Retrobaments...

Avui ha sigut el dia en que m'he tornat a pujar a la bici des de que el 30 d'octubre vaig decidir fer una aturada. No hi ha hagut cap motiu concret, però vaig sentir la necessitat de descansar i relaxar-me. Durant aquest temps he anat un parell de dies a nedar i poca cosa més. 

Així que després, de passar el dia d'ahir a casa d'en Manolo fent una posada a punt, avui ens retrobàvem en Xevi C. i jo per pedalar plegats un altre cop després de molt de temps. El que tenia clar és que aquest inici me'l vull prendre amb calma, rodar sense gaires pendents, sense pujar de pulsacions i fer un inici amb seny per comprovar quin serà el meu estat de forma cap a la primavera i comparar amb aquests darrers anys. 

A les deu érem a Fontajau amb un dia magnífic amb una molt bona temperatura per anar en bici i sortíem cap a Anglès pel carrilet xino xano comentant les nostres coses i arreglant el mon... ai si ens deixessin... per fer la tornada una mica més entretinguda per Bonmatí i el corriolet vora el Ter de la Tramun, que per cert està molt maco a la tardor. En total han estat un parell d'horetes per fer uns 40 quilòmetres a un ritme una mica superior al que deuria, però bé, ja anàvem prou parats per en Xevi.

Doncs res, que tornem a ser-hi, a retrobar-me amb la bici, amb els amics i companys de pedalades i a gaudir d'aquest esport tant bonic i d'aquesta gent que he anat trobant gràcies a ell.

Salut

Nou estandar de rodes, ni 29 ni 27,5...

Després d'agafar-me un temps de relax per cap motiu en concret i de no penjar res al blog, ara, encara que no tinc res a explicar per la falta d'activitat, si he trobat una cosa interessant i és el nou estandar de rodes que en aquest moment de novetats es pot introduir al mercat.

Que cadascú valori pros i contres i a qui l'interessi, que tingui paciència, potser arribaran...

Girona Santa Fe del Montseny... de nou a les portes...

El passat dilluns 15 vam quedar per tornar a fer el cim del Turó de l'Home des de Girona. Feia temps que li donàvem voltes al tema i al final, incitats per en Xevi M., lligàvem el dia, convocàvem a la gent i creuàvem els dits perquè el clima ens respectés. De moment diumenge a la nit es posava a ploure. Com és normal, no sempre podem triar el dia perfecte per tothom, així que trobaríem a faltar a companys d'altres vegades, i al final, per motius de força major a en Xevi. Quatre dies abans vaig decidir canviar el trajecte i provar d'arribar sense passar per Santa Coloma i Arbúcies suavitzant sobre tot la primera part, així que vaig passar forces hores remenant el Mapsource i el Wikiloc per trobar rutes alternatives, tracks ja fets per d'altres, dreceres per retallar quilòmetres i oferir un nou al·licient als companys.

A les 09:15 ens trobàvem a Fontajau en Xevi C. i Jo, recollíem a la Dúnia i el David a Mas Xirgu i anàvem cap a Aiguaviva a recollir a en Jordi. Passant pel corriolet de Vilablarèix, anava guiant al grup quant en passar un basalt de res, la roda del davant se'm va quedar clavada com si me l'haguessin agafat amb un gran força i vaig sortir per orelles sense remei caient a dintre i quedant ben enfangat sense més conseqüències ... començàvem bé el matí...

Una vegada trobats amb en Jordi, continuàvem cap a Vilablareix pels corriols que fem habitualment per aquesta zona per després anar agafant un seguit de pistes sense cap dificultat cap a Salitja, Vilobí d'Onyar, passar per sobre de l'Eix i cap a Riudarenes per la línia que va al costat de l'autopista i la línia de l'Ave. Aquí ens trobàvem a una dificultat que ens faria alentir la marxa ja que estava molt enfangat i amb algunes basses que ens obligaven a caminar entre el fang. Una vegada a Riudarenes vam fer la primera parada per menjar una mica i reposar.

Ara tocava començar les primeres pujades del dia en direcció a Can Fornaca, primer més suaus i amb una baixadeta entretinguda després i ja més exigents fins arribar a la urbanització on ens tocaria voltar una mica per trobar el camí bo, ja que vaig fer el track amb imatges i el que sòl passar, que després no existeix res del que es veu a les ortofotos, així que després de voltar una mica pels carrers vam tornar a trobar el track i continuàvem pujant ara ja en direcció a Sant Feliu de Buixalleu. En aquesta part de recorregut, la baixada des de Can Fornaca va ser molt entretinguda amb una pista estreta, amb molta sorra i plena de salts però després, com tot el que pujar baixa i tot el que baixa, en BTT, torna a pujar... Deu ni do quina pujadeta vam fer... Cap a la una érem a Sant Feliu fent l'entrepà a una terrasseta prenent el sol.

Continuàvem la ruta baixant per carretera fins a la d'Arbúcies on hauríem de remuntar un parell de quilòmetres per arribar al trencant que ens portaria cap al Castell de Montsoriu. De nou a pujar de forma contínua i constant durant una bona estona, el que suposaria un càstig important i més amb les condicions que es trobava el terre, bastant moll, que durant tot el dia ens feia més dura cada pedalada.

Una vegada superat l'ascens, hauríem de trobar unes pistes que ens portarien a Riells del Montseny on ja iniciàvem la pujada final cap a Santa Fe. Aquesta pista era desconeguda per tots i en principi semblava més assequible que la d'Arbúcies que es fa molt llarga. Jo ja em trobava força cansat i cadascú va fer al seu ritme, amb en Jordi i en Xevi per davant pedalant amb força, en David anant per sota de les seves possibilitats per esperar-nos a mi i a la Dúnia que anava fent sense pressa però sense pausa, sempre mantenint-se dintre del seu ritme que la porta a tot arreu. Durant l'ascens, un parell de parades, vistes impressionants de gran part de la Selva i un Montseny començant a agafar els colors de la tardor.

Cap a les 6 de la tarda arribàvem a Santa Fe amb una temperatura de 8 graus i amb l'obligació de emprendre la baixada cap a Sant Celoni si no volíem acabar la sortida baixant del Turó de l'Home de nit i sense llums.

Així que després d'abrigar-nos, veure i reposar una mica iniciàvem la baixada cap a Sant Celoni per la carretera ben humida, el que ens feia moderar la velocitat i anar amb més cura que la última vegada on vam gaudir d'un descens de vertigen fins el poble, avançant cotxes i fent relleus fins el final. En arribar a l'estació després d'una mica de ruta turística pel centre, a comprar els bitllets i de seguida arribava el tren que ens portaria en un moment a Girona. Durant el trajecte, comentàvem la jugada, valoràvem la sortida i ja pensàvem en noves propostes i el nou assalt al cim del Turó de l'Home, que haurà d'esperar fins a la primavera. De nou gran dia de BTT amb un bon grapat de quilòmetres i hores de pedalar, grans camins i paisatges i excel·lent companyia. No ha sigut el millor moment físicament parlant per a mi el que m'ha fet patir a sobre de la bici però ja es això, no?

Clicant sobre TRACK podreu veure i explorar el recorregut al wikiloc gravat per en Xevi i en FOTOS, l'àlbum a picasa.

Fins a la próxima i salut.

 

Girona-Turó de l'Home

 

 Avui i amb vistes a la sortida del pròxim dilluns dia 15 he anat fins a Mosqueroles, a la falda del Montseny, per pujar fins el Turó i verificar el corriol que vull fer de baixada per no anar per carretera. L'havia fet amb el meu amic Jaume de pujada feia temps i vaig pensar que podria estar bé baixar-lo i així estalviar-nos asfalt i un bon grapat de quilòmetres, així que aquest matí he preparat els trastos i cap allà. El dia estava una mica emboirat i arribant no es veia el cim. Després de fer uns ajustos a la bici començava a pujar pel GR 5 seguint el track del club BTT BADALONA que ja porten 9 anys venint des d'allà i que són la inspiració d'aquesta aventura que fa dos anys que plantejo als companys de pedalades. La pista és ample i amb pendents moderades que es deixen fer, això sí, demanen paciència així que anar fent sense pausa a un ritme còmode. A mida que anava guanyant alçada, s'intuïen unes magnífiques vistes que de tant en tant podia veure entre la boira. Algun petit tram de carretera i tornar a la pista amunt amunt fins arribar a la carretera que puja al Turó. Aquest últim tram està marcat amb el desnivell i distància cada 1000 metres, amb uns primers 4 quilòmetres amb fortes rampes en les que el pendent oscil·la entre el 7,5 i el 10 % i es fa dur, però amb paciència i cop a cop de pedal anava pujant, ara dret amb plat mitjà, ara assegut amb el petit, recuperant una mica l'al·lè de tant en tant però sense pausa i sempre acompanyat per una intensa boira, tot un espectacle a mida que guanyava alçada amb el vent bufant fort i fent pujar la boira a gran velocita falda amunt.

Allà al fina es veu un dels últims revolts on no hi havia boira.

 

Una vegada superada la barrera ja tot es veu amb uns altres ulls i sabent que queda poc t'animes, a sobre l'espectacle del paisatge a aquestes alçades és brutal i amb la boira i els núvols per sota, les vistes són impressionants, així que en fer el cim després de lluitar una mica amb el vent en una part i ésser afavorit per ell en un altre, m'he abrigat una mica, he fet les fotos de rigor i cap a baix.

Ara tocava verificar el corriol pel GR 5 2 i després de preparar la bici baixant el seient, i modificant els reglatges de suspensió, he començat a fer per un corriol molt pedregós però sense cap pas molt complicat, així que de moment era factible, però a mida que avançava perdent alçada, tot i no ser molt i molt complicat, t'ha d'agradar això de les zones tècniques per gaudir-lo com ho fet jo. Hi han passos complicats i trams de molts metres de grans pedres que destrossen les mans i carreguen les cames encara que a mida que baixem es va suavitzant bastant, però tinc clar que algun dels que ve el dilluns, se li farà feixuc baixar per allà, així que haurem de canviar de plans. El que si que he tingut clar és que he fet molt bé en venir a provar-lo abans de posar a la gent allà per que més d'un s'hauria emprenyat i amb raó.

A partir de Fontmartina la cosa millora i tot i que encara hi ha algun pas complicat, ja no és igual i el camí s'ho val i més ara a l'inici de la tardor que estan espectaculars amb la fullaraca i els colors propis d'aquesta època, així que ja he pensat la variant per fer aquest tram.

Resumint, que he fet ben fet en verificar-lo i que he passat un matí magnífic de BTT gaudint a tope de la bici i del Montseny.

Ah! si algú es vol apuntar el dilluns només m'ha de deixar un misatge i en parlem. Estem oberts a tothom que volgui passar un bon dia de BTT.  

9ena Pedalada del CEGUB

El passat dimecres, amb en Salva, en Dani, en Llopis, en Txema i el seu cosí Jordi, vaig anar a Barcelona a gaudir de la 9ena pedalada que organitza el CEGUB. Ens vam trobar a la feina uns i a l'àrea del Medes amb els altres per baixar junts. A les 09:15 ja hi érem amb el cotxe ben estacionat i després de preparar-nos i tancar bé les portes, jejeje, a agafar els dorsals i cap a la sortida. Com sempre, molta gent, molt bon ambient i una organització exemplar. Una mica més tard del previst per culpa d'una ambulància que no arribava, donaven la sortida i primer problema, només passar l'arc de sortida, en Salva portava la roda de davant baixa. Posem aire després de decidir d'aguantar i cap a dalt... som els últims.

 De seguida agafem la cua dels gairebé 500 participants i comencem a avançar gent tirats per mi primer i per en Llopis després. En Txema i en Jordi, que estaven per davant, ni els veiem. 

En arribar a dalt hem de parar per canviar la càmera a tota llet i tornem a perdre tot el guanyat pujant. De nou a pedalar fort carenejant i anem recuperant posicions, en Dani m'aguantava el ritme i en Llopis i en Salva una mica per darrera però sense perdre l'estela. En arribar la baixada seguim avançant gent, tot ben senyalitzat i arribem un punt en que un motorista ens desvia a l'esquerra i seguim baixant i al final ens ajuntem tots quatre.

 

 

 

Jo també anava una mica malament d'aire i al final he de parar a reparar. En Llopis i en Salva continuen, quan una vegada solucionat el problema, arribem a l'avituallament i ens informen de que han arribat els primers... no s'ho creien i menys en Txema i en Jordi que havien estat tota l'estona davant i van arribar després... jejeje.

Després de veure i menjar una mica, veig a l'Albert Camí, xerrem una estoneta i de seguida a pedalar un altre vegada. En Dani i jo ens hem col·locat en un lloc on hem sortit beneficiats i fem els primers quilòmetres ben endavant del grup i avancem al Pepe Recio, homenatjat en aquesta edició. Mica en mica en Dani hem ba deixant i al cap d'una estona m'agafen la resta de companys que van fent a bon ritme. Jo vaig fent ara a roda d'aquest, ara tirant de l'altre. Tocava afrontar la última pujada llarga del dia que ja coneixem dels altres anys i que sempre acabo millor del que començo. És un tram per pista amb desnivell constant i força distància que acaba amb un camí més estret i tècnic amb una mica més de desnivell, així que vaig fent a poc a poc, recuperant-me fins que començo a pujar el ritme i cap al final a tornar a avançar gent. Ara toca carenejar de nou per sobre de Collserola amb unes grans vistes de la ciutat i el descens final fins al velódrom.  

En arribar, entrepà, veguda i fruita, dutxa a les instal·lacions del velódrom i a veure si la sort ens fa portar-nos algun regalet cap a Girona com ha estat. Aquest any no ha sigut bici però si un maiot d'Aramon i uns guants... que més es pot demanar per 10 €...

En resum, un gran matí de BTT amb un recorregut entretingut sense complicacions, un ambient i organització fantàstics i que sempre que ens vagi bé, repetirem segur.

Potser, l'últim Rocacorba de l'any?

Després de molts de dies de no sortir amb en Xevi C. i de veure que les seves ferides de guerra eren fortes (al blog estava molt apagat), el vaig trucar per veure com anava i xerrant xerrant li vaig dir que l'endemà pujava a Rocacorba i sense pensar-s'ho es va apuntar sempre i quan la baixada fos tranquil·la, així que cap problema. Tot i que volia mirar un corriol que les últimes pujades m'havia cridat l'atenció, no hi havia cap problema en canviar de plans per compartir sortida amb ell. Vaig fer una crida via noves tecnologies i en Jordi també s'apuntava.

Abans de que el temps ho impedís, volia pujar un altre vegada, que no sabem com evolucionarà la metereologia i si tindrem oportunitat, així que dit i fet. A les 09:30 sortíem de Fontajau pel carrilet cap a Sant Gregori, pistes i carreteres fins al camí d'Adri i després de reposar una mica, cap amunt. En Xevi i en Jordi al seu ritme i de tant en tant m'esperaven i jo al meu sense parar. Una vegada al cim, les fotos de rigor, veure el paisatge que tot i els núvols, es veia força lluny, abrigar-nos i cap avall sense complicacions.

Una vegada abaix vam decidir fer una part del recorregut de la cursa de Canet, un altres camins de collita pròpia fins a la carretera de Taialà on una punxada ens va fer tornar cap a casa pel dret. Una bona sortida en excel·lent companyia i, potser, l'últim Rocacorba de l'any.

Sortida Team Manolo a Can Perot

Ahir dimecres vam fer la ja tradicional sortida a Can Perot. Érem pocs però ben avinguts com ha de ser en aquestes sortides de germanor. L'objectiu és passar una bona estona pedalant i després gaudir d'un bon dinar i bany a la piscina quan està en condicions i el temps acompanya. També aprofitem per fer una foto de grup amb l'equipació que ens proporciona en Manolo, així que la cita hauria de ser ineludible, però ja se sap, que per uns motius o per altres... Total que érem 4 amb l'equipació de les 30 que es van fer i 8 per pedalar.
Com tots els que hi havíem pedalem més o menys sovint, vaig improvisar una ruta una mica més exigent del que fem habitualment però també molt maca i que va agradar. Vam gaudir de forces corriols, pujades constants i amb desnivell, baixades sense molta dificultat i el pas del Llémena per les passeres de fusta que sempre té una mica més d'ali-cient. Després de solucionar una punxada d'en Pau i que patim la desgràcia del dia, se li va trencar una ungla... vam continuar pel camí ral fins a Granollers, estona de terrassa i aperitiu i passades la 1 ens entaulàvem 5 amb en Javi que venia en moto per dinar amb nosaltres.
Per tornar, una mica de camí ral, carretera fins a Sant Gregori i carrilet fins a Girona per posar fi a un bon dia de btt amb bona companyia.

P.D. : En Pau toca la guitarra i necessita un més i mig per deixar créixer la ungla per tocar-la sense pua.
Totes les fotos aquí.

Travessia a l'Estany de Banyoles... repte superat

Avui era el dia de la 69ª travessia a l'Estany de Banyoles. M'he aixecat una mica tard, he esmorzat, preparat les coses i cap a Banyoles al voltant de les 11. Com al final vaig decidir no fer la duatló particular per logística i prudència, ja que era la primera vegada que faria la travessia i havia entrenat molt poc,  he anat al lloc de l'arribada, he aparcat el cotxe, m'he canviat, he baixat la bici de batalla i he estat una estona valorant si esperar-me a veure arribar les noies.

Faltaven 15 minuts per les 12 i com no sabia ben bé com anava tot, he decidit perdre'm l'espectacle de veure arribar a les nedadores olímpiques i he anat fent cap allà. He buscat un lloc per lligar la bici, les xancles i la samarreta, he recollit el xip i cap a la sortida. Com era aviat he decidit tastar l'aigua i escalfar una mica. Estava perfecta, el dia esplèndid i molt ambient. Després d'uns 10 minuts, he sortit i he fet un volt per veure si trobava els companys que també la feien, però només he vist a en Jaume P., hem xerrat una estona i he anat a col·locar-me al lloc per on tenia previst sortir, al costat esquerre per utilitzar la corda de referència, però a mida que s'apropava el moment, la gent s'anava amuntegant als dos extrems, així que he decidit canviar de tàctica i m'he posat desplaçat cap al centre i com que quan nedo sense referència me'n vaig cap a l'esquerra, ja arribaria a la corda. Molta gent amb físic de nedar molt i començava a escalfar-se l'ambient, càntics, aplaudiments i una mica passades les 12:30, sortida. Tenia clar que no hem llençaria amb tota la "jauria" així que quan ja hi era gairebé tothom a l'aigua i tranquil·lament... xaf !!!! Les primeres sensacions han sigut una mica dolentes, no trobava ritme de respiració, anava totalment entravessat i en arribar prop de la corda, molta gent, així que he mantingut la referència de la gent que nedava a prop, i apa,  a donar-li. Mica en mica he anat agafant el meu ritme, han arribat els primers 500 metres i tot anava bé. Alguns piques amb gent de ritmes semblants i jo anant fent. Hem passat els 1000 metres i ja feia una estona que havia forçat una mica. He deixat alguns enredera i he vist que podia mantenir-me així i intentar agafar un grupet que tenia per davant. M'han avançat a mi i ha hagut una estona de estira i arronsa fins que he decidit forçar una mica més i deixar-lo, he agafat un parell o tres que anaven a cua del grupet i mentre havíem passat els 1500 sense adornar-me. Els 2000 tampoc estaven marcats però si hi havia una bolla gran que tancava el carrer cap a la rampa de sortida així que quan he vist que ja hi era, he forçat a tope per acabar el millor possible. He mirat el rellotge i he trigat menys d'una hora que era el que tenia previst fer. He sortit a beure i menjar una mica de fruita, recuperar-me i he anat al cotxe a agafar el mòbil per fer-me la foto. Gran satisfacció pel repte superat amb només 4 dies d'entrenament, gran primera experiència amb la natació i un ambient excepcional. Segur que repeteixo i encara queda pendent la duatló que ja he vist que és totalment factible.

 

Finalment he quedat el 1010 de 1068 homes amb un temps de 53'56" i 211 de 223 Masters 40.

Pròxim repte

El dia 16 de setembre es farà la 69 travessa de l'estany de Banyoles organitzada pel CN Banyoles i aquest any sí, m'he proposat anar-hi tot i no haver nadat res durant aquest últims mesos, però estic decidit a provar-ho. M'ha acabat d'engrescar que aquesta setmana pasada vaig provar una parell de dies i el primer vaig fer una mica més de 600 metres d'entrada i em vaig trobar bé, i dos dies després vaig fer una mica més de 1000 metres amb les mateixes sensacions, així que aquesta setmana faré el test final fent la distància de la travessa i acabaré de valorar. El dijous és l'últim dia per apuntar-se. Un altre cosa és el repte de fer la duatló particular que tinc com a propòsit des de l'any passat. Anar a Banyoles en bici supossa 1 hora i 45 minuts aproximadamanet anant tranquil, el problema és en arribar, la logística per deixar la bicicleta amb seguretat, recollir xip una hora abans de la sortida (12:30), etc. Ja veurem si ho puc fer, però per mínima possibilitat que hi hagi, aribaré pedalant per la muntanya per llançar-me a l'Estany a travessar-lo.

Darreres sortides

Després de fer els 41 anys i un dia després haver d'enfrontar-me a una d'aquestes proves que ens posa la vida, també com a teràpia, tornava a agafar la bicicleta.

La retrobada i després d'una setmana molt dura a nivell emocional, va ser fent carrilet fins a Anglés per tornar per Sant Julià de Llor i anar a la sorrera de Vilanna a agafar el corriol de la Tramun. Va ser una sortida entretinguda i sense complicacions per anar netejant el cap.

El dia després de la ruta de les 7 Ermites de Bescanó vaig anar a fer part del recorregut. Em va agradar, sobre tot la primera part fins a la carretera de Mas Llunés. A partir d'allà, massa pista pel meu gust i junt amb l'horari va fer que retallés per la carretera fins el carrilet per tornar a Girona. Vaig gaudir dels corriols del voltant de Bescanó, Aiguaviva i Estanyol, vaig pedalar una bona estona i continuar netejant el cap.

Pel divendres següent, tenia intenció de pujar a Rocacorba ben d'hora, però parlant amb en Xavi Bernat, vam quedar per fer-ho dissabte junts amb vistes a preparar-se per l'Aramon ProBike Non Stop del dia 1 de setembre, així que dit i fet. Volíem fer la pujada per Granollers, baixar pel corriol i tornar a pujar per Canet per fer més desnivell, però una vegada a l'inici del camí per pujar, i degut a unes molèsties seves al genoll, vam decidir canviar de plans. Vam anar a buscar Sant Roc de la Barroca per la pista de la Vall del Llémena a Amer fent la trialera, on havíem d'arrossegar les bicicletes una estona. Ja a la pista, anar fent fins al corriol de les llosses de pedra que exigeix posar tota l'atenció, portar un ritme continu i un esforç tant tècnic com físic per superar-lo. En arribar a l'Ermita, descans merescut, fotos, gaudir de les vistes, avituallament i una mica de geocaching, tot un descobriment per en Xavi.

Després d'una estoneta anàvem a buscar el corriol de baixada pel dret on vaig gaudir a tope tot i oblidar-me de posar la forquilla a 140... Vaig passar trams que d'altres vegades no m'havia vist amb cor de fer i em va fer sentir una gran satisfacció arribar al final havent recorregut aquest espectacular corriol descobert en part a la Tramunbike.

Una vegada baixats d'allà dalt ...

A partir d'aquest punt, la calor ja pujava de valent, així que vam donar pedals fort per la pista de Sant Grau trencant a la dreta per continuar amb el recorregut de la Tramun i així anar per zones d'ombra fins a Girona. Aquesta part no l'havia tornat a fer i en tenia ganes, així que de nou, gaudir a tope d'aquest impressionant recorregut fins arribar al Ter i agafar el corriolet que voreja el riu fins a Bescanó i que també es molt entretingut i maco de fer, així que en resum, una gran sortida amb un gran recorregut, bon ritme i molt bona companyia.

Pel corriol del Ter.

Aquí deixo el track des de Sant Gregori fins el final.

Per la següent sortida vaig quedar a les 8 amb en Quico i vam anar a fer el recorregut habitual de Vilablareix cap a Aiguaviva per enllaçar amb trams de la Copa Catalana i després baixar cap a Bescanó i Vilanna a fer el corriol del Ter que volia ensenyar-li. Tot i la calor de bon de matí, vam gaudir del recorregut, dels paisatges i les zones d'ombra tot i un parell de caigudes sense gaires conseqüències, en part degut a una roda davantera amb poca pressió i un dibuix poc adequat però que en breu quedarà solucionat. Aquí el track.

El dijous quedava de nou amb en Quico per estrenar els seus llums amb la bici i per posar els meus per primera vegada aquest any. Vam sortir a les 8 del vespre cap a Quart per fer la ruta del Celrè. S'anava fent fosc i nosaltres fèiem camí fins haver de parar a posar els llums gairebé acabat el tram del riu. La sortida va anar molt bé i vam gaudir de l'experiència de pedalar de nit pels boscos de la zona de Els Àngels i Puig Estela. En arribar als bancs, grans vistes de la ciutat, i cap a baix intentant evitar les zones més complicades del corriol fins que vaig arribar al tram del camí de pujar a peu que passa pel tub i per on vaig fer baixar a en Quico que va acabar una mica saturat de zones tècniques, no li van gaire i jo no me'n puc estar... és com un iman...  Ja a la Vall de Sant Daniel, vam fer la pujada a la muralla per baixar per les escales cap al barri vell.

Aquesta setmana pasada em vaig fer una prova d'esforç. Ja feia temps que m'havia fet l'última i aquesta la volía més específica, així que vaig trucar al centre mèdic i el dimecres me la feia amb esforç màxim, espirometria i assimilació de lactats. Tot dintre de la normalitat i amb un bon estat de forma tot i trobar algunes coses a corregir.

I per acabar el mes d'agost, LA SORTIDA. Vaig aprofitar que la família havia marxat a Salvanera (Beuda) al matí per anar fins allà en bici. Passada la una del migdia m'aixecava, preparava l'esmorzar-dinar, carregava el GPS amb un parell de tracks i a pedalar. Fins l'últim moment no vaig tenir clar que fer, si seguir el track d'en Xevi Comas per pujar a El Mont o aventurar-me per la vesant Banyolina, que va ser la que vaig triar finalment. Em venia molt de gust passar per l'Estany i Besalú, així que dit i fet. Abans de les 3 ja estava pujat a la bici amb un dia esplèndid, solejat, cel net i una mica de tramuntana que de moment no molestava i refrescava l'ambient. En sortir de casa, ja veia ben clara la primera referència del dia, el Rocacorba.

Tot i no haver de pujar, si que havia de passar ben a prop així que sense entretenir-me, cap allà sense complicacions ja que la ruta no la coneixia i no sabia com respondria el cos després de treballar de nits. Vaig fer la ruta habitual per pistes i algun tram de carretera fins arribar al desviament d'Adri. Allà vaig tirar de GPS integrat per recordar el recorregut fins a Banyoles ara ja si amb la segona referència del dia, El Mont, allà lluny.

Fins allà havia d'arribar...

De moment tot anava bé, em trobava fort i en poc més d'una hora 30 minuts hi era. A partir d'aquí tot era nou encara que pel que havia vist al wikiloc no presentava gran dificultat. El tram fins a Besalú, senzill en gran part, bastant tros de carreteres veïnals gairebé sense cap cotxe, pistes  ràpides, algun tall de corriol ben maco i una trialera de pujada d'arrossegar la bici amunt. L'últim tram fins a Besalú va ser per carretera i una vegada al pont, foto obligada amb el poble apunt de la seva festa medieval i ja afrontar el final de la sortida.

Vaig passar pel poble i cap a la carretera de Figueres per anar a buscar el pont per vianants que passa per sobre de l'autovia i després d'una mica de carretera, de nou pistes i algun petit tram de corriol fins a Maià de Montcal i des d'allà més pistes per arribar a Salvanera. Eren abans de les 6 i tenia al cap d'anar a fer la trialera del Segueró, però finalment em vaig tallar. Així que amb 52 kms, tres hores de pedalar i una gran satisfacció arribava. Després d'un bany a la piscina i reposar una estona, a recollir els trastos i cap a casa. Aquí deixo el track.

Últimes sortides

Des que vaig tornar de vacances que no he pedalat gaire, de fet, tres sortides. Amb els nens sense col·legi i la feina es difícil trobar un forat, així que quan he pogut, he sortit, i quan no, he pedalat anant i tornant de la feina.
El dimarts de fa tres setmanes vaig anar amb en Xevi M. a Sta. Cristina per sortir amb els de l'Escoleta. Cap a les 17:30 quedàvem a la la benzinera on arribaven en Xevi C., en Pipo i en Xavi. Després d'una estoneta de carrilet de seguida vam començar a fer corriols i pistes al principi tot de pujada. Feia molta calor i entre el ritme de cursa d'aquests i el sol, ho vaig passar una mica malament. Vam fer una sèrie de corriols de baixada, alguns oberts per membres del club, molt macos, amb trams de tot tipus que em van agradar molt. Vam arribar de nou al carrilet i com en Xevi M. i jo teníem pressa, vam fer una mica d'enllaç després per anar al segon tram de sortida cap a Llagostera. Aquí vam enllaçar uns corriols fins al carril verd impressionants. Van formar part del recorregut de la marxa per parelles i l'Open BMW però no els coneixia i hem van encantar. Després d'una estoneta de pujada, de nou un altre tram de corriols de la mateixa línia, llargs, macos, algun pas tècnic... dels que m'agraden, tot i que hem vaig fotre una llet, com en Xevi que també va acabar marcat com una vaca.

Ara tocava enllaçar carrilet al nostre ritme fins a Sta. Cristina per acabar la sortida fent una cervessa.

Després d'un parell de setmanes sense tocar la bici, aquesta setmana he pogut sortir un parell de vegades. El dimarts, després de dubtar sobre si sortir a pedalar tranquil o forçar i al final vaig decidir anar cap a Sant Miquel pujant pel camí de a peu fins els bancs, després Puig Estela, corriol a l'esquerra cap a Celrà agafant un corriol que vaig veure un dia i que vaig fer a arrossegant la bici i que està molt bé per baixar-lo. Una vegada a la pista de nou, corriol dels presoners amb el tram per estalviar pista i pujada cap al Castell pel corriol. Una vegada al cim, de nou cap a baix corriolejant fins a la Vall de Sant Daniel per acabar la sortida amb pos kms. però molt intensos.

El divendres tornava a pedalar i aquesta vegada vaig tornar a fer una sortida fent trams de corriols dels que més m'agraden. Vaig sortir cap a Sant Gregori a bon ritme, vaig pujar a Santa Afra també mantenint una bona velocitat fins arribar a dalt, després vaig baixar per camí Ral fins a Llorà on vaig pujar per la pista de la Font del Vidre per agafar el corriol que torna a l'inici del camí Ral, vaig fer el que voreja la casa per baixar cap al Llémena on vaig aturar-me a fer una foto per posar al blog i descansar una mica. Fins aquí havia anat molt bé i amb un ritme fort. Una vegada al barri de L'Església vaig agafar la carretera fins a la urbanització del Soler on vaig pujar per la carrers fins a enllaçar ja tots els corriols de Sant Gregori i Taialà fins a la carretera. Va ser una sortida de nou curta però intensa i tot i no fer molt de desnivell si que vaig anar a un bon ritme i sobre tot gaudint de la bici. 

De vacances per Murcia...

Aquest dilluns vaig tornar de les meves vacances d'aquest any que, degut a aquests "meravellosos" polítics que tenim i les seves retallades als de sempre, he hagut de limitar a visitar a la família, però com sempre optimista i a treure profit. Abans de marxar cap a Mazarron, ja vaig posar-me en contacte amb en Miguel, amic i company de sortides per allà que casualment també estava de vacances, perfecte...
Una de les poques zones de muntanya que em faltaven per conèixer de la regió era Sierra Espuña, així que vaig baixar-me un parell de tracks carregats al GPS per si de cas. Vaig arribar un dimarts i dijous ja sortíem a pedalar, una cosa suau em va dir que es va convertir en un fart de pujar i pujar per unes pistes amb força pendent que ens va fer patir de valent. Tot era nou per mi i la sort de conèixer a en Miguel, és que em descobreix zones que seria impossible de trobar ja que moltes són collita pròpia, es a dir, que és dels malalts de bici que dediquem part del nostre temps a endreçar, netejar, descobrir i obrir camins. Al final em van sortir prop de 50 kms., que per començar estava prou bé. No vaig portar el gps ni vaig fer fotos així que poca informació puc posar d'aquesta presa de contacte, però una cosa si que em va quedar clara ... feia calor, molta calor...
El cap de setmana el tenia complicat així que la següent sortida es va posposar fins dilluns i vam anar a fer Boletes, una caseta ara i antic lloc de vigilància de l'exercit, des d'on hi han unes grans vistes de la zona del Cabo Tiñoso, tota la badia fins a Cartagena, les cales...

El Cabo Tiñoso amb El Atalayón com a punt més alt.

El pati de la casa de Boletes ...

Cales properes a la casa. Totalment desertes.

Ara tocava pujar per allà on havíem baixat, una pista pedregosa i amb trams de molta pendent que ens va fer patir de valent però que tot i això vaig fer una alternativa més tècnica al descens que en Miguel es va apuntar per un altre ocasió. Una vegada a Campillo vam remuntar la carretera a Castillitos i a l'alçada del desviament cap a les cales, vam trencar a la dreta per un corriol que no coneixia i que baixa de nou cap a la carretera i que està molt bé.

Encara que no es veu gaire, en Miguel baixant el corriol

Una mica d'asfalt i tornàvem a baixar per un altre camí fins agafar un corriol collita d'en Miguel que em va agradar molt. Es d'aquells que no tenen una gran exigència de cap tipus però als que has de posar tots els sentits per passar-ho bé ja que només hi ha una traçada i sortir-te vol dir perdre molt. En arribar a la Rambla de La Azohia vam tornat a pujar fins a Campillo i de nou carretera fins a trobar un altre corriol d'en Miguel pel mig d'una riera amb algun pas arreglat per ell per fer-lo més ciclable. Vam arribar a una pista amb força pendent per remuntar un turonet que ens va tornar a deixar en una altre corriol amb algun pas complicat que també em va agradar molt i ja érem a la civilització. En Miguel em va acompanyar una mica cap a Mazarrón i acabàvem el dia amb una gran satisfacció per la ruta feta.

Per la següent sortida, dimecres, teníem previst d'anar a Sierra Espuña i en Miguel en va comentar que passaria allà el dia a casa de la seva germana així que ens veuríem a la tarda. Després de vindre a buscar-me perdut per aquells camins buscant la casa, vam arribar, ens vam canviar i a pedalar. La primera part de la ruta va ser un continu ascens primer per carretera, després per pista, un bon tram de corriol i per finalitzar l'ascens fins al mirador, carretera que era el més sensat tot i haver corriol, això si, molt exigent tant física com tècnicament.

El Morrón al fons amb 1580 metres d'alçada

Nosaltres vam arribar fins un mirador des d'on es veu fins a Mazarrón i després anàvem en direcció a La Carrasca on ens avituallàvem a una font d'aigua fresca boníssima i fèiem un descans aprofitant per veure un ramat d'Urris (una especie de cabra autòctona de l'Atlas que es va introduir amb èxit a Sierra Espuña) i El Morrón presidint tot el paisatge.

Vistes cap al mar des del mirador.

Un ramat d'Urris. Tot i el tancat, tenen lliure accés i sortida.

El Morrón des de La Carrasca.

Ara tocava tornar, primer desfent pista fins a un trencat on començàvem una pista en baixada fins un trencant on en Miguel es va equivocar (l'home és l'únic ésser que ...) i ens va tocar carregar la bicicleta una petit tram per no haver de fer tota la pujada, però no va ser res, em sòl passar.
Una vegada retrobada la pista, vam continuar baixant i baixant, passant alguna tanca, refrescant la memòria d'en Miguel amb els diferents trencants que trobàvem fins arribar a la carretera que triàvem com a opció per retallar i no acabar de nit sense llums.
Faríem un últim tram de corriol llarg amb un continu i suau descens fins un últim tram amb més pendent molt maco i divertit, fins arribar a una carretera que deixaríem de seguida per agafar una pista de pujada i anar a veure el Santuari de Santa Eulalia ja al terme de Totana. La zona està molt bé i es mereix una visita amb calma, veure Aledo, un poble medieval proper, i un dinar en algun dels xiringuitos de muntanya dels voltants o inclús a l'hotel del Santuari, això si amb menys calor.

De tornada caient el sol.

Santuari de Santa Eulalia

Una vegada a la casa de la germana d'en Miguel, dutxeta, avituallament amb fruita i birreta i cap a Mazarrón ja ben de nit amb la lluna plena. Va ser un gran primer contacte amb Sierra Espuña amb un gran guia que m'anava explicant tot el que coneixia del parc, que no serà l'últim ja que vaig veure que hi ha infinitat de possibilitats i centenars de quilòmetres per recórrer per corriols de tot tipus.

Corriol cap a cala Salitrona. Aquesta vegada, la sorra era ben neta.

Divendres vam fer la última sortida de les vacances i aquesta havia de ser per les cales i Castillitos, així que cap a les 8 em trobava amb en Miguel i pujàvem per la carretera per agafar el desviament cap a cala Salitrona.

A partir d'aquest punt toca pujar per una pista serpentejant que et deixa a l'antiga base militar de Castillitos, de la qual ja he parlat i he fotografiat en d'altres ocasions i que ha de ser visita obligada si esteu per la zona. Durant la pujada cadascú va anar imposant el seu ritme, ara mano jo, ara manes tu i es va fer entretinguda tot i la calor i els més de 200 metres que es remunten en poca distància. Aquesta vegada volia arribar fins a la punta del Cabo Tiñoso, ja que no ho havia fet mai i trobar un lloc amb un túnel que havia vist al wikiloc i que en Miguel desconeixia, així que després de visitar una de les bateries, amb la meva intuïció vam agafar un camí que ens va portar fins un punt que semblava quedar tallat, però que en arribar, trobaves el túnel excavat a la roca que va sorprendre molt a en Miguel. Vam fer i desfer el camí per agafar una baixada zigzaguejant i amb molta pendent una mica perillosa que ens va deixar a la carretera del far i el punt més extrem del Cap.
Ara tocava tornar, així que poc a poc remuntàvem per la carretera xerrant i canviant impressions fins agafar els corriols que ens estalviaven carretera fins a la rambla de La Azohia i des d'allà a casa d'en Miguel per avituallar-nos una mica i acabar amb les sortides.

Ressumint, han sigut unes vacances intenses ciclísticament parlant, on he fet un bon grapat de quilòmetres, amb un guia de luxe, gran coneixedor de tots els racons de la zona i gran amant de la bicicleta, amb una prospecció a l'únic parc natural que em faltava per veure de la regió i amb gran satisfacció per tot el viscut. Moltes gràcies Miguel.

Tramunbike, el corriol interminable...

Avui he anat a fer la meva segona Tramunbike. A mida que s'anava apropant la data m'anava escalfant i després de les últimes sortides llargues vaig pensar que arribava en condicions d'acabar-la, així que a les 7 en venien a recollir en Xevi i la Rosa que s'ha fotut la matinada per portar-nos... moltes gràcies. Després anàvem a recollir a Bescanó a en Dani i en Pablo que es quedava a fer la TramunRun a l'Hostal del Fang i nosaltres cap a Les Presses. Una vegada allà, inscripcions, mínims preparatius i cap a la sortida

Aquest any no vaig voler quedar-me tant enrere com la primera vegada però tampoc volia sortir fort i més després d'estar uns 10 dies sense tocar la bici així que vaig anar fent sempre a un ritme còmode on trobar-me bé fins a dalt de Xenacs. El primer tram de corriol el vam fer a peu el grup que anava fins a poder pujar a la bici on ja no vaig baixar fins a l'avituallament de Sant Iscle. A la baixada de les lloses vaig avançar força gent i va ser la tònica durant la primera part a totes les zones tècniques. En arribar a sobre del túnel d'En Bas, ja feia estona que hem preguntava... "aquest corriol no s'acaba mai?" però després de 20 metres d'asfalt un altre cop va començar el festival... quina meravella... m'ho estava passant de collons...
Abans de l'avituallament, salutacions a en Joan (Radikalbikes) i a menjar una mica. No vaig baixar pràcticament de la bici. Tampoc em volia encantar com a la primera vegada així que a pedalar que ara sabia que tocava pujar i pujar. En algunes zones aconseguia fer el que d'altres feien caminant i a d'altres no tenia més remei que baixar. En començar la baixada cap a Sant Aniol, tot nou per a mi, un grupet més o menys definit d'un nivell molt semblant i algun tall compromès on sempre triava posar peu a terre i anar fent i gaudint de quilòmetres i quilòmetres de corriol fins a l'avituallament on si que vaig deixar la bici una estona per menjar, veure i intentar recuperar una mica.
De nou tocava pujar, aquesta vegada cap a Les Encies per una pista després corriol (com no) que hem va agradar molt, tot i sempre tirar amunt i en talls exigir baixar de la bici, era d'aquells amb una pendent factible i amb esglaons tècnics però possibles i aquí vaig avançar algun biker. Una vegada a dalt, lleuger i ràpid descens cap a la carretera i l'avituallament líquid per iniciar la baixada a l'Hostal del Fang on ja anava avisat de que era ben parida i si senyor, tot aquest tall entre avituallaments va estar molt molt bé i el final espectacular. Una vegada a l'avituallament, descans merescut, menjar, veure, petar la xerrada i a compartir patiment amb l'Eruk dels Desfrenats de Besalú. Anàvem comentant coses i l'esforç es portava millor. Ell estava tocat feia una estona per començar massa fort darrera d'en Lato i jo començava a tenir la bustia plena de e-mails, com diu en Nava, però que no s'acabaven d'obrir. Així que xino-xano anàvem fent sabent que de nou pujava i pujava. Es va fer llarg però per fi arribàvem a l'avituallament deixant pel camí alguns "electrocutats" que intentaven recuperar-se i gaudint d'un recorregut molt maco. Una vegada superada la última pendent després de l'aturada, anàvem direcció Sant Roc de La Barroca on arribàvem per un corriol (com no) molt maco i ara tocava fer la pujada de lloses fins al corriol de baixada. L'Eruk ja portava estona que a les zones més tècniques baixava per evitar rampes però no perdia el ritme i sempre anàvem més o menys junts. A la baixada de Sant Roc em va deixar enrere però m'anava esperant i la última part del corriol (super divertit) fins a la pista la vaig fer davant fins arribar a l'avituallament de Les Serres. Això ja ho teníem fet... a partir d'aquí tot era menys exigent i els quilòmetres caurien més ràpid, així que quan la pista ho permetia, plat i a guanyar metres. En arribar al corriol de descens (que ja havia fet amb en Xevi un dia rebuscant), començàvem a gaudir d'un descens ràpid fins a un desviament a l'esquerre on ja no coneixia res però que encara era millor que el coneixia.

Arribant a la part més baixa, algun tram de pista, talls de corriol i fins a la sorrera on iniciàvem el corriol vora el Ter gaudint ja dels últims quilòmetres, però encara ens quedaria un afegit... la pluja. Ens va començar a caure un xàfec molt fort que no va parar fins a l'arribada així que, tot i posar-nos l'impermeable, vam arribar a Salt en un grupet de 5 o 6 ben xops. Al final, satisfacció pel repte aconseguit, cansat per la duresa del recorregut i poc més de 7 hores. Em va sorprendre trigar més que la primera participació però veient els resultats dels primers, estar clar que aquesta edició va ser molt més dura que la 10ena tot i que en aquella ocasió el fang va complicar molt les coses. La resta de companys, molt bé, amb en Xevi superant les seves expectatives i en Dani entrant una mica després.
En acabar l'entrepà, vaig rentar la bici de fang i cap a casa pedalant i amb la que estava caient, però ja no venia d'aquí. Em vaig creuar a en Xevi que venia a buscar-me amb el cotxe, però ja no va caler, de seguida arribaria però s'agraeix de totes formes el gran detall.

Sarrià-El Mont-Girona: Thriller psicològic

Avui era el dia triat per la sortida organitzada per en Xevi C. a la Mare de Deu del Mont i ha sigut acollonant, com a una bona pel·lícula de suspens i intriga, la capacitat psicologica ha sigut molt important.

A les 8 quedàvem amb en Dani i en Jordi a Fontajau i quan he arribat no hi eren. He esperat una estona i quan he mirat el mòbil, en Dani m'havia enviat un missatge, el truco, ve en cotxe i en Jordi no podia venir per una caiguda el diumenge... quin pal. En 5 minuts em recull i arribem a casa d'en Xevi amb la sorpresa de trobar a en Pipo i en Nava.

Fa temps que segueixo els blogs de l'Escoleta i d'en Nava i tenia ganes de compartir una sortida amb ells. La veritat és que les expectatives s'han complert de sobres... bona gent, si senyor... Ja m'ho havia dit en Xevi que ens ho passaríem bé.

En una estoneta començàvem a pedalar per Sarrià travessant l'autopista, l'autovia de Banyoles i ja anar agafant pistes i algun corriol en direcció Medinyà. Hem passat per poblets mai sentits abans, granges i camps en direcció a Cornellà del Terri sempre per pistes de bon fer amb l'objectiu a l'horitzó mooooolt lluny. Anàvem fent entretinguts ara xerrant amb un i després amb l'altre, riures, comentaris ... Havíem quedat amb en Pere i en Xevi Mir a Esponellà on s'afegirien per fer part de la ruta amb nosaltres i ja anàvem tard. Mitja hora després, allà estaven, presentacions, menjar una miqueta i a continuar la ruta en direcció a Crespià per carretera on ens hem separat un moment i ja l'hem embolicat... després de buscar-nos els uns als altres, de seguida ens hem retrobat i a continuar la ruta pel marge dret de Fluvià. Hem passat per llocs amb grans paisatges i només per això la ruta ja val la pena, en Xevi ha fet un gran treball. Per travessar la carretera de Figueres, hem passat pel tub literalment, i m'he avançat a fer aquest vídeo:

Ara tocava pujar a l'ermita de Santa Magdalena on hem parat una estona per menjar i reposar, que ja tocava. La veritat que és un bon lloc per aturar-se, bones vistes, bonica construcció i paratge. 

Al fons podíem veure en nostre objectiu mentre recuperàvem forces. Ja el teníem més a prop encara que molt amunt. Hem continuat la ruta per pistes i en arribar a la carretera de Beuda a El Mont, hem fet un l'avituallament preparat per en Xevi, que ens ha vingut molt bé per encetar la pujada, primer per una mica d'asfalt i de seguida camins i un corriol que a estones ens feia baixar de la bici però que ens ha estalviat molta carretera. Ara tocava la part més dura d'asfalt fins arribar a la cruïlla de Falgars on havíem de triar entre continuar per carretera o per pistes acabant en un corriol que ens faria patir. Finalment hem decidit muntanya i personalment ho he agraït tot i que el tram final fins el cim a sigut dur, molt dur, però tenia tant mal record dels últims kms. d'asfalt, que ho he fet ben content.

 

En arribar al cim, parada obligada per menjar i refer-nos, hem hagut d'iniciar la baixada ràpid ja que el dia, fred i ennuvolat que no ens ha deixat gaudir de les magnífiques vistes, no ens ha acompanyat gaire. Ara tocava triar de nou i em sembla que era el únic que volia baixar pel corriol, sobre tot per no passar fred, però la majoria ha triat carretera i a tocat patir una mica. En enllaçar amb el recorregut fet de pujada, l'hem repetit en sentit contrari fins un punt on podíem baixar cap al Segueró fent un tram de corriol molt molt maco que ens allunyava una mica del camí de tornada, però hem continuat seguint el recorregut d'anada amb alguna variant corriolera molt divertida. En un punt de la ruta, hem anat a passar per una resclosa i ha sigut tota una experiència, un lloc diferent per pedalar amb el seu encant. 

De seguida hem arribat a Esponellà on en Xevi M. i en Pere acabaven la ruta. A nosaltres encara ens quedaven més de 30 kms. per arribar, i per començar a obrir boca, una pujadeta llarga i molt pedregosa que ens ha fet patir però que hem superat molt dignament. Una vegada superat la pitjor part de la tornada hem anant desfent camí a vegades a bon ritme tot i portar vora 100 kms a les cames. Jo anava patint per un parell de baixades que havíem fet al matí per la zona de Costa Roja que ara tocaria pujar-les, però en Xevi ha buscat alternatives a les parts més dures i ho hem fet prou bé. En Nava estava ja una mica saturat, era la primera vegada que s'enfrontava a una sortida així i des del principi de la sortida que ha sigut molt conscient i ha anat dosificant-se. Ni ell ni en Pipo havien fet mai tantes hores ni kms seguits i ha acabat la ruta sencer havent superat moments molts durs.
Cap a les 18:45 arribàvem a Sarrià després de 8 hores pujats a les bicis, 111 kms. (117,6 fins Girona) i uns 2.400 metres de desnivell positiu, tot un repte superat. Personalment he acabat força bé, les cames carregades però que hem permetien algun luxe, i la resta, molt bé, sobre tot content i satisfet d'un altre gran dia de BTT amb un grup de gent collonuda. Gràcies Xevi per aquest dia.
Deixo una imatge del perfil de la ruta i clicant sobre el nom podreu veure la crónica d'en Xevi.