El dijous dia 11, després d'estar tota la setmana pendent del temps, hem vaig decidir a provar l'ascensió al sostre de la península, el
Mulhacén amb 3.478,6 metres i després al
Pico Veleta amb 3.395,68 metres. Una cosa tenia clara, no tenia cap obligació en arribar i donada la magnitud de l'objectiu, si havia de desistir, no passava res, cadascú té un límit i potser avui trobaria el meu.
La nit anterior ho vaig deixar tot ben enllestit i la màquina descansava per la gran aventura.
Vaig sortir amb el cotxe de Bayacas cap a Capileira a les 06:45 per intentar sortir el més aviat possible, ja que m'esperaven un bon grapat d'hores de bici. A les 07:20 començava a pedalar a uns 1.500 metres sobre el nivell del mar i a guanyar alçada ràpidament per una carretera amb un asfalt irregular que després es va convertir en una gran pista que em portaria a l'àrea recreativa de Hoya del Portillo a 2.150 m., on queda restringit el pas de vehicles a motor. Després de parar una estona a comentar la jugada amb el guarda i amb un senyor de Figueras, vaig continuar pista amunt. Tot aquest tram es fa molt bé tot i ser pujada continua i anar guanyant força alçada. La següent aturada la vaig fer al Mirador de Trevélez (2.700 m) on vaig fer una foto del poble famós pels seus pernils i la seva alçada.
Fins aquest moment tot havia esta pujada i a partir d'aquí hem trobaria algun pla i petit descens però de seguida va arribar la pista que s'enfila al Mulhacén. El primer tram el vaig fer per un corriol que em va fer baixar de la bici i caminar una mica fins arribar a una pista molt pedregosa que travessava el corriol. A partir d'aquí la cosa es va posar més seria. Sempre tenia a la vista al que li diuen fals Mulhacén perquè pujant per aquesta vesant, no deixa veure el cim del de veritat. Anava veient i apropant-me a poc a poc el que per allà se'n diu nevero, que són les neus que aguanten pràcticament tot l'any.
Una de les anècdotes del dia va ser trobar-me a una família que pujaven caminant i que van animar-me parlant en català. Vaig aturar-me per descansar i petar la xerrada i em van demanar d'on era. Quant vaig contestar de Girona i veient la roba que portava, em van demanar si coneixia a en Joan Güell... Vaig quedar acollonit, estàvem prop de 3000 metres d'alçada, en mig del no res i em trobo a uns amics d'en Joan... ens vam fer una foto per ensenyar-li.
A partir d'aquest punt van començar els pitjors moments. Hem notava una mica marejat i hem costava molt pedalar i agafar un bon ritme. Amb el plat petit anava molt parat i amb el mitjà o baixant pinyons no m'acabava de trobar, tot i que la pendent no era gaire les pedres feien difícil mantenir una constància. En d'altres circumstàncies crec que allò era per fer-ho tot en plat mitjà sense problemes, però suposo que l'alçada també va tenir a veure i afegia més dificultat. La conseqüència va ser que vaig combinar trams a peu amb trams pujat sobre la bici amb una sensació de suau mareig continu. Vaig conèixer el que es diu com mal d'alçada suposo.
Durant uns d'aquest trams de pedalar amb la vista clavada al camí vaig sentir un soroll i quina va ser la meva sorpresa en aixecar el cap...
Hi havia cabres munteses llegudes prop del camí i posteriorment al camí que en apropar-me, s'aixecaven i s'apartaven tranquil·lament. Vaig al·lucinar veient aquells animals salvatges tant a prop. Mica en mica sembla que vaig anar animant-me, veient que cada vegada faltava menys, vaig passar pel nevero, i poc després em trobava a un excursionista amb el que havíem coincidit al principi del camí en un parell d'ocasions que em va animar a continuar. Ja quedava ben poc i es veia el cim de la península, pelat i pedregós amb un continu caminar de gent que pujava i baixava. Vaig fer l'últim esforç superant alguna zona tècnica fins arribar a un punt on tocava arrossegar la bici. Cap a les 12:20 vaig fer el cim junt amb una parella de Barcelona que em van fer la corresponent foto.
Vaig estar una estona descansant, recuperant forces i canviant impressions amb la gent que es trobava allà dalt amb la mateixa sensació de satisfacció que crec que ens unia una mica. Des d'allà, unes vistes impressionants de les muntanyes properes ja que la calitja no deixava veure l'horitzó (diuen que en un dia clar es pot veure el Marroc). Per l'altre vesant es podia veure la llacuna de "la Caldera" i el següent objectiu... el Pico Veleta.
Després de demanar el mòbil a una noia que amablement em va deixar trucar a la família, vaig estar petant la xerrada amb en Juanma, un noi d'un poble de Jaen que venia des de l'estació d'esquí de Sierra Nevada i que havia deixat la bicicleta a baix per fer el cim per l'altre vesant caminant. Vam estar canviant impressions, comentant coses sobre el ciclisme de muntanya i hem va convidar a figues seques. Portava bastant avituallament en forma de gels sobretot i barretes, però crec que em va faltar alguna cosa una mica més contundent o més barretes i tenia força gana. Com ell anava cap al Veleta vam decidir anar junts i vam iniciar la baixada per un camí que serpentejava entre grans pedres amb una forta inclinació que vaig fer pràcticament tota a peu fins a la l'últim terç on vaig agafar una drecera a la dreta que hem permetria pujar a la bici i gaudir d'un descens tècnic i divertit.
A la següent foto es pot veure a la part esquerre de la muntanya el corriolet que baixa des del cim serpentejant ben dret fins a la pista.
Ara tocava fer uns quilòmetres de pista pedregosa, la major part en ascens, fins arribar a l'última dificultat del dia. Apropant-nos vam poder gaudir de mes cabres munteses, de les increïbles vistes amb que ens obsequia l'alta muntanya i d'un parell de cascades d'aigua del desgel. També en vam trobar amb un grup de ciclistes, alguns d'ells de la zona, que ens van agafar ràpidament. Vam decidir continuar junts però en Juanma i jo portàvem un millor ritme que alguns d'ells i vam continuar sols. Ja a punt d'arribar al nevero que ens havien anunciat com a perillós se'ns va apropar un altre ciclista per darrera que es va dirigir a mi parlant en català. Era en Carlos, de l'Hospitalet, que venia des de Órgiva a un ritme brutal per fer el cim del Veleta. Es va ajuntar amb nosaltres i tots tres vam arrossegar les bicis nevero amunt.
Continuàvem pedalant per canviar de vesant per arribar a la part alta de l'estació d'esquí de Sierra Nevada d'on s'agafa una carretera que acaba de salvar la poca distància que hi ha fins el cim. En Juanma i en Carlos anàvem més forts que jo i van acabar l'ascensió junts mentre jo anava fent al meu ritme i arribava uns minuts després. En arribar a dalt, més sensació de satisfacció, la foto amb els companys de ruta amb el Mulhacén al fons i recuperar una mica les forces.
Aquest pic està una mica més concorregut, ja que és molt accessible des de les pistes d'esquí. Ja baixant, en Carlos i jo ens vam acomiadar d'en Juanma que es va portar super be amb tots dos, i continuàvem la ruta per baixar fins a Capileira. A partir d'aquest moment, tocava desfer camí, alguna pujada que ja costava de fer i molta molta pedra. En arribar a la pista gran, ja només restava posar el plat gran i pinyó petit i pedalar sense esforç muntanya avall fins al poble. Tenia previst fer una variant desviant-me a la pista del refugi de Poqueira, però per no allargar més la sortida ja que no sabia el que ens podríem trobar, vam decidir continuar per la pista avall. En arribar al Poble, entrepà amb en Carlos al primer bar que trobàvem per recuperar forces, canvi d'impressions, comentar aficions comuns, etc.
Jo tenia el cotxe allà mateix, però, tot i oferir-li, en Carlos va voler continuar carretera avall per arribar a Órgiva. Sense haver pujat al Mulhacén, ell havia fet un desnivell molt alt, ja que va deixar el cotxe al poble que es troba a uns 650 metres d'alçada...tot i fer dos anys que no competia es trobava en un estat de forma envejable.
De nou, gran experiència ciclista, coincidint amb bona gent amb la que compartir pedalades i més de 9 hores de sortida amb un desnivell de 2485 metres i 71 kms recorreguts.Aquí deixo el track i més fotos.
Una vegada fetes les obligatòries fotos, vam baixar amb els altres per
començar el corriol de pujar a peu. En alguns trams és bastant
complicat, en d'altres impossible i en d'altres perillós, però la part a
la que pots fer sobre la bici ben bé que fan que valgui la pena
passar-hi. En Txema va baixar super bé i gaudint, en Dani i Jo amb més
cura i en Xevi baixava gaudint fins que es va "encigalar" i va sortir
"per orelles". Per sort va ser només els cops, però en aixecar-se, va
voler posar la bomba del fre dreta estirant de la maneta i mentre
cridàvem ja l'havia petat... total que es va quedar sense fre del davant
per la resta de sortida. L'Edu anava baixant amb precaució igual que en
Pere i en Jordi, també sense fre per un problema mecànic. Vaig fer aquest
vídeo en un dels trams:
