Aquest inici d'octubre l'hem passat de passeig per la transpirenaica. Si si, de passeig i és que quan aneu avançant en la lectura descobrireu qui s'ha encarregat de tirar per terra qualsevol sentiment d'esforç o orgull pel recorregut fet.
A les 07:30 quedàvem en Xevi, en Quim, en Dani, en Jordi i Jo a l'estació per agafar el tren cap a Llançà. Viatge plàcid d'uns 50 minuts per començar a pedalar just passades les 9. Anàvem fent per pistes amb un temps extraordinari i jo reservant pel que havia d'arribar i amb no gaires bones sensacions. No sabia com em trobaria fent dos dies seguits d'etapes exigents pel que fa a quilòmetres i desnivell pel meu estat de forma actual, així que millor no forçar. Tot i que m'anaven esperant, el ritme que portàvem era prou bo i ja acumulàvem un bon avantatge envers a la referència que teníem d'en Jordi que havia fet aquest recorregut l'any passat.
Després d'Espolla, per una pista, vam veure alguna cosa estranya que ens va cridar l'atenció i a mida que ens apropàvem anàvem descobrint de que es tractava; Era un noi amb un monocicle pedalant davant nostre. Va ser inevitable intercanviar unes paraules i ens va comentar que pensava fer la transpirinenca en 15 dies amb aquell aparell d'una roda... ens vam quedar al·lucinats... si en bici ja ha de ser dur, en monocicle ha de ser el "no va más"... La pedalada es transmet directament a la roda pel que mai deixes de pedalar, pugi o baixi, sempre has de mantenir l'equilibri en totes direccions i estar pendent del terreny... 
Després d'acompanyar-lo una estona vam continuar ruta comentant la barbaritat que volia fer.
S'anaven succeint pobles circulant per pistes i carreteres molt poc transitades fins a sortir de Cantallops on vam enfilar un petit port que després baixava fins a l'alçada de La Jonquera i que havia de servir per relaxar-nos una estona però res de res, l'un per l'altre picant-se fins a arribar a baix a tota castanya excepte jo que em vaig desenganxar del grup i m'ho vaig prendre amb calma.
Ara tocava arribar per carretera fins a Agullana, quin pal d'asfalt, entre que m'agrada poc i que aquells portaven un ritme superior al meu, vaig avorrir-me una mica, però anar fent. Una vegada passat el poble vam tornar a agafar un tram de carretera i després pista en direcció a Darnius on arribàvem molt d'hora així que vam decidir seguir ruta i dinar a St. Llorenç de la Muga per després aprofitar la casa rural on havíem de passar la nit, Can Mas d'Albanyà.
Vam fer un avituallament a la font del poble per continur la ruta per asfalt vorejant el pantà de Boadella, un altre pal d'asfalt.
Ens vam parar una estona al pont per passar a l'altre banda i ara tocava remuntar el Puig de Can Llosa on vaig a tornar a patir pujant i gaudir baixant. Ja faltava poc i teníem ganes d'arribar a dinar, però encara ens quedava superar una dura rampa encimentada on vaig tenir algun avís important de rampa que van quedar controlats. En arribar a St. Llorenç, a buscar el restaurant recomanat on vam dinar bé de menú. Una vegada recarregades les piles, vam fer una visita turística pel poble i vam agafar la carretera cap a Albanyà per arribar a la magnífica casa on passaríem una molt bona tarda entre bany a la piscina, relax a les instal·lacions, visita al poble i tornada a la casa per sopar i anar a dormir.
Durant tota la tarda comentàvem el tema del monocicle i jo era dels més escèptics en trobar-lo de nou l'endemà. Em semblava una barbaritat voler fer una travessa com aquesta amb aquell aparell, així que vam calcular que baixant cap a Sadernes l'hauríem de trobar i sabríem si continuava amb el seu repte.
Després d'aixecar-nos i esmorzar molt bé a la casa, vam preparar-nos i cap a les 9 sortíem amb la pujada a La Vall de Riu sota el Bassegoda com a primer i gran objectiu del dia. Pràcticament tota la pista està encimentada, així que vaig a agafar el meu ritme amb la companyia d'en Jordi i anàvem fent gaudint del paisatge i la xerrada que compartíem. Les sensacions eren millors que el dia anterior.
Ja a la part final per pista vam fer una parada a una font i posteriorment a agafar mores que eren boníssimes.
Encara quedava una part important d'ascensió i la part final amb rampes molt dures que vam fer un altra vegada junts, ja que ens havien esperat. Una vegada a dalt, vam parar per abrigar-nos i cap a la Vall de Riu on paràvem a gaudir del paisatge i fer unes fotos.
De seguida continuàvem cap a Sadernes perdent alçada ràpidament per la pista fins a l'alçada del càmping on teníem pensat de parar a prendre alguna cosa. Com era tancat vam fer un avituallament amb el que portàvem més unes figues i comentàvem que, com sospitàvem, el del monocicle no havia continuat. A partir d'aquest moment sabíem que tocava pedalar per asfalt una bona estona, vam parar al pont del Llierca a fer unes fotos i continuàvem seguint el track en direcció a Oix. Arribant a la carretera de Castellfollit, poc que hi havia, ens vam saltar un desviament per pista i vam continuar per asfalt fins al desviament de la carretera que va cap a Sant Pau pel Coll de Carrera.
Aquí en Quim, després d'una estona, va agafar la davantera i ja no el vam veure més fins a coronar el Coll i quina va ser la nostra sorpresa que a mig camí ens vam trobar a en Sergi, si, el del monocicle, la mare que el va p...!!!! havia sortit de St. Llorenç quan encara dormíem, fosc, per superar la pujada al Bassegoda amb la fresca. Aquest paio és una màquina, està fet una bèstia. Però és que a sobre estava parat esperant a un amic seu que l'acompanyaria fins a Camprodon per pistes i corriols, ja que no volia continuar per asfalt.
En coronar el Coll de Carrera ens vam trobar a l'amic d'en Sergi que l'esperava així que vam decidir continuar amb ells, nosaltres també estàvem una mica saturats d'asfalt i tot el que quedava de recorregut, ho era. En arribar a una font i després de omplir bidons i motxilles vam agafar un corriol molt maco però poc apropiar a aquelles alçades que ens va obligar a arrossegar la bicicleta en diversos punts, però després ens va deixar a una llarga pista que ens portaria pràcticament fins a St. Pau estalviant-nos molts quilòmetres de carretera.
Ens quedava decidir si dinàvem a St. Pau o acabàvem de fer la pujada fins a Capsacosta per baixar per la Via Romana fins a la Vall de Bianya. Finalment St. Pau va ser l'opció escollida i després d'un primer intent fallit a un restaurant del mig del poble vam dinar molt bé sortint en direcció a Camprodon.
A partir d'aquí faltava arribar a Olot per agafar l'autobús fins a Girona. La primera part de la Via Romana es va fer dura havent d'arrossegar la bici a estones degut a la humitat de les pedres i la baixada per algunes caigudes sense gaires conseqüències. La veritat és que és un tram bastant tècnic a estones i perillós en d'altres degut al munt de pedres i rocs que hi ha durant tot el trajecte. La part final es va fer més portable i ja a la Vall anàvem fent per pistes fins a l'Hostal Nou on en Quim i en Xevi van decidir continuar per carretera fins a Girona i en Dani, en Jordi i Jo continuàvem seguint el track fins a Olot per gaudir dels últims corriols de la sortida en una zona molt maca amb un potent descens final.
Ja a l'estació d'autobusos, vam fer un entrepà i descansar fins a l'arribada del bus que ens portaria a Girona per Amer.
El resum que faria d'aquest dos dies de BTT seria que hem gaudit de bonics paisatges, d'una casa rural fantàstica amb molt bona atenció i a un bon preu, dels companys de ruta i que hem pedalat per un recorregut desfasat en aquestes dues primeres etapes, ja que molta part ha estat asfaltada els últims anys i el fa poc atractiu pels amants de la bici de muntanya.
Per un altre banda, hem coincidit amb en Sergi, que te plantejat un repte de gran magnitut que esperem que superi, segur que en sentirem a parlar.
Deixo el track del segon dia i la resta de fotos.
