Oncobike i final de temporada

Passat l'estiu es va presentar l'oportunitat de fer equip per participar en l'Oncobike. Una cursa solidària organitzada per l'Oncolliga Girona amb l'objectiu de recaptar fons per la lluita contra el càncer. Des del primer moment vaig dir que sí, i finalment es consolidava l'equip de 6 amb en Mike, en Xevi M., en Joan, en Martí, en Lluís i jo. Vam anar quedant, definint coses, buscant ajuda per aconseguir el donatiu, etc. fins que va arribar el dissabte 12 de novembre.
La setmana anterior, l'organitzador es va decidir a proposar 2 recorreguts: l'original de 200 kms i 5500 metres de desnivell positiu i un de 143 kms. Vam decidir optar per aquest últim donat que l'estat de forma d'alguns de nosaltres no era l'òptim i l'hora de finalització es retallava considerablement, podent tenir així una mica més de temps pels compromisos familiars.
A les 7 del matí sortia cap a Sant Gregori per trobar-me amb els companys d'equip.

Després d'ultimar els preparatius, ens adreçàvem a la sortida per iniciar tots junts la cursa. El primer el farien en Martí i en Lluís, amb la intenció inicial de fer els sectors 1, 2 i 4, 5. 

La resta marxàvem amb la furgoneta d'en Mike a esmorzar una mica i cap a Sant Martí de Llémena on es trobava el primer punt de relleu. Finalment decidíem fer els sectors 2, 3 i 5 tots plegats.
En arribar el primer relleu, en Martí i en Lluís decidien aturar-se i jo els acompanyava a la furgo i sortia a afegir-me amb la resta per fer el que teníem previst. En Mike i en Joan ens van anar agafant metres i finalment quedàvem en Xevi i jo despenjats fent el recorregut al nostre ritme. Arribàvem a Sant Esteve, paràvem un moment a parlar amb els companys i continuàvem a fer el sector 3 que incluïa la pujada a Can Casademont.

Així com el sector 2 sí que va ser maco, el 3 no em va agradar gaire, amb molta pujada i baixada en pocs kms., però anàvem fent i la causa s'ho valia.
En arribar de nou a Sant Esteve, anàvem a trobar-nos amb en Mike i en Joan que eren dinant. En acabar tots, sortíem cap a Canet on havíem d'esperar a en Martí i en Lluís que feien el sector 4, possiblement el més dur de tots.
Vam esperar-los una bona estona, però finalment iniciàvem en Mike, en Joan i jo l'últim sector i segurament el més maco i divertit. 

L'havia fet uns dies abans i em va encantar, i a sobre aquesta vegada, s'havia d'acabar de nit. Ho vaig gaudir molt a part que m'anava trobant millor i en molts punts tirava del grup.
A falta d'uns 5 kms ens venien a trobar la resta de l'equip amb els que arribaríem a Sant Gregori com a guanyadors del recorregut curt amb força diferència, encara que això els de menys. El que importa és la nostra col·laboració amb una iniciativa com aquesta i l'aportació de més de 800 euros de l'equip Telepizza Radikalbikes.

Després de passar una estona allà gaudint de l'avituallament i amb companyia de la gent d'Oncolliga Girona, ens acomiadàvem i jo marxava amb la bicicleta cap a casa.

Final de temporada:

I ara sí que arribava el final del meu any de bicicleta. Després d'aquesta cursa, decidia parar a carregar les piles i començar de nou. La veritat és que, ara que fa 10 dies que no surto a pedalar, no he tingut sensació de saturació ni que devia aturar-me, al contrari, en tinc moltes ganes de sortir, de pedalar, de descobrir, de gaudir de tot el que aporta la bicicleta. Però com per aquesta temporada vinent hi ha plans d'envergadura, haig de fer bondat i iniciar la preparació com toca, des de zero pràcticament, a poc a poc, controlant i mesurant les passes per construir una forma física sòlida que em permeti assolir els objectius.
Aquests últims anys d'entrenament pautat han suposat un aprenentatge continu, un creixement i una millora del meu rendiment, així que continuaré amb la mateixa línia, sent prudent, pacient i estricte encara que representi un sacrifici.
Les ganes estan intactes i la motivació en augment. Pensar a fer tirades llargues, sortides descobrint nous paratges, noves rutes, nous reptes ... ja em fa trempera.
Ja aniré reflectint al blog quines són les meves sensacions a mesura que vagin avançant els mesos. De moment es presenta l'obligació de treballar i moure fils per formar un projecte d'equip amb el vistiplau del CEME per tornar a representar-los.
A finals de març tinc el primer desafiament en ple entrenament específic que servirà per millorar les prestacions, però això ja ho anirem veient.
Salut

Transició

Tot i no escriure res, des de l'última entrada han passat coses, i algunes molt interessants. A part de continuar amb les sortides i de tornar a tenir bones sensacions després d'enllaçar algunes bones sortides i tenir continuïtat, va arribar la meva primera participació en una marxa de carretera amb la 100% Tondo.

I per preparar aquesta marxa, vaig fer el primer Rocacorba amb la bici de carretera emportant-me una sorpresa posterior important. He pujat en cotxe, en moto, en btt i caminant per diferents llocs, però per carretera amb la bici se'm va fer molt dur. El meu estat de forma, com després vaig poder constatar, no és el que era, però em vaig esforçar per pujar-lo a ritme. Vaig acabar la sortida amb quasi 4 hores, 90 kms i prop de 1800 metres de desnivell positiu.
En els últims mesos em vaig afegir a la plataforma Strava. Era una mica reticent, ja que em semblava una aplicació per "picats", i veritablement far comparar-te amb altres i sí que motiva a forçar la màquina per progressar, però a la vegada, és una molt bona eina per veure el teu estat de forma en cada moment. D'entrada em va servir per objectivar les diferències entre les dues bicicletes de carretera, observant, sense forçar-ho, una millora important amb la Canyon respecte a la Trek, aconseguint baixar temps en molts sectors sense pretendre-ho.

Però la gran sorpresa va venir quan vaig afegir la ruta a Rocacorba a l'Strava veient el millor segon registre al sector des de les antenes fins al cim, cosa que em va sobtar al ser la primera vegada que pujava amb la bici de carretera. Revisant els registres, vaig veure que a finals de juny havia pujat en 6 minuts menys i amb la BTT !!! El meu estat de forma en aquell moment, amb la Non Stop acabada feia pocs dies, era molt bo, però la diferència em va semblar molt gran.

Arribava el 25 de setembre, de bon de matí agafava els trastos i cap a Sant Joan les Fonts per estrenar-me sobre l'asfalt, cosa que em feia molta il·lusió. Tot i la previsió meteorològica adversa per a la tarda i l'inconvenient de no haver pujat mai a Vallter, vaig decidir fer la llarga amb l'objectiu de descobrir nous paisatges i gaudir d'aquest famós port de la província.

Tot i el fred inicial, decidia sortir més aviat fresc, ja que el matí semblava que portaria bon temps. Després dels tràmits habituals, de preparar la bossa per recollir a Vallter, saludar a companys i coneguts i preparar-me, vaig anar cap a la sortida. Més de 1000 persones, entre els dos recorreguts, omplíem el carrer des d'on es va donar la sortida. Els primers quilòmetres els feia amb molta prudència i força velocitat en ser gairebé tot baixada i rodar en grup. Quan el terreny ho permetia veia al grup capdavanter, pel que anava força motivat tot i veure que potser, no era el meu ritme, però a l'entrada de Serinyà, una punxada em va fer parar a reparar amb l'ajuda d'un noi que em va deixar una càmera, ja que vaig trencar la meva i la furgoneta d'assistència que em va fer el muntatge. 

Ja amb molt temps perdut, buscava el meu lloc a mesura que anava recuperant posicions sense grans pretensions però gaudint.

Vaig anar fent, ara amb un, ara amb un altre fins a la baixada cap a Olot on un grupet de 4 vam anar a molta velocitat fins a l'autovia per tornar a St. Joan on se separaven les voltes llarga i curta. A partir d'aquest punt, seguint recomanacions, vaig buscar de protegir-me en algun grup fins a arribar a la pujada de Capsacosta, on cadascú agafa el seu ritme.

No l'havia fet mai aquest port i em va agradar força. A la baixada i després de l'avituallament, vaig enllaçar amb un altre grupet i vaig intentar mantenir-los fins a la pujada de Vallter.

Abans de Campdevànol ja baixaven els professionals que havien completat el recorregut.

La meteorologia anava evolucionant cap a la previsió de puges a partir de migdia, però estava convençut de finalitzar el recorregut i fer la meva primera pujada a Vallter.

Anava fent amb una parella molt agradable a un ritme còmode fins que a les primeres rampes els vaig anar deixant a poc a poc. La primera part del port es fa molt dura, amb rampes de força pendent i molta visibilitat, que fan que sembli que no s'acaben mai.

La part intermèdia del port es fa prou bé. Em vaig trobar amb en Toni amb el qual vaig xerrar una miqueta fins que em va deixar anar. Continuava pujant a mesura que el temps anava empitjorant, ja amb algunes gotellades que no van condicionar. L'última part, les esses a partir de la barrera, es tornen a fer molt dures, però com ja veus el final i el paisatge és impressionant, treus forces per fer acabar gaudint de la satisfacció que suposa aconseguir aquest repte.

A l'estació d'esquí podíem recollir una bossa que ens transportava l'organització amb roba i el que volguéssim afegir. Vaig anar a agafar-la per canviar-me i abrigar-me per fer la tornada cap a Sant Joan. Mentre m'avituallava menjant algun entrepà i bevent va començar a ploure amb una certa intensitat, feia fred i baixava la boira, així que sense entretenir-me més, vaig iniciar la baixada amb un xàfec important, temperatura a la baixa i unes condicions molt dolentes per anar en bicicleta, però ja estava posat així que ...

En alguns moments la carretera semblava un riu, amb força aigua per sobre, les mans glaçades perquè no portava guants per aquestes condicions, el pendent ... es va fer bastant dur.

En arribar a Campdevànol les condicions van millorar una mica. Tota la tornada vaig anar a bon ritme fins a arribar a Capsacosta on havia de pujar de nou el port però en sentit contrari, que és bastant més agraït. De seguida iniciava el descens fins a la carretera dels túnels. Després només quedava arribar a La Canya i finalitzar el recorregut a St. Joan.
En total més de 170 kms i la primera marxa de carretera a la butxaca. 

Em va agradar molt i segur que repetiré en alguna altra ocasió.

Després han vingut diferents sortides per l'Empordà, 2 rutes per la carretera de Tossa a St. Feliu, d'altres pels recorreguts habituals ... totes amb moltes ganes, però mica en mica es va apropant el moment de desconnectar.

Noves motivacions

A finals de juliol i mentre estava de vacances, en Mike va compartir una oferta difícil de rebutjar. Una Canyon Endurace CF 7.0 amb escassos dos mesos d'ús procedent d'una empresa dedicada a events ciclistes amb un estalvi important. Tot i que no tenia cap intenció de canviar la meva bicicleta de carretera, sí que volia provar una de carboni més actual per valorar les diferències i si aquestes eren tantes com deien. Des d'un primer moment, la bicicleta de carretera, per mi, ha estat un complement per millorar la meva forma, tot enfocat a un millor rendiment amb la de BTT, així que no volia fer grans inversions en aquest aspecte, però en arribar aquesta opció, de seguida vaig valorar-la. Finalment em vaig decidir a fer la reserva a finals de juliol, per la segona setmana d'agost recollir la nova eina a Barcelona. Tenia clar que era una prova, pel que si les diferències no eren tan perceptibles, la posaria a la venda per recuperar la inversió i continuaria amb la meva Trek.

Haig de dir que, a part de ser una bici molt més actual en tots els seus components, amb la primera pedalada ja vaig percebre diferències notables, el que es va confirmar durant tota la sortida. Tot i això volia provar en diferents circumstàncies i recorreguts per decidir-me, amb unes primeres sensacions boníssimes que quedaven reflectides en ritmes superiors amb igual esforç, així que la decisió era fàcil de prendre.
El següent pas era la personalització, ja que m'agrada donar un toc distintiu a totes les meves "joguines", així que vaig encarregar algunes coses i a poc a poc vaig fent. 
La nova adquisició ha vingut acompanyada de moltes ganes de treure-li rendiment, i ara que puc, m'he marcat diferents sortides per gaudir d'aquesta nova bicicleta i nous paisatges.
Vaig trobar una ruta bastant assequible des de Campdevànol passant per Castellar de n'Hug que pintava molt bé. La vaig compartir amb els companys per si algú s'animava i amb en German sortíem a fer-la el passat dimarts.

A les 09:30 sortíem des de Campdevànol direcció Gombrèn per pujar al Santuari de Montgrony (ja que hi érem ...) amb unes vistes i construccions espectaculars. 

Al fons es pot veure el santuari

El Pedraforca

Des d'allà, continuàvem cap a Castellar de n'Hug per una carretera tallada al trànsit per obres que vam compartir únicament amb grups de ciclistes estrangers que feien en l'altre sentit. 

Castellar de n'Hug

En arribar a Castellar, vista del poble, avituallament i a continuar per superar el Coll de la Creueta a 1888 metres d'altura, que amb rampes no gaire exigents però molt constants, em va semblar espectacular. Durant tot el seu recorregut vas veient gran part de la serpentejant carretera amb una circulació molt escassa i una temperatura molt agradable. 

En arribar al cim, un bonic i ràpid descens per arribar a les pistes d'esquí de La Molina on decidíem parar a fer un entrepà abans d'emprendre el descens cap a Planoles per la petita carretera secundària i després fins a Ribes i Campdevànol per l'N-260.

Avituallament

Vistes de La Cerdanya

Va resultar una sortida espectacular amb uns paisatges de muntanya molt bonics, un dia perfecte per pedalar i un bon company de ruta per compartir-la.

Vacances a Murcia

Aquest estiu hem tornat a passar uns dies a El Puerto de Mazarrón i, com no podia ser d'un altra manera, vaig quedar amb en Miguel per sortir a pedalar plegats. Aquest any també hi era en Julio, i tots tres hem gaudit junts d'estones de pedalar per aquells indrets, descobrint nous recons i paisatges, i de la companyia. Ha estat molt bé poder intercanviar opinions, coneixements, anècdotes i compartir aquest esport que tant ens agrada.

En total han sigut 4 sortides que hem fet. La primera cap a la zona de Bolnuevo, descobrint una nova zona amb molts corriols i alguna tècnica molt divertida, sempre estant a prop del mar i les cales d'aquella part que són ben boniques. En Miguel ens portava per un variat recorregut que va resultar molt entretingut.

Per la següent sortida, anàvem a fer la ja clàssica de Castillitos, acabant a l'Atalayón i quedant-se com a pendent la baixada pel dret a La Azohía per un corriol que sembla ser de força dificultat encara que ciclable en gran part. Vam quedar per provar-lo un altre dia, però al final no va ser possible.

Pista de descens cap a Cala Salitrona

Vistes cap a Cala Salitrona

Vistes des de l'Atalayón

La tercera la vam gaudir pel parc natural de Sierra Espuña, un lloc de mitja muntanya, amb més vegetació i replet de corriols i camins de tota mena. Tot i que és un terreny molt àrid, vam passar per La Carrasca on vam poder gaudir d'una font amb una aigua fresca i boníssima que ens va salvar ja que feia moltíssima calor a aquelles hores i en vam veure molta. També vam poder veure diversos ramats de cabres munteses, una espècie reintroduïda al parc i que fa goig poder veure en el seu hàbitat. Després d'estar prop de 2 h 30 minuts pujant, en Miguel em tenia reservat un llarguíssim descens per corriols amb alguns passos tècnics molt divertits. I per finalitzar, bany a la piscina i sopar a base de fruita i entrepans que van entrar d'allò més bé, tal com veníem de la dura tarda de calor.

La Carrasca

La font i el raig que ens va permetre continuar

Una de les trobades amb les cabres

El Morrón a 1585 metres d'alçada i innaccesible per estar ocupat per militars

Abans d'iniciar el decens

 L'última sortida de les vacances va ser per El Algarrobo, una ruta que ja havíem fet en part i que en Miguel va millorant amb nous camins i rambles que la fan molt divertida, tot i haver de superar rampes importants en alguns punts. Finalment no la vam poder concloure com teníem previst, ja que una punxada ens va condicionar les hores de llum, acabant la ruta per carretera.

En resum, han sigut uns bons dies de bicicleta de muntanya, gaudint sempre de nous recorreguts que va afegint en Miguel al seu repertori i de la bona companyia. Ja fa temps que compartim les meves vacances per aquelles terres i sempre els insisteixo en el fet que em facin una visita per Girona per conèixer això. Espero poder portar-los per aquest paisatge tan diferent al seu ben aviat, segur que no quedaran indiferents.

Per un altra banda i ara que vaig més en bici de carretera, també he vist rutes interessants i carreteres poc transitades que deuen fer també divertit rodar per allar. De fet n'he vist de forces pilots de ciclistes. Haurem de provar ...

Salut

Pedals de Foc Non Stop 2016

Una setmana després de marxar cap a la PDF NON STOP em poso davant de l'ordinador a escriure la meva crònica sobre tot el que ha suposat l'experiència.

És de justícia començar valorant el que va portar de corcoll la setmana abans a totes les parts implicades a la PDF; la meteorologia. Les previsions pel cap de setmana eren entre dolentes i molt dolentes, amb una baixada de temperatures important i la més que probable pluja durant alguna part del recorregut. 

Moments abans de sortir ben conjuntats

Divendres al matí, una mica més tard del previst per culpa meva, sortíem en Manel, en Xevi M., en Jordi i jo. Durant la setmana havia anat molt de cul amb la feina i preparatius sense tenir temps d'enllestir-ho tot per l'hora prevista. Finalment anàvem en dos cotxes i posteriorment havia d'afegir-se el meu germà David que ens faria l'assistència. Pel camí, el temps acompanyava i paràvem a dinar a Balaguer, a la vora del riu on vam poder menjar ben a gust. Portàvem la lliçó apresa de l'anterior participació i no volíem perdre temps innecessari buscant restaurants, patint per les bicis, etc. així que carmanyola i nevera ens van resoldre l'àpat.

Ja arribant a Vielha, abans de travessar el túnel, els primers ruixats de poca importància i un terreny que no semblava gaire enfangat.

En arribar havíem quedat amb en Xavi C. per donar-li la seva bici que portàvem carregada, ja que, per feina, passarà una temporada allà i vam aprofitar el viatge. Una vegada enllestits, buscàvem el nostre hotel per anar endreçant coses: habitacions, maletes, bicis, inscripcions, pàrquing pel cotxe ...

A les 8 havíem de ser al brífing i de nou tiràvem d'experiència per sopar allà mentre ateníem les explicacions d'en Pep Vega i d'en Brandan Màrquez (bomber i guanyador de la prova) i gaudíem de l'emocionant homenatge a l'Iñaki Lejarreta amb la presència dels seus pares, dona i filla.

En Pep Vega en ple brífing

Tots els malalts/tes que escoltàvem amb el cul ben apretat

Sopant per anar a dormir d'hora

Durant el brífing es van dir coses importants i es va veure que l'organització tenia previstes moltes hipotètiques situacions, cosa que potser no havia quedat tan clara els dies anteriors a les xarxes socials i que a mi, personalment, em va tranquilitzar. Molt impresentable sense educació que no esperava que acabés d'explicar moltes coses que ens interessaven a tots els que l'endemà sortiríem a pedalar.

A última hora, el meu germà decidia sortir de matinada per arribar al segon avituallament després d'estar tot el dia treballant, encara que en Jordi, com no volia sortir si les condicions eres adverses, s'havia ofert per fer ell d'assistència. Vam deixar el tema pendent per veure quin era el temps que ens trobàvem en aixecar-nos a les 4 de la matinada. Així que amb tot preparat i parlat, anàvem a descansar pel dia que ens esperava a l'endemà.

Aquella nit vaig dormir prou bé. Havia portat remeis naturals per intentar descansar una mica millor, i la veritat és que ho vaig aconseguir, cosa molt d'agrair en aquestes circumstàncies.

Mentre esmorzàvem, en Jordi ens va confirmar que no sortia i que ens faria l'assistència, feina determinant durant tot el desenvolupament de la prova.

Cap a les 4:45 baixava amb tot preparat per anar cap a la sortida. Ja m'esperaven tots a la porta de l'hotel. De seguida érem al pàrquing passant per l'arc que registrava els participants. Una pluja dèbil, molta gent i cadascú amb la seva particular previsió del que ens oferiria la jornada: gent de curt, de llarg, impermeables, paravents ... Es respiraven nervis davant del que ens esperava. Al cap de ben poc, es donava la sortida cap a el Passeig de la Llibertat on l'arc d'arribada xiulava amb el pas de cada participant. De seguida començàvem a pujar per les pistes que ens haurien de dur fins al túnel amb la pluja augmentant d'intensitat però encara raonable. En Manel es quedava una mica i amb en Xevi vam anar fent al nostre ritme avançant i sent avançats a mesura que ens apropàvem a la sortida del túnel, on vam trobar un panorama molt inquietant. Molta gent parada dins i fora, gent posant-se tota la roba impermeable que podien, gent que girava cua cap a Vielha (en total sembla que van ser uns 80 que no van acabar de superar el túnel) i el més significatiu, un xàfec de campionat que feia mal a la cara quan continuàvem carretera avall a la recerca dels camins que ens portarien a Vilaller.

 En arribar al trencant que ens endinsaria a la muntanya, ja no plovia i el terreny es trobava en un estat òptim, així que a pedalar.

Després d'alguna errada de navegació de tot el grup de valents que continuàvem, vam arribar a Vilaller on paràvem el just i necessari per carregar i continuar pedalant. Tocava pujar el Coll de Serreres i com sempre, en Xevi, més fort que jo, m'anava obrint camí. En arribar al cim, paràvem a buidar i encetàvem la trialera de baixada cap a Llesp. Tot i tenir algun punt compromès on era recomanable posar peu a terra, la vaig gaudir i vaig deixar una mica enrere a en Xevi pensant que després del Camí de l'Aigua, pujant a Iran i Irgo, m'agafaria abans d'arribar a Gotarta, així que anava fent. En arribar a l'avituallament, en Jordi m'abastia de menjar, carregava aigua i decidia continuar, ja que no sabia on era en Xevi ni el que trigaria. Com de seguida tornaríem a pujar el Coll de Peranera i cap a Sas, vaig anar pendent per si el veia per darrere i anar junts. Aquest punt ha variat respecte de la meva anterior participació i és més portable, amb un pendent més progressiu, encara que se'm va fer molt llarg i em va costar agafar un ritme en condicions, avançant-me forces participants.

Una vegada superats aquests dos colls, ja baixàvem cap a Les Esglésies on hi havia el tercer avituallament i també significava l'apropament cap al Coll de l'Oli. Entre aquests dos darrers avituallaments vaig coincidir amb en Xavier Martil, un noi del Club Sarrià de Ter amb el que vaig pedalar a estones tot i que quan s'havia de pujar, de seguida em deixava endarrere. Coronant l'Oli va començar a pedregar. Per sort era calamarsa molt petita que no feia mal i ho feia amb poca intensitat, però en iniciar la baixada, on vaig avançar a un grupet significatiu, va començar a descarregar un xàfec molt intens que ens va deixar ben xops i ens va acompanyar fins a Torre de Cabdella. Arribant em vaig plantejar seriosament, que abandonaria, ja que no veia prudent pujar el Triador a 2200 metres amb aquell temps. A l'avituallament m'esperava en Jordi que en va animar junt amb el cel que semblava obrir-se i una confusió meva amb el temps que portava i que havia previst d'arribada a aquell punt. Vaig aprofitar per canviar-me de roba, menjar, prendre un recuperador i continuar ben animat. En Jordi en va informar que en Xevi abandonaria en arribar allà xop i amb molèsties digestives i que en Manel l'havien aturat a Les Esglèsies amb símptomes d'hipotèrmia.

De seguida que van començar les primeres rampes vaig haver de parar-me a treure l'impermeable. En Xavi Martil, amb el que havia fet l'aproximació, ja em va deixar i em vaig quedar sol fent al meu ritme. A la meva anterior participació, aquell port havia suposat un calvari, amb contínues aturades, un inici de "pàjara" i un ritme molt lent. Aquesta vegada, tot i que el ritme tampoc era res de l'altre mon, sí que vaig ser molt constant. Ara avançava, ara m'avançaven, ara bufava vent en contra, ara a favor, i així vaig arribar al cim on vaig menjar i veure, omplir bidó i cap a La Portella Blanca. Aquesta part de la Pedals es fa una mica pesada, ja que és una pista que vas veient contínuament a l'horitzó i on sembla que després de cada muntanya que superes, arribarà la baixada cap a Espot, però no arriba. Són uns 20 kms en els que tens temps de tot. Això sí, quan arriba la baixada ... en un tres i no res, si no fos perquè em vaig equivocar de camí i em vaig quedar sense GPS, arribes al tall horari.
En arribar a Espot m'esperaven en Jordi i en Xevi M. i també hi eren en José Antonio i l'Edu. Tots en van felicitar i donar ànims i després de menjar una mica, omplir bidó i agafar el carregador del GPS, vaig continuar cap a Isil. La primera part d'aquest tram, és una pujada cap a Estais on s'agafa un corriol molt maco. Vaig coincidir amb dos nois amb els quals anàvem fent a bon ritme. Hi havia un que tirava bastant més que jo, però l'altre anava poc més i això em va permetre arribar amb ells fins al següent avituallament a Isil, però abans havíem passat per un dels trams més macos de la NonStop, el camí del Calvari, un corriol amb un punt tècnic però que es gaudeix molt i on només posava dos peus a terra i per prudència. Autèntic BTT en MAJÚSCULES. Una vegada acabada aquesta part, ja abans d'arribar a Sorpe, s'agafa carretera i s'ha de pedalar una bona estona per aquesta fins a passar l'avituallament i arribar a la pista que va vora la Noguera Pallaresa i es fa una mica avorrit. A sobre va començar a ploure de nou, vam parar a posar-nos els impermeables i al cap de poc, em quedava sol perquè no podia mantenir el ritme del grup de 4 que havíem format després de l'avituallament.
Tota la pujada fins a Montgarri va ser amb pluja, terreny enfangat i fred, encara que em trobava bé i l'únic que em molestava era el cul que a estones no sabia on posar. En arribar a l'avituallament i control de pas, m'informaven del fet que només hi havia 6 kms fins al Pla de Beret, pel que ni vaig parar. Volia arribar com més aviat millor i poder fer el corriol de baixada fins a Vielha. Aquests últims kms de pujada es fan durs, amb alguna rampa important, però anava fent i ja arribant posava el 38-11 i acabava amb bon ritme la part més planera.

EL temps al Pla de Beret

Al pàrquing, m'esperaven en Xevi, en Jordi, boira i una temperatura de 3,5 º .
Així i tot, vaig posar els llums i vaig baixar pel corriol. No tenia previst tornar a fer la Pedals, així que volia gaudir d'aquest descens fins a la meta. Es tracta d'un corriol que baixa molt i el vaig fer plovent, molt enfangat i amb uns guants sense res de protecció als palmells pel que a estones, portava les mans molt carregades i se'm va fer força dur. Vaig anar seguint el track, ja de nit, fins que, quan ja faltava ben poc, em vaig despistar i per no recular, vaig fer els últims 6-7 kms per carretera. En arribar, molta satisfacció, la felicitació dels companys, d'en Pep Vega i la meva medalla i mallot de finisher amb un temps de 17 hores i 11 minuts, 1h30' menys que el 2014.

L'arribada

El resultat

Després de la dutxa, un sopar regeneratiu amb els companys i en Carri.

Ara que han passat els dies, ja puc dir que la NonStop és addictiva. Vaig anar totalment convençut del fet que no tornaria, que era un esforç molt gran i un sacrifici molt important la seva preparació, però quan passen els dies, veus com has acabat i el resultat amb els impediments que he hagut de superar aquest any i et motives per intentar millorar-los. Potser és massa aviat, però cre que hi tornaré.

D'aquest any en trec algunes conclusions: 

- L'entrenament ha sigut molt encertat i vaig acabar molt més sencer. Encara es pot millorar i l'aprenentatge és continu.
- No he trobat l'ambient de 2014 quan notaves que érem tots contra ... Aquest any, la majoria de la gent, ni et saludaven en coincidir. Haig de dir que també vaig trobar de ben parits, però em va sobtar.

- Molt personatge impresentable que segueix llençant embolcalls de gels, barretes, etc. sense cap tipus d'escrúpol per un entorn tant impressionant com aquest. No ho puc entendre.
- El treball d'en Jordi com assistència, importantíssim per poder assolir l'objectiu.

- He acabat molt satisfet i he rebut el reconeixement de molta gent. Crec que no el mereixo, que no és per tant, que només he fet el que m'havia proposat, tornar a acabar la PDF NONSTOP. El que passa és que aquest any, era una mica més exigent psicològicament, però d'això anava sobrat i és que sóc molt tossut ... ja ho sabeu ...

Salut

Rendiment espectacular de la Canyon que va acabar així

Tornant-li el seu aspecte a les màquines.