Oncobike i final de temporada

Passat l'estiu es va presentar l'oportunitat de fer equip per participar en l'Oncobike. Una cursa solidària organitzada per l'Oncolliga Girona amb l'objectiu de recaptar fons per la lluita contra el càncer. Des del primer moment vaig dir que sí, i finalment es consolidava l'equip de 6 amb en Mike, en Xevi M., en Joan, en Martí, en Lluís i jo. Vam anar quedant, definint coses, buscant ajuda per aconseguir el donatiu, etc. fins que va arribar el dissabte 12 de novembre.
La setmana anterior, l'organitzador es va decidir a proposar 2 recorreguts: l'original de 200 kms i 5500 metres de desnivell positiu i un de 143 kms. Vam decidir optar per aquest últim donat que l'estat de forma d'alguns de nosaltres no era l'òptim i l'hora de finalització es retallava considerablement, podent tenir així una mica més de temps pels compromisos familiars.
A les 7 del matí sortia cap a Sant Gregori per trobar-me amb els companys d'equip.

Després d'ultimar els preparatius, ens adreçàvem a la sortida per iniciar tots junts la cursa. El primer el farien en Martí i en Lluís, amb la intenció inicial de fer els sectors 1, 2 i 4, 5. 

La resta marxàvem amb la furgoneta d'en Mike a esmorzar una mica i cap a Sant Martí de Llémena on es trobava el primer punt de relleu. Finalment decidíem fer els sectors 2, 3 i 5 tots plegats.
En arribar el primer relleu, en Martí i en Lluís decidien aturar-se i jo els acompanyava a la furgo i sortia a afegir-me amb la resta per fer el que teníem previst. En Mike i en Joan ens van anar agafant metres i finalment quedàvem en Xevi i jo despenjats fent el recorregut al nostre ritme. Arribàvem a Sant Esteve, paràvem un moment a parlar amb els companys i continuàvem a fer el sector 3 que incluïa la pujada a Can Casademont.

Així com el sector 2 sí que va ser maco, el 3 no em va agradar gaire, amb molta pujada i baixada en pocs kms., però anàvem fent i la causa s'ho valia.
En arribar de nou a Sant Esteve, anàvem a trobar-nos amb en Mike i en Joan que eren dinant. En acabar tots, sortíem cap a Canet on havíem d'esperar a en Martí i en Lluís que feien el sector 4, possiblement el més dur de tots.
Vam esperar-los una bona estona, però finalment iniciàvem en Mike, en Joan i jo l'últim sector i segurament el més maco i divertit. 

L'havia fet uns dies abans i em va encantar, i a sobre aquesta vegada, s'havia d'acabar de nit. Ho vaig gaudir molt a part que m'anava trobant millor i en molts punts tirava del grup.
A falta d'uns 5 kms ens venien a trobar la resta de l'equip amb els que arribaríem a Sant Gregori com a guanyadors del recorregut curt amb força diferència, encara que això els de menys. El que importa és la nostra col·laboració amb una iniciativa com aquesta i l'aportació de més de 800 euros de l'equip Telepizza Radikalbikes.

Després de passar una estona allà gaudint de l'avituallament i amb companyia de la gent d'Oncolliga Girona, ens acomiadàvem i jo marxava amb la bicicleta cap a casa.

Final de temporada:

I ara sí que arribava el final del meu any de bicicleta. Després d'aquesta cursa, decidia parar a carregar les piles i començar de nou. La veritat és que, ara que fa 10 dies que no surto a pedalar, no he tingut sensació de saturació ni que devia aturar-me, al contrari, en tinc moltes ganes de sortir, de pedalar, de descobrir, de gaudir de tot el que aporta la bicicleta. Però com per aquesta temporada vinent hi ha plans d'envergadura, haig de fer bondat i iniciar la preparació com toca, des de zero pràcticament, a poc a poc, controlant i mesurant les passes per construir una forma física sòlida que em permeti assolir els objectius.
Aquests últims anys d'entrenament pautat han suposat un aprenentatge continu, un creixement i una millora del meu rendiment, així que continuaré amb la mateixa línia, sent prudent, pacient i estricte encara que representi un sacrifici.
Les ganes estan intactes i la motivació en augment. Pensar a fer tirades llargues, sortides descobrint nous paratges, noves rutes, nous reptes ... ja em fa trempera.
Ja aniré reflectint al blog quines són les meves sensacions a mesura que vagin avançant els mesos. De moment es presenta l'obligació de treballar i moure fils per formar un projecte d'equip amb el vistiplau del CEME per tornar a representar-los.
A finals de març tinc el primer desafiament en ple entrenament específic que servirà per millorar les prestacions, però això ja ho anirem veient.
Salut

Transició

Tot i no escriure res, des de l'última entrada han passat coses, i algunes molt interessants. A part de continuar amb les sortides i de tornar a tenir bones sensacions després d'enllaçar algunes bones sortides i tenir continuïtat, va arribar la meva primera participació en una marxa de carretera amb la 100% Tondo.

I per preparar aquesta marxa, vaig fer el primer Rocacorba amb la bici de carretera emportant-me una sorpresa posterior important. He pujat en cotxe, en moto, en btt i caminant per diferents llocs, però per carretera amb la bici se'm va fer molt dur. El meu estat de forma, com després vaig poder constatar, no és el que era, però em vaig esforçar per pujar-lo a ritme. Vaig acabar la sortida amb quasi 4 hores, 90 kms i prop de 1800 metres de desnivell positiu.
En els últims mesos em vaig afegir a la plataforma Strava. Era una mica reticent, ja que em semblava una aplicació per "picats", i veritablement far comparar-te amb altres i sí que motiva a forçar la màquina per progressar, però a la vegada, és una molt bona eina per veure el teu estat de forma en cada moment. D'entrada em va servir per objectivar les diferències entre les dues bicicletes de carretera, observant, sense forçar-ho, una millora important amb la Canyon respecte a la Trek, aconseguint baixar temps en molts sectors sense pretendre-ho.

Però la gran sorpresa va venir quan vaig afegir la ruta a Rocacorba a l'Strava veient el millor segon registre al sector des de les antenes fins al cim, cosa que em va sobtar al ser la primera vegada que pujava amb la bici de carretera. Revisant els registres, vaig veure que a finals de juny havia pujat en 6 minuts menys i amb la BTT !!! El meu estat de forma en aquell moment, amb la Non Stop acabada feia pocs dies, era molt bo, però la diferència em va semblar molt gran.

Arribava el 25 de setembre, de bon de matí agafava els trastos i cap a Sant Joan les Fonts per estrenar-me sobre l'asfalt, cosa que em feia molta il·lusió. Tot i la previsió meteorològica adversa per a la tarda i l'inconvenient de no haver pujat mai a Vallter, vaig decidir fer la llarga amb l'objectiu de descobrir nous paisatges i gaudir d'aquest famós port de la província.

Tot i el fred inicial, decidia sortir més aviat fresc, ja que el matí semblava que portaria bon temps. Després dels tràmits habituals, de preparar la bossa per recollir a Vallter, saludar a companys i coneguts i preparar-me, vaig anar cap a la sortida. Més de 1000 persones, entre els dos recorreguts, omplíem el carrer des d'on es va donar la sortida. Els primers quilòmetres els feia amb molta prudència i força velocitat en ser gairebé tot baixada i rodar en grup. Quan el terreny ho permetia veia al grup capdavanter, pel que anava força motivat tot i veure que potser, no era el meu ritme, però a l'entrada de Serinyà, una punxada em va fer parar a reparar amb l'ajuda d'un noi que em va deixar una càmera, ja que vaig trencar la meva i la furgoneta d'assistència que em va fer el muntatge. 

Ja amb molt temps perdut, buscava el meu lloc a mesura que anava recuperant posicions sense grans pretensions però gaudint.

Vaig anar fent, ara amb un, ara amb un altre fins a la baixada cap a Olot on un grupet de 4 vam anar a molta velocitat fins a l'autovia per tornar a St. Joan on se separaven les voltes llarga i curta. A partir d'aquest punt, seguint recomanacions, vaig buscar de protegir-me en algun grup fins a arribar a la pujada de Capsacosta, on cadascú agafa el seu ritme.

No l'havia fet mai aquest port i em va agradar força. A la baixada i després de l'avituallament, vaig enllaçar amb un altre grupet i vaig intentar mantenir-los fins a la pujada de Vallter.

Abans de Campdevànol ja baixaven els professionals que havien completat el recorregut.

La meteorologia anava evolucionant cap a la previsió de puges a partir de migdia, però estava convençut de finalitzar el recorregut i fer la meva primera pujada a Vallter.

Anava fent amb una parella molt agradable a un ritme còmode fins que a les primeres rampes els vaig anar deixant a poc a poc. La primera part del port es fa molt dura, amb rampes de força pendent i molta visibilitat, que fan que sembli que no s'acaben mai.

La part intermèdia del port es fa prou bé. Em vaig trobar amb en Toni amb el qual vaig xerrar una miqueta fins que em va deixar anar. Continuava pujant a mesura que el temps anava empitjorant, ja amb algunes gotellades que no van condicionar. L'última part, les esses a partir de la barrera, es tornen a fer molt dures, però com ja veus el final i el paisatge és impressionant, treus forces per fer acabar gaudint de la satisfacció que suposa aconseguir aquest repte.

A l'estació d'esquí podíem recollir una bossa que ens transportava l'organització amb roba i el que volguéssim afegir. Vaig anar a agafar-la per canviar-me i abrigar-me per fer la tornada cap a Sant Joan. Mentre m'avituallava menjant algun entrepà i bevent va començar a ploure amb una certa intensitat, feia fred i baixava la boira, així que sense entretenir-me més, vaig iniciar la baixada amb un xàfec important, temperatura a la baixa i unes condicions molt dolentes per anar en bicicleta, però ja estava posat així que ...

En alguns moments la carretera semblava un riu, amb força aigua per sobre, les mans glaçades perquè no portava guants per aquestes condicions, el pendent ... es va fer bastant dur.

En arribar a Campdevànol les condicions van millorar una mica. Tota la tornada vaig anar a bon ritme fins a arribar a Capsacosta on havia de pujar de nou el port però en sentit contrari, que és bastant més agraït. De seguida iniciava el descens fins a la carretera dels túnels. Després només quedava arribar a La Canya i finalitzar el recorregut a St. Joan.
En total més de 170 kms i la primera marxa de carretera a la butxaca. 

Em va agradar molt i segur que repetiré en alguna altra ocasió.

Després han vingut diferents sortides per l'Empordà, 2 rutes per la carretera de Tossa a St. Feliu, d'altres pels recorreguts habituals ... totes amb moltes ganes, però mica en mica es va apropant el moment de desconnectar.

Noves motivacions

A finals de juliol i mentre estava de vacances, en Mike va compartir una oferta difícil de rebutjar. Una Canyon Endurace CF 7.0 amb escassos dos mesos d'ús procedent d'una empresa dedicada a events ciclistes amb un estalvi important. Tot i que no tenia cap intenció de canviar la meva bicicleta de carretera, sí que volia provar una de carboni més actual per valorar les diferències i si aquestes eren tantes com deien. Des d'un primer moment, la bicicleta de carretera, per mi, ha estat un complement per millorar la meva forma, tot enfocat a un millor rendiment amb la de BTT, així que no volia fer grans inversions en aquest aspecte, però en arribar aquesta opció, de seguida vaig valorar-la. Finalment em vaig decidir a fer la reserva a finals de juliol, per la segona setmana d'agost recollir la nova eina a Barcelona. Tenia clar que era una prova, pel que si les diferències no eren tan perceptibles, la posaria a la venda per recuperar la inversió i continuaria amb la meva Trek.

Haig de dir que, a part de ser una bici molt més actual en tots els seus components, amb la primera pedalada ja vaig percebre diferències notables, el que es va confirmar durant tota la sortida. Tot i això volia provar en diferents circumstàncies i recorreguts per decidir-me, amb unes primeres sensacions boníssimes que quedaven reflectides en ritmes superiors amb igual esforç, així que la decisió era fàcil de prendre.
El següent pas era la personalització, ja que m'agrada donar un toc distintiu a totes les meves "joguines", així que vaig encarregar algunes coses i a poc a poc vaig fent. 
La nova adquisició ha vingut acompanyada de moltes ganes de treure-li rendiment, i ara que puc, m'he marcat diferents sortides per gaudir d'aquesta nova bicicleta i nous paisatges.
Vaig trobar una ruta bastant assequible des de Campdevànol passant per Castellar de n'Hug que pintava molt bé. La vaig compartir amb els companys per si algú s'animava i amb en German sortíem a fer-la el passat dimarts.

A les 09:30 sortíem des de Campdevànol direcció Gombrèn per pujar al Santuari de Montgrony (ja que hi érem ...) amb unes vistes i construccions espectaculars. 

Al fons es pot veure el santuari

El Pedraforca

Des d'allà, continuàvem cap a Castellar de n'Hug per una carretera tallada al trànsit per obres que vam compartir únicament amb grups de ciclistes estrangers que feien en l'altre sentit. 

Castellar de n'Hug

En arribar a Castellar, vista del poble, avituallament i a continuar per superar el Coll de la Creueta a 1888 metres d'altura, que amb rampes no gaire exigents però molt constants, em va semblar espectacular. Durant tot el seu recorregut vas veient gran part de la serpentejant carretera amb una circulació molt escassa i una temperatura molt agradable. 

En arribar al cim, un bonic i ràpid descens per arribar a les pistes d'esquí de La Molina on decidíem parar a fer un entrepà abans d'emprendre el descens cap a Planoles per la petita carretera secundària i després fins a Ribes i Campdevànol per l'N-260.

Avituallament

Vistes de La Cerdanya

Va resultar una sortida espectacular amb uns paisatges de muntanya molt bonics, un dia perfecte per pedalar i un bon company de ruta per compartir-la.