en Quico i l'Ernesto que planificaven sortir dilluns en bici i volien pujar a Rocacorba. Feia temps que volíem sortir junts i mai trobàvem el moment, així que encara que m'anava una mica just per la feina, em vaig apuntar amb l'excusa de buscar el polar. A les 09:30 érem a Fontajau i fèiem Camí cap a Sant Gregori, Canet i encetàvem la pujada després d'una petita aturada a l'encreuament de Biert. El dia prometia bones vistes tot i els núvols així que anàvem fent a bon ritme fins que la bici de l'Erensto va dir prou i vam haver de parar a tornar-li al seu lloc una biela perduda. Una vegada sol-ventat el problema, vam continuar pujant. Per en Quico era la primera vegada que ho intentava i era el que li faltava per completar els tres cims mítics dels voltants de Girona. Tot i que no fa gaire que pedala amb continuïtat, està molt motivat i va pujar a un ritme molt constant. En arribar a l'asfalt i superat l'últim tram més dur, només quedava acabar de pujar fins les antenes i com em vaig veure amb forces, vaig decidir acabar-me de rostir forçant una mica. Una vegada a dalt, la barreta per recuperar forces, les fotos i un vídeo de la seva arribada.

i per acabar la foto per deixar constància de la fitai cap a baix. Vam desfer el camí d'anada i quan érem a punt de passar l'autopista, l'Ernesto va caure anant una mica ràpid, jo que anava al darrera vaig acabar a sobre, i en Quico d'espectador privilegiat. Per sort no va ser res greu, però l'Ernesto va estar una estona amb dificultat per respirar pel cop. Quan tot va tornar a una relativa normalitat, vaig continuar cap a casa per poder arribar a temps a la feina.
Segona pujada al Rocacorba en 4 dies amb plat mitjà, ampliació del ventall de companys de pedalades i continuant acumulant quilòmetres i resistència pel següent repte.

divendres, 2 de desembre del 2011

aprofitant el bon temps...

Aquesta setmana aprofitant la festa i el bon temps he intentat recuperar el temps perdut. Portava temps fent rehabilitació per un dit que tinc tocat i això no em permetia sortir tot el que volia, i total per res, perquè el tinc igual... Segur que és culpa del fisio que no ho feia be, oi Marc?.
Total, que una vegada recuperat l'horari normal, el dimarts vaig sortir amb en Paulí, amb el que feia temps que no sortia i que ara torna a estar motivat amb la bici, i la Isa que la torna a agafar després d'una lesió. Hem anat per la zona de Canet on ens hem trobat molt de fang que ha complicat la cosa i ha fet que la Isa digués prou i marxés cap a casa. En Paulí i jo hem continuat per intentar fer un tram de l'Open de Canet però no he sabut trobar-ho, així que hem reculat i després de fer els corriols del volcà de Canet, hem baixat cap a Sant Gregori on hem fet algun corriol més i cap a casa. Ens han sortit una mica més de 40 kms, així que prou be després de dies de no pedalar.
DIJOUS:
De nou sortida aquesta vegada en Manolo i jo sortíem des de Fontajau, recolliem a la Isa a Emili Grahit i a l'Eva a Quart que per fi estrenava la seva KONA nova. Després d'alguns ajustos, hem sortit pel carril bici fins a Llambilles per pujar a Sant Cristòfol. Hem fet una paradeta de 5 minuts i de nou en marxa ara baixant per l'altre pista per agafar el corriol que uneix les dues on he fet aquest vídeo en passar la riera.

Hem continuat cap a Llambilles per darrera fins arribar a un trencat que hem agafat per enllaçar amb el recorregut 3 de BTT i part del recorregut de la Marató de Les Gavarres, i d'altres pistes cap a Quart on en Manolo ens ha deixat ja que tenia pressa. Allà hem fet una petita classe teòrica de com canviar una roda i després amb la Isa cap a Girona.
DIVENDRES:
...i avui havia quedat amb en Jordi Sala i en Xevi Comas per pujar a Rocacorba. La meva intenció era fer la pujada per la pista i baixar pel corriol, però hem tingut problemes de punxades amb la bici d'en Jordi que al final a tingut que tornar sense acabar la ruta.En Xevi i jo hem tirat amunt arribant a dalt a la una ja amb una mica de pressa. Hem fet les fotos, hem menjat alguna cosa i cap a baix per la pista on m'he hagut d'acomiadar del meu Polar CS100 que m'ha caigut a mitja baixada i no m'he adonat fins arribar a Canet...Ha sigut diferent a com tenia ganes de fer-la, però estic satisfet ja que ho he pogut fer tot amb el plat mitjà, encara que a un ritme molt inferior al d'en Xevi, que segueix fort fort.

divendres, 18 de novembre del 2011

Gavarres amb esmorzar a Els Metges

Feia temps que ho tenia a sortides pendents i avui a sigut el dia. Havíem quedat per sortir sense preses amb en Jordi, en Pere i en Marc i jo vaig trucar a en Xevi que sense dubtar-ho es va apuntar. Ens hem trobat al Pavelló cap a les 9:20 i després de solucionar una punxada d'en Marc hem sortit cap a la Vall de Sant Daniel. Hem fet el camí de les dones i una vegada travessada la carretera per Can Pol hem agafat la pista 11 de BTT fins a la pista del Montnegre que ens ha portat fins a la carretera i L'església, carretera de Santa Pellaia, on en Pere i en Marc han tornar cap a Girona.Nosaltres hem travessat la carretera per anar cap al Coll de Llumeneres i des d'allà a Els Metges tot per pistes i on m'ha tocat pagar els dies de inactivitat amb un ritme lent i patint per arribar. Hem fet un esmorzar a base d'embotit, torrades i una bona amanida acompanyats per "l'alegria i gentilesa" dels que porten el restaurant. Es una llàstima que un lloc tant emblemàtic de Les Gavarres estigui gestionat per gent amb tant poc tacte i que cobrin aquests preus. Ens han fet aixecar d'una taula buida al costat de la llar de foc perquè no l'havíem reservat i ha estat buida tota l'estona i ha quedat buida quan hem marxat... sense comentaris.
Ja amb la panxa plena hem tornat cap al Coll de Llumeneres per l'altra pista, hem fet el corriol que va cap a Cassà que han destrossat en gran part fent una pista que hem trobat molt enfangada. Després hem agafat la pista fins arribar a la carretera de Santa Pellaia i cap a la zona de Sant Cristòfol on ens ha tocat mullar-nos els peus després de fer el corriol que va vora la riera com es pot veure a aquests videos d'en Jordi.
Des d'allà cap a Llambilles, Quart i carril bici fins a Girona. Ha estat una molt bona sortida amb bons companys de pedalades amb els que he gaudit molt.

dimarts, 8 de novembre del 2011

Sortides a Calasparra

La setmana passada vaig estar a Calasparra passant uns dies de visita a la família. Com sempre, em vaig portar la bicicleta amb la novetat de que havia quedat amb en Miguel que venia un dia des de La Azohia (Cartegena) a sortir plegats. Per unes coses i d'altres feia 20 dies que no tocava la bici, així que a la primera oportunitat vaig anar a pedalar per trobar-me de nou i provar el nou seient. Van ser 25 quilòmetres de pedalar a un ritme mig que van acabar convertint-se en un puja baixa per zones d'enduro de dificultat alta per fer-les en moto i que em van fer empènyer la bici durant una bona estona. Finalment vaig anar a buscar la carretera per tornar cap al poble sense allargar gaire el tema.
El dijous havia quedat amb en Miguel i a les 07:30, cosa estranya per aquestes latituds, plovia i el terra estava ben moll. Vaig trucar-lo i em va confirmar que allà també plovia i com les previsions no eren gaire optimistes ho vam deixar córrer tot i quedar-nos amb moltes ganes, jo d'Ensenyar-li un recorregut que m'encanta, i ell de venir per compartir pedalada i gaudir d'uns nous camins... una llàstima, i més quan a mida que passaven les hores, es va anant aclarint i va parar de ploure.
Com volia sortir un altre dia, el divendres vaig fer el recorregut que tenia previst fer amb en Miguel. Quan ho vaig fer la primera vegada, anàvem uns quants i el ritme va ser el de grup amb diferents nivells, així que aquesta vegada, al fer-lo sòl, vaig anar a bon ritme i només vaig parar una vegada a fer una barreta i descansar una mica.El terra estava mullat, sobre tot a la rambla i a sobre, després de l'aturada va començar a ploure amb una mica d'intensitat i em vaig posar ben xop, així que va tocar anar a rentar la bicicleta i fer una bona dutxa per esbandir el fang i recuperar l'escalfor del cos.

dimecres, 12 d’octubre del 2011

Ara si... Girona-Turó de l'Home

Després d'uns dies buscant-li data, finalment vam decidir fixar l'11 d'octubre per provar de nou l'ascensió al Turó de l'Home. Tot i que hi havia gent que no podia vindre, si esperàvem més, el temps se'ns tirava a sobre, canviaven l'hora i ja no era viable fins a la primavera, així que trobant a faltar a molta gent, en Xevi, en Txema i jo sortíem des de Fontajau per recollir a en Dani i en Jordi al polígon de Montfullà.Una vegada en marxa vaig començar a posar un ritme fort però sense anar fora de límits. Hem trobava be i anava fent, no hi havien aturades, evidentment tots seguien sense problemes i fèiem camí molt ràpid i l'objectiu s'apropava...En 1 hora i 45 minuts estàvem al parc de Sant Salvador a Santa Coloma fent unes barretes. Havíem anat bastant més ràpid que al març. Sense perdre gaire temps sortíem resseguint la riera cap a Joanet. Vam passar per les obres de la C-25 i les pistes entretingudes d'aquest tram fins arribar al poble on volíem aturar-nos a fer l'entrepà que portàvem però el bar era tancat... Vam decidir continuar fent una de le parts més divertides de tot el dia fins arribar a Arbúcies a fer l'entrepà allà.Ara tocava la primera part dura, la pista fins a la carretera de Santa Fe. Aquí vam intentar pujar tots a un mateix ritme però en Txema i en Xevi tot i voler esperar-nos els hi va ser impossible reprimir-se i al final ens van fotre 40 minuts... com estan aquests dos...
En Jordi i en Dani anàvem fent i poc a poc m'anaven guanyant metres fins que ja no els veia. Va haver-hi moments durs i com diu en Txema, psicològicament, és una pista molt exigent. Quan pitjor hem trobava vaig veure a en Jordi i en Dani parats a una font i aquells menys de deu minuts en van anar molt be per refer-me. Ja no quedava gaire així que mica en mica vam anar remuntant un altre vegada a ritmes diferents fins a la carretera on ens esperaven en Xevi i en Txema.
A partir d'aquí tocava patir de valent. El camí per la vesant que vam triar és molt dur, sobre tot després del que portàvem, però la veritat és que val la pena ja que és molt maco i t'estalvies la carretera, que també es fa dura, i encara que s'hagin de fer talls a peu, recompensa. Aquí va ser on ho vaig passar pitjor i em van haver d'esperar bastant, gràcies companys.Quan t'apropes i veus el cim ja tant a tocar tot canvia i sembla que les forces retornen i a sobre recompensats amb unes vistes impressionants de tot. Cap a Girona es veia la ciutat, Les Medes, la Badia de Roses, la Mare de Deu del Mont, Lloret, Blanes... Vam tenir sort de poder gaudir d'unes vistes increïbles tot i que cap a Barcelona no es veia gaire.Una vegada fetes les fotos i abrigats va tocar baixar carretera avall on els carreteros van imposar el seu ritme difícil de seguir. Encara van quedar forces per fer una última rostida amb relleus i "achazos" arribant a Sant Celoni que tot i provar-ho no vaig poder seguir. Una vegada a l'estació, de seguida va arribar un tren que ens va portar molt ràpid a Girona.Tot va sortir rodó, uns 108 kms i gairabé 8 hores de pedalar, sense cap avaria, una sola caiguda, meva per cert, un ritme molt bo i sobre tot assolir el repte i amb aquests companys de ruta va ser molt gratificant.
Gràcies als 4 per apuntar-vos a les meves aventures i ajudar-me a aconseguir-ho.

diumenge, 25 de setembre del 2011

Sortides d'aquesta setmana

Una vegada tornats a les rutines infantils (col·legi) he pogut sortir 3 vegades aquesta setmana. El dilluns, tot i no haver dormit gaire i sortir una mica tard, vaig agafar la bicicleta per anar a fer un tomb amb intenció d'allargar una mica. Començava pujant cap a Sant Miquel per la pista i en arribar a l'encreuament per fer la última rampa i ja que les sensacions no eren res de l'altre mon, vaig trencar a la dreta per anar cap a Els Àngels. Anava fent el corriol de pujar a peu fins a enllaçar amb la ruta 11 de BTT que vaig seguir cap amunt fins a la pista del Montnegre ja que no l'havia fet mai. Una vegada a la pista vaig continuar fins arribar als corriols de la Marató de Les Gavarres, on vaig baixar amb prudència durant un bon tros fins trobar-m'ho tot ben embardissat, el que em va costar perdre molt de temps i acabar molt esgarrapat.Quan vaig aconseguir sortir d'aquell parany vaig remuntar una mica fins arribar a la carretera que va cap a Quart per on vaig baixar fins anar a enllaçar amb els corriols de la nocturna fins a Can Mascort i per carretera cap a casa. Va ser unes 3 hores de pedalar sense forçar gaire ja que no em trobava per moltes alegries.
DIMECRES 21:
Com ja ve sent un costum, i aquesta era la tercera edició, per acabar l'estiu fem una sortida a Can Perot pel camí Ral de les que diem amb ritme de "verano azul". D'entrada érem menys dels previstos (6 al pavelló) ja que alguns es van tirar enrere a última hora i de les dones que normalment s'apunten res de res, la meva treballava, lesions, cursos, vacances, etc.. El dia abans havia estat trucant al restaurant i no m'agafaven el telèfon. A les dolentes aniríem a dinar a un altre lloc.
Després de recollir a en Manolo i a en Robert a Sant Gregori, vam tirar amunt fent corriols per evitar la pujada d'asfalt a Sant Afra i fer la ruta una mica més entretinguda.

Després ja tot va ser pel camí Ral fins a Granollers sense cap problema i cadascú al seu ritme i esperant-nos cada poc.En arribar a Can Perot efectivament estaven de vacances i tot que ens van oferir la possibilitat de banyar-nos, per unanimitat vam continuar fins a Sant Esteve on vam dinar a La Vall després de refrigerar-nos una mica al pati. La veritat és que vaig trobar a faltar molt l'arrós i el bany... que hi farem.
Després de dinar vam decidir baixar per carretera i en arribar a Sant Gregori en Manolo ens va portar a casa de la seva filla on vam fer el bany a la piscina. Va estar molt be acabar la sortida així.
DIVENDRES:
I per acabar la setmana, vaig trucar a en Xevi Comas per fer una sortida llarga amb vistes al pròxim intent al Turó de l'Home. Tenia el matí una mica complicat, així que d'entre les opcions que hi havia vaig triar anar fins a Olot pel carrilet ja que aniria sol. Feia temps que anava al darrera i avui ho provaria. Vaig sortir de casa amb intenció de portar un ritme alegre però còmode i, si podia, fer-ho sense parar. En arribar a Amer, portava 1 hora 20 minuts. Alguna vegada ho havia fet més ràpid però sense intenció d'anar tant lluny, així que no tenia objectius de cap tipus. A partir d'aquí sembla que no però és pujada continuada i tot i que en algun moment em vaig trobar una mica cansat vaig anar aguantant per arribar al Coll de Bas en condicions. Me l'esperava més dur i la veritat és que per carretera és fa sense problemes. A partir d'aquí, plat gran i deixar-me caure cap a Bas. Vaig creuar-me amb diversos grups, un d'ells de gent gran estrangera que semblava anaven cap a Girona. Tot la zona de Les Preses fins a Olot vaig aguantar el plat i vaig anar a bon ritme fins arribar al centre del poble. Una vegada allà vaig pensar passar pel Nana i comprar-me alguna cosa de menjar abans que fer un entrepà, així que vaig demanar on era i vaig comprar un bon menú que em cruspia a un parc.Havia aconseguit fer-ho d'una tirada i en una mica menys de 3 hores, estava satisfet. Ara quedava baixar i la zona de Bas cap a dalt em feia una mica de por ja que em notava tocat i el cul ja no sabia on posar-lo, però, una vegada posat i fets els primers quilòmetres, vaig arribar a la pujada cap al coll i anar fent fins adalt. Ara només tocava posar de nou el plat i cap a Girona. Arribant a La Cellera avançava al grup que m'havia trobat anteriorment, cosa que em va sorpendre, però segurament estarè content si arribo a l'edat d'aquella gent encara pedalant... Vaig tenir moments una mica complicats i em notava amb molta sed, tot i el camelbag, així que en arribar a Anglès em vaig parar a la benzinera a fer una veguda isotónica per acabar d'arribar. Hem va anar molt be l'aturada de 5 minuts i el refrigeri així que cap a les 16 hores arribava a casa amb un bon grapat de kms a les cames.

dimecres, 7 de setembre del 2011

Nocturna canyera canyera...

Ahir a la nit van fer una nocturna de les fortes. Havia convocat a la gent avisant de que faríem molt de corriol i que seria dura, i a la vegada, hi hauria una alternativa per tallar el tros més dur, encara que tothom va fer tot el recorregut, el que em va costar que algú s'en-recordés de mi i de la meva família mentre pujava... Vam quedar davant de la Guàrdia Civil, i en arribar ja érem un bon grapat.Cap a les 20:45 sortíem cap a Quart pel carril bici on vam tenir un esnsurt amb en Dani que, anant petant la xerrada amb l'Àlex, es van enganxar i va caure a terra sense conseqüències greus ja que va acabar la ruta. Una vegada a Quart recollíem a l'Eva que s'apuntava a fer la seva primera nocturna. En total vam ser 21... hem va sorprendre.Vam iniciar la ruta seguint l'inici de la Marató de les Gavarres per una vegada al Celrè, trencar a la dreta pujant una pista fins a un corriol llarg llarg i molt entretingut. Una vegada a la carretera del Montnegre i després d'uns 50 metres vam tornar a agafar un altre corriol ara de baixada també llarg i divertit fins arribar al camí de Can Bruguera on vaig oferir la possibilitat de tornar a baixar fins el Celrè i retrobar-nos més endavant per estalviar el següent tram que era el més exigent físicament parlant. Després de deliberar una mica tothom va decidir fer-lo i nos desfer el grup així que vam remuntar el camí fins arribar al corriol per on vam sortir de nou a la pista fins arribar a Can Tries, on ens reagrupàvem després de la pallissa. Des d'aquí ens disposàvem, pel meu gust, a encetar un dels millors corriols de la nit, així que després de passar pel camí de Cal Bisbe,agafàvem el corriol fins arribar al Camí de Can Moretó on seguiríem la ruta 11 de BTT fins a la carretera dels Àngels i des d'allà per Corriol de a peu fins els bancs de prop del Puig Estela d'on iniciaríem el descens fins a la Vall de Sant Daniel pel corriol del GEIEG. Una vegada a la Vall, com no, vam decidir fer les escales del barri vell fins arribar a la Plaça de Sant Feliu on vam sopar al Konig.
Espero que hagi agradat tot i saber que per alguns ha estat una mica dura... però havia avisat, eh?

dijous, 18 d’agost del 2011

Mulhacen i Pico Veleta

El dijous dia 11, després d'estar tota la setmana pendent del temps, hem vaig decidir a provar l'ascensió al sostre de la península, el Mulhacén amb 3.478,6 metres i després alPico Veleta amb 3.395,68 metres. Una cosa tenia clara, no tenia cap obligació en arribar i donada la magnitud de l'objectiu, si havia de desistir, no passava res, cadascú té un límit i potser avui trobaria el meu.
La nit anterior ho vaig deixar tot ben enllestit i la màquina descansava per la gran aventura.Vaig sortir amb el cotxe de Bayacas cap a Capileira a les 06:45 per intentar sortir el més aviat possible, ja que m'esperaven un bon grapat d'hores de bici. A les 07:20 començava a pedalar a uns 1.500 metres sobre el nivell del mar i a guanyar alçada ràpidament per una carretera amb un asfalt irregular que després es va convertir en una gran pista que em portaria a l'àrea recreativa de Hoya del Portillo a 2.150 m., on queda restringit el pas de vehicles a motor. Després de parar una estona a comentar la jugada amb el guarda i amb un senyor de Figueras, vaig continuar pista amunt. Tot aquest tram es fa molt bé tot i ser pujada continua i anar guanyant força alçada. La següent aturada la vaig fer al Mirador de Trevélez (2.700 m) on vaig fer una foto del poble famós pels seus pernils i la seva alçada.Fins aquest moment tot havia esta pujada i a partir d'aquí hem trobaria algun pla i petit descens però de seguida va arribar la pista que s'enfila al Mulhacén. El primer tram el vaig fer per un corriol que em va fer baixar de la bici i caminar una mica fins arribar a una pista molt pedregosa que travessava el corriol. A partir d'aquí la cosa es va posar més seria. Sempre tenia a la vista al que li diuen fals Mulhacén perquè pujant per aquesta vesant, no deixa veure el cim del de veritat. Anava veient i apropant-me a poc a poc el que per allà se'n diu nevero, que són les neus que aguanten pràcticament tot l'any.Una de les anècdotes del dia va ser trobar-me a una família que pujaven caminant i que van animar-me parlant en català. Vaig aturar-me per descansar i petar la xerrada i em van demanar d'on era. Quant vaig contestar de Girona i veient la roba que portava, em van demanar si coneixia a en Joan Güell... Vaig quedar acollonit, estàvem prop de 3000 metres d'alçada, en mig del no res i em trobo a uns amics d'en Joan... ens vam fer una foto per ensenyar-li.
A partir d'aquest punt van començar els pitjors moments. Hem notava una mica marejat i hem costava molt pedalar i agafar un bon ritme. Amb el plat petit anava molt parat i amb el mitjà o baixant pinyons no m'acabava de trobar, tot i que la pendent no era gaire les pedres feien difícil mantenir una constància. En d'altres circumstàncies crec que allò era per fer-ho tot en plat mitjà sense problemes, però suposo que l'alçada també va tenir a veure i afegia més dificultat. La conseqüència va ser que vaig combinar trams a peu amb trams pujat sobre la bici amb una sensació de suau mareig continu. Vaig conèixer el que es diu com mal d'alçada suposo.
Durant uns d'aquest trams de pedalar amb la vista clavada al camí vaig sentir un soroll i quina va ser la meva sorpresa en aixecar el cap...Hi havia cabres munteses llegudes prop del camí i posteriorment al camí que en apropar-me, s'aixecaven i s'apartaven tranquil·lament. Vaig al·lucinar veient aquells animals salvatges tant a prop. Mica en mica sembla que vaig anar animant-me, veient que cada vegada faltava menys, vaig passar pel nevero, i poc després em trobava a un excursionista amb el que havíem coincidit al principi del camí en un parell d'ocasions que em va animar a continuar. Ja quedava ben poc i es veia el cim de la península, pelat i pedregós amb un continu caminar de gent que pujava i baixava. Vaig fer l'últim esforç superant alguna zona tècnica fins arribar a un punt on tocava arrossegar la bici. Cap a les 12:20 vaig fer el cim junt amb una parella de Barcelona que em van fer la corresponent foto.Vaig estar una estona descansant, recuperant forces i canviant impressions amb la gent que es trobava allà dalt amb la mateixa sensació de satisfacció que crec que ens unia una mica. Des d'allà, unes vistes impressionants de les muntanyes properes ja que la calitja no deixava veure l'horitzó (diuen que en un dia clar es pot veure el Marroc). Per l'altre vesant es podia veure la llacuna de "la Caldera" i el següent objectiu... el Pico Veleta.Després de demanar el mòbil a una noia que amablement em va deixar trucar a la família, vaig estar petant la xerrada amb en Juanma, un noi d'un poble de Jaen que venia des de l'estació d'esquí de Sierra Nevada i que havia deixat la bicicleta a baix per fer el cim per l'altre vesant caminant. Vam estar canviant impressions, comentant coses sobre el ciclisme de muntanya i hem va convidar a figues seques. Portava bastant avituallament en forma de gels sobretot i barretes, però crec que em va faltar alguna cosa una mica més contundent o més barretes i tenia força gana. Com ell anava cap al Veleta vam decidir anar junts i vam iniciar la baixada per un camí que serpentejava entre grans pedres amb una forta inclinació que vaig fer pràcticament tota a peu fins a la l'últim terç on vaig agafar una drecera a la dreta que hem permetria pujar a la bici i gaudir d'un descens tècnic i divertit.A la següent foto es pot veure a la part esquerre de la muntanya el corriolet que baixa des del cim serpentejant ben dret fins a la pista.Ara tocava fer uns quilòmetres de pista pedregosa, la major part en ascens, fins arribar a l'última dificultat del dia. Apropant-nos vam poder gaudir de mes cabres munteses, de les increïbles vistes amb que ens obsequia l'alta muntanya i d'un parell de cascades d'aigua del desgel. També en vam trobar amb un grup de ciclistes, alguns d'ells de la zona, que ens van agafar ràpidament. Vam decidir continuar junts però en Juanma i jo portàvem un millor ritme que alguns d'ells i vam continuar sols. Ja a punt d'arribar al nevero que ens havien anunciat com a perillós se'ns va apropar un altre ciclista per darrera que es va dirigir a mi parlant en català. Era en Carlos, de l'Hospitalet, que venia des de Órgiva a un ritme brutal per fer el cim del Veleta. Es va ajuntar amb nosaltres i tots tres vam arrossegar les bicis nevero amunt.Continuàvem pedalant per canviar de vesant per arribar a la part alta de l'estació d'esquí de Sierra Nevada d'on s'agafa una carretera que acaba de salvar la poca distància que hi ha fins el cim. En Juanma i en Carlos anàvem més forts que jo i van acabar l'ascensió junts mentre jo anava fent al meu ritme i arribava uns minuts després. En arribar a dalt, més sensació de satisfacció, la foto amb els companys de ruta amb el Mulhacén al fons i recuperar una mica les forces.Aquest pic està una mica més concorregut, ja que és molt accessible des de les pistes d'esquí. Ja baixant, en Carlos i jo ens vam acomiadar d'en Juanma que es va portar super be amb tots dos, i continuàvem la ruta per baixar fins a Capileira. A partir d'aquest moment, tocava desfer camí, alguna pujada que ja costava de fer i molta molta pedra. En arribar a la pista gran, ja només restava posar el plat gran i pinyó petit i pedalar sense esforç muntanya avall fins al poble. Tenia previst fer una variant desviant-me a la pista del refugi de Poqueira, però per no allargar més la sortida ja que no sabia el que ens podríem trobar, vam decidir continuar per la pista avall. En arribar al Poble, entrepà amb en Carlos al primer bar que trobàvem per recuperar forces, canvi d'impressions, comentar aficions comuns, etc.
Jo tenia el cotxe allà mateix, però, tot i oferir-li, en Carlos va voler continuar carretera avall per arribar a Órgiva. Sense haver pujat al Mulhacén, ell havia fet un desnivell molt alt, ja que va deixar el cotxe al poble que es troba a uns 650 metres d'alçada...tot i fer dos anys que no competia es trobava en un estat de forma envejable.
De nou, gran experiència ciclista, coincidint amb bona gent amb la que compartir pedalades i més de 9 hores de sortida amb un desnivell de 2485 metres i 71 kms recorreguts.Aquí deixo el track i més fotos.


dimarts, 16 d’agost del 2011

Setmana a Granada. L'aproximació.

La primera sortida que feia a La Alpujara va ser, com fan els muntanyencs, una aproximació a l'objectiu principal. D'entrada, haig d'explicar que la ruta principal que tenia previst fer la portava al GPS, però al portar-lo mal configurat, vaig gravar a sobre les rutes de Mazarrón. Així que amb l'ajuda d'un plànol no gaire complert, vaig sortir rumb a Capileira per tal de veure part del que m'esperava. Vaig intentar trobar el camí de Bayacas, on érem, a Carataunas per des d'allà tirar carretera amunt i això em va costar caminar una bona estona vorellant sèquies i camps d'ametllers i figueres fins trobar la carretera. Una vegada sobre l'asfalt, va ser posar el plat mitjà i anar guanyant alçada. Hem vaig trobar be i tot i no voler forçar la màquina vaig anar a bon ritme. Vaig passar per Pampaneira, poble que ja havíem visitat, Bubión i finalment Capileria, d'on iniciaria la ruta cap al Mulhacén i el Veleta. Vaig continuar pujant una mica més per una carretera mal asfaltada fins una pista que vaig fer un tall, després vaig recular fins a la carretera i vaig continuar pujant una mica més fins trobar aquesta vista del Veleta.Vaig decidir tornar cap a casa ja que portava una bona estona pedalant i com aperitiu, estava prou be. Per baixar vaig anar probant dreseres i fent algun corriol ben maco i d'altres, com el de Bubión a Panpaneira, que tot i no ser 100% ciclable, hem va estalviar bastant asfalt. També vaig passar per molts dels carrerons amb fortes pendents d'aquest pobles situats per sobre dels 1000 metres d'alçada.Aquesta zona és impressionant i de tant en tant trobes unes vistes increïbles dels Poblets penjats a les vessants de les muntanyes i de les alçades que tenen aquestes.Aquí deixo el track d'aquest dia d'aproximació i exploració i el meu debut a les grans alçàries.