De vacances per Murcia...

Aquest dilluns vaig tornar de les meves vacances d'aquest any que, degut a aquests "meravellosos" polítics que tenim i les seves retallades als de sempre, he hagut de limitar a visitar a la família, però com sempre optimista i a treure profit. Abans de marxar cap a Mazarron, ja vaig posar-me en contacte amb en Miguel, amic i company de sortides per allà que casualment també estava de vacances, perfecte...
Una de les poques zones de muntanya que em faltaven per conèixer de la regió era Sierra Espuña, així que vaig baixar-me un parell de tracks carregats al GPS per si de cas. Vaig arribar un dimarts i dijous ja sortíem a pedalar, una cosa suau em va dir que es va convertir en un fart de pujar i pujar per unes pistes amb força pendent que ens va fer patir de valent. Tot era nou per mi i la sort de conèixer a en Miguel, és que em descobreix zones que seria impossible de trobar ja que moltes són collita pròpia, es a dir, que és dels malalts de bici que dediquem part del nostre temps a endreçar, netejar, descobrir i obrir camins. Al final em van sortir prop de 50 kms., que per començar estava prou bé. No vaig portar el gps ni vaig fer fotos així que poca informació puc posar d'aquesta presa de contacte, però una cosa si que em va quedar clara ... feia calor, molta calor...
El cap de setmana el tenia complicat així que la següent sortida es va posposar fins dilluns i vam anar a fer Boletes, una caseta ara i antic lloc de vigilància de l'exercit, des d'on hi han unes grans vistes de la zona del Cabo Tiñoso, tota la badia fins a Cartagena, les cales...

El Cabo Tiñoso amb El Atalayón com a punt més alt.

El pati de la casa de Boletes ...

Cales properes a la casa. Totalment desertes.

Ara tocava pujar per allà on havíem baixat, una pista pedregosa i amb trams de molta pendent que ens va fer patir de valent però que tot i això vaig fer una alternativa més tècnica al descens que en Miguel es va apuntar per un altre ocasió. Una vegada a Campillo vam remuntar la carretera a Castillitos i a l'alçada del desviament cap a les cales, vam trencar a la dreta per un corriol que no coneixia i que baixa de nou cap a la carretera i que està molt bé.

Encara que no es veu gaire, en Miguel baixant el corriol

Una mica d'asfalt i tornàvem a baixar per un altre camí fins agafar un corriol collita d'en Miguel que em va agradar molt. Es d'aquells que no tenen una gran exigència de cap tipus però als que has de posar tots els sentits per passar-ho bé ja que només hi ha una traçada i sortir-te vol dir perdre molt. En arribar a la Rambla de La Azohia vam tornat a pujar fins a Campillo i de nou carretera fins a trobar un altre corriol d'en Miguel pel mig d'una riera amb algun pas arreglat per ell per fer-lo més ciclable. Vam arribar a una pista amb força pendent per remuntar un turonet que ens va tornar a deixar en una altre corriol amb algun pas complicat que també em va agradar molt i ja érem a la civilització. En Miguel em va acompanyar una mica cap a Mazarrón i acabàvem el dia amb una gran satisfacció per la ruta feta.

Per la següent sortida, dimecres, teníem previst d'anar a Sierra Espuña i en Miguel en va comentar que passaria allà el dia a casa de la seva germana així que ens veuríem a la tarda. Després de vindre a buscar-me perdut per aquells camins buscant la casa, vam arribar, ens vam canviar i a pedalar. La primera part de la ruta va ser un continu ascens primer per carretera, després per pista, un bon tram de corriol i per finalitzar l'ascens fins al mirador, carretera que era el més sensat tot i haver corriol, això si, molt exigent tant física com tècnicament.

El Morrón al fons amb 1580 metres d'alçada

Nosaltres vam arribar fins un mirador des d'on es veu fins a Mazarrón i després anàvem en direcció a La Carrasca on ens avituallàvem a una font d'aigua fresca boníssima i fèiem un descans aprofitant per veure un ramat d'Urris (una especie de cabra autòctona de l'Atlas que es va introduir amb èxit a Sierra Espuña) i El Morrón presidint tot el paisatge.

Vistes cap al mar des del mirador.

Un ramat d'Urris. Tot i el tancat, tenen lliure accés i sortida.

El Morrón des de La Carrasca.

Ara tocava tornar, primer desfent pista fins a un trencat on començàvem una pista en baixada fins un trencant on en Miguel es va equivocar (l'home és l'únic ésser que ...) i ens va tocar carregar la bicicleta una petit tram per no haver de fer tota la pujada, però no va ser res, em sòl passar.
Una vegada retrobada la pista, vam continuar baixant i baixant, passant alguna tanca, refrescant la memòria d'en Miguel amb els diferents trencants que trobàvem fins arribar a la carretera que triàvem com a opció per retallar i no acabar de nit sense llums.
Faríem un últim tram de corriol llarg amb un continu i suau descens fins un últim tram amb més pendent molt maco i divertit, fins arribar a una carretera que deixaríem de seguida per agafar una pista de pujada i anar a veure el Santuari de Santa Eulalia ja al terme de Totana. La zona està molt bé i es mereix una visita amb calma, veure Aledo, un poble medieval proper, i un dinar en algun dels xiringuitos de muntanya dels voltants o inclús a l'hotel del Santuari, això si amb menys calor.

De tornada caient el sol.

Santuari de Santa Eulalia

Una vegada a la casa de la germana d'en Miguel, dutxeta, avituallament amb fruita i birreta i cap a Mazarrón ja ben de nit amb la lluna plena. Va ser un gran primer contacte amb Sierra Espuña amb un gran guia que m'anava explicant tot el que coneixia del parc, que no serà l'últim ja que vaig veure que hi ha infinitat de possibilitats i centenars de quilòmetres per recórrer per corriols de tot tipus.

Corriol cap a cala Salitrona. Aquesta vegada, la sorra era ben neta.

Divendres vam fer la última sortida de les vacances i aquesta havia de ser per les cales i Castillitos, així que cap a les 8 em trobava amb en Miguel i pujàvem per la carretera per agafar el desviament cap a cala Salitrona.

A partir d'aquest punt toca pujar per una pista serpentejant que et deixa a l'antiga base militar de Castillitos, de la qual ja he parlat i he fotografiat en d'altres ocasions i que ha de ser visita obligada si esteu per la zona. Durant la pujada cadascú va anar imposant el seu ritme, ara mano jo, ara manes tu i es va fer entretinguda tot i la calor i els més de 200 metres que es remunten en poca distància. Aquesta vegada volia arribar fins a la punta del Cabo Tiñoso, ja que no ho havia fet mai i trobar un lloc amb un túnel que havia vist al wikiloc i que en Miguel desconeixia, així que després de visitar una de les bateries, amb la meva intuïció vam agafar un camí que ens va portar fins un punt que semblava quedar tallat, però que en arribar, trobaves el túnel excavat a la roca que va sorprendre molt a en Miguel. Vam fer i desfer el camí per agafar una baixada zigzaguejant i amb molta pendent una mica perillosa que ens va deixar a la carretera del far i el punt més extrem del Cap.
Ara tocava tornar, així que poc a poc remuntàvem per la carretera xerrant i canviant impressions fins agafar els corriols que ens estalviaven carretera fins a la rambla de La Azohia i des d'allà a casa d'en Miguel per avituallar-nos una mica i acabar amb les sortides.

Ressumint, han sigut unes vacances intenses ciclísticament parlant, on he fet un bon grapat de quilòmetres, amb un guia de luxe, gran coneixedor de tots els racons de la zona i gran amant de la bicicleta, amb una prospecció a l'únic parc natural que em faltava per veure de la regió i amb gran satisfacció per tot el viscut. Moltes gràcies Miguel.

Tramunbike, el corriol interminable...

Avui he anat a fer la meva segona Tramunbike. A mida que s'anava apropant la data m'anava escalfant i després de les últimes sortides llargues vaig pensar que arribava en condicions d'acabar-la, així que a les 7 en venien a recollir en Xevi i la Rosa que s'ha fotut la matinada per portar-nos... moltes gràcies. Després anàvem a recollir a Bescanó a en Dani i en Pablo que es quedava a fer la TramunRun a l'Hostal del Fang i nosaltres cap a Les Presses. Una vegada allà, inscripcions, mínims preparatius i cap a la sortida

Aquest any no vaig voler quedar-me tant enrere com la primera vegada però tampoc volia sortir fort i més després d'estar uns 10 dies sense tocar la bici així que vaig anar fent sempre a un ritme còmode on trobar-me bé fins a dalt de Xenacs. El primer tram de corriol el vam fer a peu el grup que anava fins a poder pujar a la bici on ja no vaig baixar fins a l'avituallament de Sant Iscle. A la baixada de les lloses vaig avançar força gent i va ser la tònica durant la primera part a totes les zones tècniques. En arribar a sobre del túnel d'En Bas, ja feia estona que hem preguntava... "aquest corriol no s'acaba mai?" però després de 20 metres d'asfalt un altre cop va començar el festival... quina meravella... m'ho estava passant de collons...
Abans de l'avituallament, salutacions a en Joan (Radikalbikes) i a menjar una mica. No vaig baixar pràcticament de la bici. Tampoc em volia encantar com a la primera vegada així que a pedalar que ara sabia que tocava pujar i pujar. En algunes zones aconseguia fer el que d'altres feien caminant i a d'altres no tenia més remei que baixar. En començar la baixada cap a Sant Aniol, tot nou per a mi, un grupet més o menys definit d'un nivell molt semblant i algun tall compromès on sempre triava posar peu a terre i anar fent i gaudint de quilòmetres i quilòmetres de corriol fins a l'avituallament on si que vaig deixar la bici una estona per menjar, veure i intentar recuperar una mica.
De nou tocava pujar, aquesta vegada cap a Les Encies per una pista després corriol (com no) que hem va agradar molt, tot i sempre tirar amunt i en talls exigir baixar de la bici, era d'aquells amb una pendent factible i amb esglaons tècnics però possibles i aquí vaig avançar algun biker. Una vegada a dalt, lleuger i ràpid descens cap a la carretera i l'avituallament líquid per iniciar la baixada a l'Hostal del Fang on ja anava avisat de que era ben parida i si senyor, tot aquest tall entre avituallaments va estar molt molt bé i el final espectacular. Una vegada a l'avituallament, descans merescut, menjar, veure, petar la xerrada i a compartir patiment amb l'Eruk dels Desfrenats de Besalú. Anàvem comentant coses i l'esforç es portava millor. Ell estava tocat feia una estona per començar massa fort darrera d'en Lato i jo començava a tenir la bustia plena de e-mails, com diu en Nava, però que no s'acabaven d'obrir. Així que xino-xano anàvem fent sabent que de nou pujava i pujava. Es va fer llarg però per fi arribàvem a l'avituallament deixant pel camí alguns "electrocutats" que intentaven recuperar-se i gaudint d'un recorregut molt maco. Una vegada superada la última pendent després de l'aturada, anàvem direcció Sant Roc de La Barroca on arribàvem per un corriol (com no) molt maco i ara tocava fer la pujada de lloses fins al corriol de baixada. L'Eruk ja portava estona que a les zones més tècniques baixava per evitar rampes però no perdia el ritme i sempre anàvem més o menys junts. A la baixada de Sant Roc em va deixar enrere però m'anava esperant i la última part del corriol (super divertit) fins a la pista la vaig fer davant fins arribar a l'avituallament de Les Serres. Això ja ho teníem fet... a partir d'aquí tot era menys exigent i els quilòmetres caurien més ràpid, així que quan la pista ho permetia, plat i a guanyar metres. En arribar al corriol de descens (que ja havia fet amb en Xevi un dia rebuscant), començàvem a gaudir d'un descens ràpid fins a un desviament a l'esquerre on ja no coneixia res però que encara era millor que el coneixia.

Arribant a la part més baixa, algun tram de pista, talls de corriol i fins a la sorrera on iniciàvem el corriol vora el Ter gaudint ja dels últims quilòmetres, però encara ens quedaria un afegit... la pluja. Ens va començar a caure un xàfec molt fort que no va parar fins a l'arribada així que, tot i posar-nos l'impermeable, vam arribar a Salt en un grupet de 5 o 6 ben xops. Al final, satisfacció pel repte aconseguit, cansat per la duresa del recorregut i poc més de 7 hores. Em va sorprendre trigar més que la primera participació però veient els resultats dels primers, estar clar que aquesta edició va ser molt més dura que la 10ena tot i que en aquella ocasió el fang va complicar molt les coses. La resta de companys, molt bé, amb en Xevi superant les seves expectatives i en Dani entrant una mica després.
En acabar l'entrepà, vaig rentar la bici de fang i cap a casa pedalant i amb la que estava caient, però ja no venia d'aquí. Em vaig creuar a en Xevi que venia a buscar-me amb el cotxe, però ja no va caler, de seguida arribaria però s'agraeix de totes formes el gran detall.

Sarrià-El Mont-Girona: Thriller psicològic

Avui era el dia triat per la sortida organitzada per en Xevi C. a la Mare de Deu del Mont i ha sigut acollonant, com a una bona pel·lícula de suspens i intriga, la capacitat psicologica ha sigut molt important.

A les 8 quedàvem amb en Dani i en Jordi a Fontajau i quan he arribat no hi eren. He esperat una estona i quan he mirat el mòbil, en Dani m'havia enviat un missatge, el truco, ve en cotxe i en Jordi no podia venir per una caiguda el diumenge... quin pal. En 5 minuts em recull i arribem a casa d'en Xevi amb la sorpresa de trobar a en Pipo i en Nava.

Fa temps que segueixo els blogs de l'Escoleta i d'en Nava i tenia ganes de compartir una sortida amb ells. La veritat és que les expectatives s'han complert de sobres... bona gent, si senyor... Ja m'ho havia dit en Xevi que ens ho passaríem bé.

En una estoneta començàvem a pedalar per Sarrià travessant l'autopista, l'autovia de Banyoles i ja anar agafant pistes i algun corriol en direcció Medinyà. Hem passat per poblets mai sentits abans, granges i camps en direcció a Cornellà del Terri sempre per pistes de bon fer amb l'objectiu a l'horitzó mooooolt lluny. Anàvem fent entretinguts ara xerrant amb un i després amb l'altre, riures, comentaris ... Havíem quedat amb en Pere i en Xevi Mir a Esponellà on s'afegirien per fer part de la ruta amb nosaltres i ja anàvem tard. Mitja hora després, allà estaven, presentacions, menjar una miqueta i a continuar la ruta en direcció a Crespià per carretera on ens hem separat un moment i ja l'hem embolicat... després de buscar-nos els uns als altres, de seguida ens hem retrobat i a continuar la ruta pel marge dret de Fluvià. Hem passat per llocs amb grans paisatges i només per això la ruta ja val la pena, en Xevi ha fet un gran treball. Per travessar la carretera de Figueres, hem passat pel tub literalment, i m'he avançat a fer aquest vídeo:

Ara tocava pujar a l'ermita de Santa Magdalena on hem parat una estona per menjar i reposar, que ja tocava. La veritat que és un bon lloc per aturar-se, bones vistes, bonica construcció i paratge. 

Al fons podíem veure en nostre objectiu mentre recuperàvem forces. Ja el teníem més a prop encara que molt amunt. Hem continuat la ruta per pistes i en arribar a la carretera de Beuda a El Mont, hem fet un l'avituallament preparat per en Xevi, que ens ha vingut molt bé per encetar la pujada, primer per una mica d'asfalt i de seguida camins i un corriol que a estones ens feia baixar de la bici però que ens ha estalviat molta carretera. Ara tocava la part més dura d'asfalt fins arribar a la cruïlla de Falgars on havíem de triar entre continuar per carretera o per pistes acabant en un corriol que ens faria patir. Finalment hem decidit muntanya i personalment ho he agraït tot i que el tram final fins el cim a sigut dur, molt dur, però tenia tant mal record dels últims kms. d'asfalt, que ho he fet ben content.

 

En arribar al cim, parada obligada per menjar i refer-nos, hem hagut d'iniciar la baixada ràpid ja que el dia, fred i ennuvolat que no ens ha deixat gaudir de les magnífiques vistes, no ens ha acompanyat gaire. Ara tocava triar de nou i em sembla que era el únic que volia baixar pel corriol, sobre tot per no passar fred, però la majoria ha triat carretera i a tocat patir una mica. En enllaçar amb el recorregut fet de pujada, l'hem repetit en sentit contrari fins un punt on podíem baixar cap al Segueró fent un tram de corriol molt molt maco que ens allunyava una mica del camí de tornada, però hem continuat seguint el recorregut d'anada amb alguna variant corriolera molt divertida. En un punt de la ruta, hem anat a passar per una resclosa i ha sigut tota una experiència, un lloc diferent per pedalar amb el seu encant. 

De seguida hem arribat a Esponellà on en Xevi M. i en Pere acabaven la ruta. A nosaltres encara ens quedaven més de 30 kms. per arribar, i per començar a obrir boca, una pujadeta llarga i molt pedregosa que ens ha fet patir però que hem superat molt dignament. Una vegada superat la pitjor part de la tornada hem anant desfent camí a vegades a bon ritme tot i portar vora 100 kms a les cames. Jo anava patint per un parell de baixades que havíem fet al matí per la zona de Costa Roja que ara tocaria pujar-les, però en Xevi ha buscat alternatives a les parts més dures i ho hem fet prou bé. En Nava estava ja una mica saturat, era la primera vegada que s'enfrontava a una sortida així i des del principi de la sortida que ha sigut molt conscient i ha anat dosificant-se. Ni ell ni en Pipo havien fet mai tantes hores ni kms seguits i ha acabat la ruta sencer havent superat moments molts durs.
Cap a les 18:45 arribàvem a Sarrià després de 8 hores pujats a les bicis, 111 kms. (117,6 fins Girona) i uns 2.400 metres de desnivell positiu, tot un repte superat. Personalment he acabat força bé, les cames carregades però que hem permetien algun luxe, i la resta, molt bé, sobre tot content i satisfet d'un altre gran dia de BTT amb un grup de gent collonuda. Gràcies Xevi per aquest dia.
Deixo una imatge del perfil de la ruta i clicant sobre el nom podreu veure la crónica d'en Xevi.