Amb la baixa a última hora de l'Òscar, finalment érem 6 els malalts que afrontàvem el repte, en Xevi N., en Dani, en Quim, en Manel, en Miquel, que s'apuntava faltant hores per tancar inscripcions i jo. El divendres a migdia sortíem de Girona en 3 vehicles per arribar a Vielha cap a les 6 de la tarda. Recollíem els dorsals i el pack de benvinguda a la seu de Pedals del Món, on es respirava un gran ambient, anàvem a l'hotel a situar-nos, descarregar i preparar bicicletes i, a les 20, cap al brífing.
Al pavelló, de nou gran ambient, explicacions del recorregut amb vídeo inclòs, xerrada institucional i agraïments.
Passades les 21 érem a l'hotel per sopar i començar a aprendre coses importants de cara a una prova com aquesta. A part de què hi havia molta gent i el servei era lent, el menjar no s'adaptava a esportistes que l'endemà s'enfrontaven a un recorregut i uns horaris com els de la PDF. Total, que cap a les 23 pujàvem a l'habitació per acabar d'enllestir i dormir una mica.
El dissabte 28 a les 03:45 sonava el despertador per anar a esmorzar, acabar de preparar i cap a la sortida. En arribar, de nou és respirava un gran ambient, moltes ganes de pedalar i nervis. En pocs minuts estàvem pedalant pels carrers de Vielha per, de seguida, agafar unes rampes considerables que ens anaven apropant al túnel. Va ser un inici dur tot i que, els que no anàvem a guanyar, crec que fèiem amb prudència. Acabàvem de començar una gran aventura i per davant teníem un munt d'hores de bicicleta. En aquests primers moments veia per davant a en Xevi i en Quim i anava amb en Dani que em va anar deixant enrere. En arribar a la carretera abans del túnel va ser un descans encara que continuàvem guanyant alçada. Jo tenia clar que havia de portar el meu ritme així que anava fent sense buscar companys de ruta, però en entrar al túnel, vaig forçar per enxampar un grupet que anava per davant i poder travessar-lo amb ells ficat al pilot. Va resultar que en Dani hi era, així que tot i anar una mica forçat, podia mantenir el ritme. En sortir ja clarejava i ja no calien els llums, però al meu GPS no l'agrada el fred i no funcionava, així que aquell seria el meu lloc durant una estona. Van haver-hi un parell d'errades de navegació de la gent que tirava del grupet, però anàvem fent fins a arribar a l'avituallament de Vilaller, de moment, amb unes sensacions neutres.
Després de veure i menjar una mica començàvem a pujar el primer port del dia, el coll de Serreres, i aquí vaig començar a adonar-me de què les sensacions no eren gaire bones. En Dani em va deixar de seguida i jo vaig anar fent fins a arribar al cim. Aquí començàvem un tram nou amb un corriol de baixada amb parts una mica difícils, però d'altres molt maques i divertides que vaig fer sense presses. En arribar a baix em retrobava amb en Dani i amb altres participants i fèiem un bon grup fins a arribar al Camí de l'Aigua on havíem d'arrossegar la bici a estones fins a arribar al Coll de Sant Salvador, que faríem tot per carretera fins a Gotarta on hi havia el segon avituallament i coincidia de nou amb en Dani que estava a punt de sortir. Vaig parar una estona a menjar i veure i, abans de sortir, vaig trobar a en Miquel que arribava.
A partir d'aquí, vam trobar una zona de pistes i carretera principalment de baixada on vaig poder recuperar-me bastant. La calor era ja notable, el que em feia suar de valent a cada nova pujada. Agraïa especialment cada travessa de riu, ja que permetia refrescar-se. Ja era plenament conscient del fet que no em trobava amb forces per augmentar el ritme, així que durant un d'aquests colls vaig haver de parar veient que el càstig que portava era important, vaig seure a un roc a l'ombra i descansar fins a recuperar una mica. Durant aquesta part del recorregut coincidies amb uns i els altres, amb tots intercanviaves comentaris, comparties més o menys estona i, sobre tot, ens recolzàvem amb una gran germanor, conscients que allò que estàvem fent era una veritable bestiesa.
Una vegada superat la successió de colls, ens adreçàvem, primer per pista i després per carretera, cap a Les Esglésies, on hi havia un altre avituallament que marcava l'inici d'un dels ports que més por em feia, el Coll de l'Oli. Havia llegit que era força dur i complicat de pedalar. Després d'avituallar-me, posar oli a la cadena i reomplr l'aigua, vaig iniciar la pujada primer per carretera, on, de seguida, vaig haver de tornar a parar angoixat. Em vaig treure roba, vaig veure i menjar una mica més, descansar i vaig tornar-hi. En deixar la carretera, el primer tram de pista era dur, amb un ferm pedregós i fortes rampes, però em trobava millor i no vaig baixar de la bici en cap moment. Pel camí vaig trobar algun en les mateixes condicions que jo anteriorment, uns missatges de suport i interès per l'estat i a continuar. L'última part del coll, és una zona tècnica, en part ciclable, però d'aquelles exigents per superar-les i com no em trobava per regalar esforços, tot i que les sensacions eren força millors, vaig fer gran part a peu, encara que on ho veia una mica clar, pujava i gaudia molt de la zona. Aquí vaig avançar un noi amb qui coincidiria en diverses ocasions en els següents quilòmetres. En començar la baixada va arribar el meu moment... quin corriol més maco!!, entre que era tècnic com a mi m'agrada i que vaig avançar un munt de gent que anava maleint i recordant-se dels familiars dels organitzadors, vaig gaudir com un nen petit ... que bé m'ho vaig passar ...
Ja a la carretera, el pròxim destí era Espui, on, després d'una bona quilometrada, teníem l'avituallament amb macarrons i l'inici del que em va suposar un calvari, El Triador. Després de descansar, menjar una mica, beure, carregar aigua i posar oli a la cadena, vaig iniciar la pujada. Les rampes d'aquest port no són gaire fortes, però és llarg, el sol escalfava fort i portava ja una estona amb ganes de "descarregar", així que vaig haver de tornar a parar. Ja en marxa, no acabava de tenir bones sensacions i en algun moment vaig caminar arrossegant la bici. Creia que podia ser per anar fent la digestió així que vaig tenir paciència i continuava fent camí. Em va avançar força gent entre una cosa i l'altre, però jo anava fent fins que en un moment donat, passat mig port, vaig parar amb un inici de "pajara" important. Vaig seure a un marge, avituallar-me bé, descansar i després d'una estona tornava recuperant un parell de posicions fins a coronar el port a 2140 metres.
A partir d'aquí tocava arribar a la Portella Blanca, cota màxima de la PDF amb 2268 metres i pedalar durant una bona estona entre aquestes cotes. El paisatge en aquest tram era impressionant, amb uns grans prats en desnivell plens de vaques i cavalls pasturant tranquil·lament només emprenyats pels ciclistes que de tant en tant pertorbàvem el seu fer. El vent bufava fort a favor, el que feia avançar ràpid molts metres i amb poc esforç. Es veia gran part del camí i alguns ciclistes a distància. Semblava que començaria la tan esperada baixada a Espot al final d'aquella falda llunyana tallada per la pista, però en arribar allà, en veies un munt de distància per superar una altra carena.
Es va fer llarg aquest tram, però anava fent amb millors sensacions i a bon ritme. En arribar a la part alta de les pistes d'Espot, vaig agafar un parell de ciclistes amb els quals vaig fer una part de la baixada i alguna pujada entremig que va costar de pair. En pedalar tanta estona en solitari i amb aquestes sensacions tens molts de dubtes, fantasmes i pensaments derrotistes, i en ajuntar-me amb aquests dos companys, va planejar la possibilitat de passar nit a Espot, però jo no havia anat fins allà per fer-ho en dos dies, així que per la matinada, no vaig ni donar bossa a l'organització amb roba per si de cas, així que vaig deixar clara la intenció de continuar fins al final. L'última part de la baixada era una mica més tècnica amb algun punt complicat i un corriol molt entretingut on vaig deixar els dos companys enrere. A les 18:15 travessava l'arc del tall horari i parava per avituallar-me i tornar a descarregar en un bar, ja que el batibull a la panxa amb tanta barreta, gels, macarrons fora de lloc, etc. m'havia deixat una mica tocat. En sortir del bar, vaig trobar els dos companys anteriors que estaven a punt de sortir i ho vam fer junts. Anàvem xerrant i canviant impressions i vaig aprofitar per prendre un estimulant a veure que tal em queia i va haver-hi un abans i un després. Vam començar la pujada cap a Son per carretera on es va afegir un quart membre al grup, però en deixar la carretera i començar a pujar per camí cap a Estaís, els dos primers van posar peu a terra i els vaig tornar a deixar i l'altre també es quedava però a poc a poc. Després del poble agafàvem un corriol molt entretingut on vaig començar a gaudir i a portar un bon ritme.
Pedalava entrant i sortint de la carretera passant per Jou i en passar Son, començava el que anomenen Camí del Calvari i vaig tornar a tenir un d'aquells moments màgics ... el cel es va tapar una mica enfosquint el dia, lluny llampegava i va començar a ploure, però jo anava protegit dins del bosc gaudint d'un corriol preciós on vaig tenir records per molts d'aquests companys amb els quals pedalo sovint i amb els que no podia compartir aquell moment ... va ser un moment especial ja amb 150 kms a les cames i més de 5000 metres de desnivell positiu acumulat.
Una vegada arribat a la carretera tocava pedalar per asfalt fins Alós d'Isil on hi havia el penúltim avituallament. Tornava a parar per carregar aigua, menjar una mica i descansar no gaire. Ja feia una estona que anava remuntant la Noguera Pallaresa, i tocava continuar primer per carretera i després per una pista ampla i de bon fer on vaig poder mantenir un bon ritme i pedalar forçant una mica la màquina. També es tractava d'un tram favorable per mi, ja que aquests falsos plans em van bé i puc mantenir bons ritmes, però a mesura que m'anava apropant a Montgarri s'anava enfosquint el dia, tornava a tronar i plovia lleugerament. Em venien pensaments de tot tipus pedalant allà en solitari, a aquelles hores, per alta muntanya, lloc totalment desconegut per mi... Després d'algun ensurt, vaig posar els llums i més endavant, molt a prop de l'avituallament i ja en plena nit, vaig haver de parar per canviar les piles del GPS per verificar que anava pel bon camí. En arribar al poble, els encantadors voluntaris em van tractar d'allò més bé i en van orientar del que quedava. Al poc d'enfilar la pujada cap al Pla de Beret, el led del focus es va posar vermell i va començar a fer pampallugues, així que se'm presentava un problema greu, encara em faltaven uns 30 Kms., era negra nit i no sabia quan trigaria a parar-se el llum.
Tocava forçar el ritme per intentar agafar-los, em trobava bé i vaig anar a tope per, una vegada al Pla de Beret i aprofitant que paraven per abrigar-se, afegir-me al grupet de tres amb els que, casualment, havia travessat el túnel a la matinada. A partir d'aquí, carretera fins a Vielha amb fred, sense pedalar les articulacions feien mal ... es va fer llarg veure com faltaven, 12, 9, 6... i a 4 kms pel final se'm va apagar el llum i em vaig quedar a la cua del grup marcant la posició amb el llum del darrera. En arribar al poble vam buscar el camí per passar l'arc d'arribada, fer la foto de "finishers" i rebre la felicitació d'en Pep Vega.
En una ultramarató com aquesta, el càstig físic és molt gran, muscularment no vaig patir rampes ni un esgotament extrem, el que vol dir que l'entrenament ha sigut correcte, encara que si vaig patir una petita molèstia al genoll dret que em va acompanyar mitja cursa, però a nivell digestiu no vaig trobar-me bé, amb dues aturades obligades per buidar la panxa, i també vaig acabar amb el cul bastant tocat, tot i portar un bon culot.
Els primers moments ja a l'hotel van ser negatius, arribava consumit i cansat. Vaig preparar-me un bany després de netejar-me les cames i vaig baixar a sopar una vegada havia canviat impressions amb en Xevi (15:48), en Quim (17:19) i en Dani (16:59) que ja feia estona que havien arribat. No em venia de gust res del que hi havia per sopar, així que amb una mica de fruita i amanida vaig passar. De mica en mica, les sensacions van canviant i tot es veu diferent, primen els bons moments viscuts, la satisfacció i el plantejament de tornar-hi, de seguida comença a guanyar terreny, i més quan intercanvies impressions amb els companys d'aventura.
En Miquel va arribar després de 20h 45' i en Manel no va arribar al tall i va haver de passar nit a Espot.
En Miquel va arribar després de 20h 45' i en Manel no va arribar al tall i va haver de passar nit a Espot.
L'endemà, una vegada esmorzats, en Quim i en Miquel van marxar i nosaltres vam baixar a l'arribada on hi havia força gent recollint fotos, veient l'arribada dels de la categoria Plata i els podis de cada categoria. Bon ambient ciclista.
Quan anàvem cap al dinar, vam veure passar a en Manel i vam tornar per rebre'l. Estava ben content i emocionat. Té molt de mèrit lo seu, des de l'any passat que va en bici i després d'uns mesos d'inactivitat per una operació, va superar la PDF en dos dies entrenant des del gener.
El dinar de comiat tipus bufet a l'hotel Sol va estar molt bé i només quedava recollir, esperar a en Manel i cap a Girona, amb forta calamarsada per l'eix a Coll de Revell.
 |
| En Llibert Mill, guanyador de la prova amb 10h 19' |
 |
| En Manel ben content a l'arribada |
Les reflexions sobre la meva participació ja passades un parell de setmanes són les següents:
2.- La PDF NON STOP és una marxa molt ben organitzada, tot i que es podrien millorar claralment algunes coses, l'ambient és boníssim i els voluntaris fan una feina digna de lloar. El recorregut és espectacular en molts trams, divertit en molt d'altres i d'una duresa considerable a causa del desnivell.
3.- Tot i que en arribar l'hauria calat foc a la bici, s'ha de repetir, ja que la primera participació et dóna unes experiències i aprenentatge bàsic per progressar clarament en el resultat.
Salut!!!
