dimecres, 15 d’octubre de 2014

Passant dels 100

Tot i que ja vaig afluixant, volia arribar a fer 100 kms amb la bici de carretera, així que li vaig proposar a l'Òscar fer una ruta maca amb diversos ports. 
El dilluns dia 6 sortíem de Girona per pujar Els Àngels, baixar a Madremanya, Monells, Cruïlles, La Bisbal on pararíem a recuperar forces 



Després afrontaríem La Ganga, Calonge, Romanyà, Llagostera, Caldes, Sant Andreu Salou, Fornells, Vilablareix, Salt i Girona... quina ruta, si senyor ...

Em va agradar tot i tenir alguna sorpresa com la pujada a Romanyà que es fa dura i llarga. Ja planejant també vaig posar un fort ritme cap a Caldes portant a roda a un BTTero que es va aprofitar de la nostra protecció per volar com mai i on vam acabar de castigar les cames.

Ja a Girona, el Polar em marcava menys de 100, així que vaig fer una volta per superar la barrera i quan arribava a casa, el GPS del telèfon marcava 106, el que em va sorprendre molt, ja que normalment sòl ser al contrari, a la roda marca més ... però bé, repte superat i ara sí que haig d'anar a menys. La veritat és que es va bé per aquestes carreteres solitàries, es gaudeix del paisatge, de la companyia i té el seu encant.



dissabte, 4 d’octubre de 2014

Pedalant per la costa



Una de les coses fixes si algun dia tenia bicicleta de carretera, era anar de Tossa a Sant Feliu per la costa. Ben bé no sé el motiu, però em venia molt de gust, potser era el meu petit homenatge a un amic de la família que va morir a causa d'una insuficiència cardíaca pedalant allà, i que en la meva joventut, em va deixar les seves bicis velles per gaudir del BTT... La qüestió és que em vaig anar a dormir amb la idea al cap i en aixecar-me, vaig preparar els trastos i amb el cotxe anava cap a Llagostera on començaria la ruta, ja que de moment, fer-la des de Girona, em semblava una mica massa.
Cap a les 10 començava la ruta pujant cap a Caulers per deixar-me caure cap a Tossa. Poc trànsit i rodava còmodament fins a arribar al poble, on vaig fer una volta pels carrers fins a la platja per gaudir d'un mar en un estat perfecte per fer un banyet i les vistes del Castell. 


Vaig resseguir la costa per anar a buscar la carretera GI-682, gaudint de les vistes i aprofitant per fer unes fotos. Ja a la carretera, no recordava la distància fins a Sant Feliu, així que anava fent divertint-me a les baixades i buscant ritmes còmodes a les pujades, gaudint del mar i del paisatge fantàstic d'aquesta zona. Llàstima que, en el seu moment, els de sempre sense cap tipus d'escrúpol i vés a saber amb quin benefici, van permetre aquestes aberracions de ciment que destrossen la panoràmica.
En arribar a Sant Feliu, vaig anar a buscar el passeig per fer-me la foto i continuar travessant la rambla per anar cap a Santa Cristina d'Aro. 

Per tot aquest tram sense desnivell es pedala bé. A part, i gràcies a l'autovia, el trànsit és molt poc i vas molt tranquil. En arribar a l'encreuament de Romanyà, vaig agafar la carretera amunt passant per Bell-lloc amb un tram d'asfalt digne d'un circuit de velocitat. Tot i que hi ha desnivell, vaig anar fent a bon ritme per desviar-me després cap a Panedes i arribar a Llagostera després d'unes 2 hores 30 minuts havent gaudit molt d'aquest dia i recorregut espectaculars.

divendres, 3 d’octubre de 2014

11ª pedalada del CEGUB a Collserola


El passat dia 1 es va celebrar la pedalada del CEGUB i aquest any podia anar-hi, així que em vaig inscriure sense comptar amb ningú. Em venia de gust anar i encara que fos sol,tenia clar que no faltaria. La pedalada no s'adapta gaire als meus gustos Btteros, amb molta pista, dificultat quasi nul·la i pocs corriols, però l'ambient és molt bo, l'organització de primer nivell i sempre resulta divertida. Després d'anar comentant-ho a veure si engrescava a algú, en Dani de seguida es va moure per tenir el dia lliure i poder anar. 
Cap a les 09:30 ja hi érem aparcant el cotxe en un lloc diferent de l'habitual però que va resultar igual de còmode. Vam anar a recollir dorsals, preparar-nos i cap a la sortida. 
Com sempre, molta gent i gran ambient. Aquest any l'habitual homenatge anava destinat a en Josep Jofré.


La sortida va ser neutralitzada durant la part inicial fins a agafar la carretera de Cerdanyola, on amb en Dani vam començar a avançar gent. A la sortida vam haver de posar-nos molt endarrere així que tocava remuntar posicions i vaig forçar el ritme durant tota la primera part gaudint molt amb la remuntada. Quan faltava poc per arribar a l'avituallament em va agafar en Dani i arribava per darrere seu a l'avituallament amb les cames molt tocades de l'esforç. Després de descansar una estona i menjar es va tornar a donar la sortida. 


A partir d'aquest moment ja no vaig poder mantenir el mateix ritme i en Dani va marxar. Vaig anar fent amb problemes de canvi a causa del fang i de cames per culpa de l'esforç de la primera part, però tot i això vaig gaudir fins al final amb la ja típica baixada final on poder gaudir deixant anar els frens.
En arribar, en Dani ja menjava l'entrepà que de seguida vaig anar a buscar per recuperar forces. No vam rentar les bicis per la cua però  que vam aprofitar per dutxar-nos, gaudir de l'ambient durant el sorteig, parlar amb el ex professional del ciclisme i company de feina Israel Núñez i viure el que suposa aquesta gran pedalada.


Amb aquest dia d'exigència física poso final a la meva temporada. A partir d'ara, només faré el que em vingui de gust amb qualsevol de les dues bicicletes o caminant, potser començo a córrer una mica i així faré temps per plantejar objectius esportius pel pròxim any.

diumenge, 21 de setembre de 2014

COSTA BRAVA EXTREM

Sortida de sol des del passeig de Blanes
Avui he participat en la 3a edició de la Costa Brava Extrem, i m'ha quedat clar que el nom fa justícia al recorregut. 
Cap a les 6 m'aixecava amb tot preparat a falta d'esmorzar, carregar trastos i marxar cap a Blanes. He arribat força bé de temps, he recollit dorsal, he saludat alguns coneguts i cap al pàrquing. 

Abans de les 8 ja hi era al passeig preparat i mentre s'organitzava la sortida, parlava amb en Miki de Sant Jordi. 
Cap a un quart s'ha donat la sortida i ja he notat que la cosa no aniria gaire bé, de fet ja em notava les cames carregades feia dies. Es nota el canvi de bicicleta i la falta de continuïtat dels entrenaments.

Tot i aquestes sensacions, el recorregut m'ha agradat molt i m'ha semblat força dur, amb pujades impossibles de fer a sobre de la bici, pistes amb un desnivell molt fort i zones tècniques a les quals he gaudit baixant. Algunes zones les coneixia de passar en moto i em permetia anar una mica més estès.
He tingut una caiguda una mica forta, però amb poques conseqüències, una esgarrapada al braç dret i prou. També he vist un home que acabava de xocar amb un tot terreny, que estava estès a terra i en un lloc de difícil accés. S'han activat els serveis d'emergència i espero que no hagi sigut res greu.
Com bé essent habitual, he fet gran part del recorregut sol, intentant portar el millor ritme que em permetia el meu estat físic, encara que de tant coincidia amb uns i d'altres.
Ja arribant a Blanes, ens han fet passar per la trialiera que puja al castell i deu ni do quina pujadeta per finalitzar la marxa, això sí, unes vistes espectaculars des d'allà.
Quant a l'organització, he trobat algunes mancances pel que fa a avituallaments amb productes exhaurits en arribar els últims, manca de senyalització en zones més concorregudes per avisar a la resta d'usuaris de la celebració de la cursa i serveis a la sortida i l'arribada.

Al final, una mica més de 7 hores per completar els 98,1 kms que m'han sortit al polar.

divendres, 12 de setembre de 2014

Noves experiències. " Donde dije digo ... "

Les meves primeres experiències en ciclisme van ser amb una bicicleta de carretera que un veí anava a llençar i em va regalar. Amb ella vaig començar a pujar un port proper a casa per després deixar-me caure fins a arribar a la platja, gaudint dels revolts en baixada a falta de moto, que era el que desitjava.
En una d'aquestes baixades vaig estar a punt de quedar esclafat com un mosquit al parabrisa d'un autobús, havent d'esquivar-lo en l'últim moment pujant una vorera per un carrer perpendicular, acabant contra una paret i amb tot el passatge posant-se les mans al cap ... va anar just ...
Aquell mateix estiu se'ns va acudir als joves del barri la bestiesa  d'anar de Badalona a Pineda de Mar amb les bicis. Estem parlant de finals dels 80, com podeu imaginar sense casc, ni culots, ni menjar ni res del que ara sembla imprescindible, i recórrer els 42 + 42 kms circulant per la N-II, que tampoc era el que ara és.

Una vegada va arribar la moto, la bicicleta va desaparèixer de la meva vida encara que, de tant en tant, gaudia moltíssim amb un ferregot de BTT que em deixava un veí. Anàvem a Vallromanes a fer els espectaculars circuits marcats pioners en això de les rutes BTT. 
Molts anys després, cap al 2003, em vaig comprar una TREK 4500 per sortir una mica i recuperar aquelles sensacions. Vaig començar a pedalar però sense continuïtat, ja que l'afició principal era l'enduro, fins que van començar a aparèixer la saturació de la moto, els primers reptes i noves perspectives i sensacions amb la bici. Així, el 2008, es va convertir en l'activitat esportiva principal.
Durant aquests anys sempre he rebutjat la bici de carretera, tot i trobar-li atractius, m'ha semblat una especialitat perillosa, així que no volia sentir a parlar, però aquest any, amb el repte de la PDF, les coses han anat canviant. D'entrada, per seguir un entrenament pautat com el que he fet, és una eina imprescindible per diferents motius i una forma d'evitar la saturació en compaginar dues especialitats.
Durant aquest prop de 6 mesos d'entrenament, la carretera es va convertir en un medi molt habitual, tant durant la part de base com a l'específic, així que finalment, vaig començar a valorar la possibilitat d'adquirir una, amb diferents opcions i sempre amb un pressupost molt ajustat. Estava entre trobar una sencera (carretera o bicicros) o muntar-me una clàssica amb un quadre LOOK KG, però finalment vaig trobar una TREK 2300 en molt bones condicions i vaig fer el cop de cap.

De moment he sortit dues vegades i les sensacions són molt diferents, no gaudeixo com a la muntanya però té el seu objectiu. El que  que he trobat és que és tot molt més net, de seguida estàs enllestit i amb molt menys desgast de la bicicleta. Així que, a partir d'ara, aniré sortint de tant en tant i sobretot fer en condicions el que abans feia igualment per carretera amb la de BTT.

dimarts, 9 de setembre de 2014

Rocacorba



Ara feia temps que no pujava a Rocacorba, des dels 4 cims, així que aquesta setmana que tenia temps volia pujar. Vam lligar-ho amb en Dan que feia temps que el tenia pendent, i cap amunt. Tot i que dilluns havia dormit molt poc, era l'única tarda que podíem quedar més tranquils, així que dit i fet. La pujada va ser la de sempre, anar fent camí el més recte i ràpid possible. En arribar al dipòsit, un descans, avituallament i a pedalar. La pujada està més difícil que l'última vegada, però anàvem fent amb algun peu a terra. En arribar a l'asfalt, recuperar una mica per acabar de pujar amb esprint final.






Per baixar vam passar pel santuari i el corriol de sota la carretera que arriba al pla de les antenes. Tot i que molt de tros es fa a peu, hi han d'altres que es gaudeixen molt i crec que per paisatge i aquests trams val la pena entretenir-se. Una vegada al pla, vam anar cap a Granollers trobant-nos més de mig trajecte arreglat, el que va fer més còmode la baixada. En arribar a la civilització, vam continuar pel camí ral i algun tram de carretera acabant la sortida quasi com nocturna a causa de la tarda fosca que es va posar.


Les meves sensacions no van ser del tot positives. Amb el poc descans que portava, em va costar i no vaig trobar-me del tot bé, portant les pulsacions sempre bastant elevades. El dia 21 vaig a fer la Costa Brava Extrem a Blanes i haig de posar-me les piles per intentar fer una bona cursa.



video


dissabte, 9 d’agost de 2014

Passant l'estiu ...

Dos dies després d'acabar la PDF, vaig anar amb la família a passar uns dies a Mazarrón i, com sempre, em portava la bicicleta. Havia parlat amb en Miguel, que tot i treballar, trobaríem algun forat per sortir una estona.
La primera matinada em va proporcionar una postal impressionant que no vaig desaprofitar l'oportunitat d'immortalitzar.

Només pujar a la bicicleta, vaig adonar-me de què el dia es presentava dur. Em va costar trobar la posició al seient, ja que encara arrossegava les conseqüències de 17 hores allà assegut. Tampoc trobava un ritme que em permetés pedalar amb comoditat, així que l'anada fins a casa d'en Miguel va ser, si més no, difícil. En arribar, salutacions i el vaig informar del meu estat, així que vam decidir fer suau, però a mitja sortida, em va agafar un mal al genoll esquerre que va provocar que acabés la sortida pedalant amb una cama i acompanyant amb l'altre. Vam parar a rentar la meva bici que encara portava el fang de Vielha i vam decidir deixar passar uns dies per veure com evolucionaven les meves molèsties.



Després de 5 dies de descansar a la platja, menjar i recuperar una mica de pes, vam tornar a quedar per sortir, i aquesta vegada va ser en Miguel el que no es trobava del tot bé, però tot i això vam fer una sortida d'exploració per nous corriols i pistes que van resultar molt entretingudes. Començava a retrobar sensacions i em notava més còmode. Vam acabar la sortida fent una cervesa a Isla Plana al costat del mar.


Per l'última sortida de les vacances, quedàvem per fer la ja tradicional pujada a "Castillitos" fent el corriol de la rambla de l'Azohia de pujada. Ja passats 12 dies de la PDF, la recuperació era completa, i les sensacions molt bones, podent mantenir molt bon ritme a tot arreu, forçant a les pujades i passant per llocs tècnics amb facilitat i confiança. Vam provar també el corriol que retalla una mica de carretera que pensàvem que costaria més, i la veritat que tots dos vam coincidir que es feia prou bé i era molt maco de fer. Després vam baixar cap a la Cala Salitrona i pujada al Castell, on vaig poder fer tota la pujada a bon ritme molt content amb les sensacions.



La baixada la vam fer per altres corriols i tornant a fer els de la rambla en sentit oposat. En arribar a la platja, jo em quedava amb la família i ens acomiadàvem amb el compromís d'un viatge per part d'en Miguel per gaudir d'aquestes terres amb la btt.


Ja a Girona i amb les vacances acabades, entre feina i família, les sortides s'havien de reduir, però tenia clar que una vegada a la setmana, havia d'allargar en kms i hores. El primer contacte va ser amb l'Oscar per rodar una mica pel carril bici després de gairebé 10 dies de no tocar la bici. Vam arribar fins prop d'Amer i tornar per la carretera vella, Bonmatí i el camí dels ànecs forçant el ritme a les pujades. 


Per la següent sortida, vaig triar anar fins al Santuari del Coll, així que a primera hora de la tarda, agafava la bicicleta i anava buscant ombres fins a arribar al Pasteral, on pujava a bon ritme fins a Susqueda prenent referències per futures evolucions. Després de vorejar l'embassament, vaig arribar a la carretera i iniciava la dura i llarga pujada fins una mica més amunt del Santuari per tornar a baixar i fer la paradeta, recarregar aigua.



La baixada per carretera es fins a Anglès i el carrilet fins a Bescanó es va convertir en una contrarellotge, on vaig intentar mantenir el millor ritme possible ja que se'm feia tard per anar a treballar. L'última part de la sortida vaig baixar el ritme per no arribar ofegat i ajudar a recuperar una mica. Vaig quedar satisfet amb com havia anat la sortida, amb bon ritme durant tota l'estona, mantenint-me a unes pulsacions de cursa tota l'estona sense problemes.

I ahir divendres, amb l'objectiu de controlar el camí fins a Banyoles, vaig sortir prop de les 6 de la tarda anant per feina cap a Biert. Vaig prendre referències al dipòsit on comença la pujada a Rocacorba per veure futures evolucions. Ja de camí cap a Banyoles, vaig trobar un desviament que sempre em cridava l'atenció, així que el vaig agafar, resultant allargar i endurir el trajecte. En començar la baixada, també vaig improvisar intentant estalviar tram de carretera, aconseguint-lo en part. Ja a l'estany, vaig fer la volta pel nou carril habilitat i tornada cap a casa per carretera i amb vent en contra abans que es fes fosc.


Les sensacions aquestes últimes sortides han sigut molt bones, on he pogut comprovar que sóc capaç de mantenir uns bons ritmes, a altes pulsacions durant llargues estones i recuperant bé. Tot això em confirma que vaig arribar amb l'entrenament massa verd a la PDF i que en aquestes condicions, podria haver gaudit molt més de la cursa, però de tot s'aprèn i prenc nota per futures participacions.

dilluns, 30 de juny de 2014

Pedals de Foc Non Stop 2014, repte superat !!


L'últim cap de setmana de juny, vaig estar a Vielha per participar en la Pedals de Foc Non Stop. Després de més de 5 mesos preparant aquest gran repte personal, arribava el moment de la veritat.  
Amb la baixa a última hora de l'Òscar, finalment érem 6 els malalts que afrontàvem el repte, en Xevi N., en Dani, en Quim, en Manel, en Miquel, que s'apuntava faltant hores per tancar inscripcions i jo. El divendres a migdia sortíem de Girona en 3 vehicles per arribar a Vielha cap a les 6 de la tarda. Recollíem els dorsals i el pack de benvinguda a la seu de Pedals del Món, on es respirava un gran ambient, anàvem a l'hotel a situar-nos, descarregar i preparar bicicletes i, a les 20, cap al brífing.
Al pavelló, de nou gran ambient, explicacions del recorregut amb vídeo inclòs, xerrada institucional i agraïments.
Passades les 21 érem a l'hotel per sopar i començar a aprendre coses importants de cara a una prova com aquesta. A part de què hi havia molta gent i el servei era lent, el menjar no s'adaptava a esportistes que l'endemà s'enfrontaven a un recorregut i uns horaris com els de la PDF. Total, que cap a les 23 pujàvem a l'habitació per acabar d'enllestir i dormir una mica.

El dissabte 28 a les 03:45 sonava el despertador per anar a esmorzar, acabar de preparar i cap a la sortida. En arribar, de nou és respirava un gran ambient, moltes ganes de pedalar i nervis. En pocs minuts estàvem pedalant pels carrers de Vielha per, de seguida, agafar unes rampes considerables que ens anaven apropant al túnel. Va ser un inici dur tot i que, els que no anàvem a guanyar, crec que fèiem amb prudència. Acabàvem de començar una gran aventura i per davant teníem un munt d'hores de bicicleta. En aquests primers moments veia per davant a en Xevi i en Quim i anava amb en Dani que em va anar deixant enrere. En arribar a la carretera abans del túnel va ser un descans encara que continuàvem guanyant alçada. Jo tenia clar que havia de portar el meu ritme així que anava fent sense buscar companys de ruta, però en entrar al túnel, vaig forçar per enxampar un grupet que anava per davant i poder travessar-lo amb ells ficat al pilot. Va resultar que en Dani hi era, així que tot i anar una mica forçat, podia mantenir el ritme. En sortir ja clarejava i ja no calien els llums, però al meu GPS no l'agrada el fred i no funcionava, així que aquell seria el meu lloc durant una estona. Van haver-hi un parell d'errades de navegació de la gent que tirava del grupet, però anàvem fent fins a arribar a l'avituallament de Vilaller, de moment, amb unes sensacions neutres.
Després de veure i menjar una mica començàvem a pujar el primer port del dia, el coll de Serreres, i aquí vaig començar a adonar-me de què les sensacions no eren gaire bones. En Dani em va deixar de seguida i jo vaig anar fent fins a arribar al cim. Aquí començàvem un tram nou amb un corriol de baixada amb parts una mica difícils, però d'altres molt maques i divertides que vaig fer sense presses. En arribar a baix em retrobava amb en Dani i amb altres participants i fèiem un bon grup fins a arribar al Camí de l'Aigua on havíem d'arrossegar la bici a estones fins a arribar al Coll de Sant Salvador, que faríem tot per carretera fins a Gotarta on hi havia el segon avituallament i coincidia de nou amb en Dani que estava a punt de sortir. Vaig parar una estona a menjar i veure i, abans de sortir, vaig trobar a en Miquel que arribava.
A partir d'aquí, vam trobar una zona de pistes i carretera principalment de baixada on vaig poder recuperar-me bastant. La calor era ja notable, el que em feia suar de valent a cada nova pujada. Agraïa especialment cada travessa de riu, ja que permetia refrescar-se. Ja era plenament conscient del fet que no em trobava amb forces per augmentar el ritme, així que durant un d'aquests colls vaig haver de parar veient que el càstig que portava era important, vaig seure a un roc a l'ombra i descansar fins a recuperar una mica. Durant aquesta part del recorregut coincidies amb uns i els altres, amb tots intercanviaves comentaris, comparties més o menys estona i, sobre tot, ens recolzàvem amb una gran germanor, conscients que allò que estàvem fent era una veritable bestiesa.

Una vegada superat la successió de colls, ens adreçàvem, primer per pista i després per carretera, cap a Les Esglésies, on hi havia un altre avituallament que marcava l'inici d'un dels ports que més por em feia, el Coll de l'Oli. Havia llegit que era força dur i complicat de pedalar. Després d'avituallar-me, posar oli a la cadena i reomplr l'aigua, vaig iniciar la pujada primer per carretera, on, de seguida, vaig haver de tornar a parar angoixat. Em vaig treure roba, vaig veure i menjar una mica més, descansar i vaig tornar-hi. En deixar la carretera, el primer tram de pista era dur, amb un ferm pedregós i fortes rampes, però em trobava millor i no vaig baixar de la bici en cap moment. Pel camí vaig trobar algun en les mateixes condicions que jo anteriorment, uns missatges de suport i interès per l'estat i a continuar. L'última part del coll, és una zona tècnica, en part ciclable, però d'aquelles exigents per superar-les i com no em trobava per regalar esforços, tot i que les sensacions eren força millors, vaig fer gran part a peu, encara que on ho veia una mica clar, pujava i gaudia molt de la zona. Aquí vaig avançar un noi amb qui coincidiria en diverses ocasions en els següents quilòmetres. En començar la baixada va arribar el meu moment... quin corriol més maco!!, entre que era tècnic com a mi m'agrada i que vaig avançar un munt de gent que anava maleint i recordant-se dels familiars dels organitzadors, vaig gaudir com un nen petit ... que bé m'ho vaig passar ... 
Ja a la carretera, el pròxim destí era Espui, on, després d'una bona quilometrada, teníem l'avituallament amb macarrons i l'inici del que em va suposar un calvari, El Triador. Després de descansar, menjar una mica, beure, carregar aigua i posar oli a la cadena, vaig iniciar la pujada. Les rampes d'aquest port no són gaire fortes, però és llarg, el sol escalfava fort i portava ja una estona amb ganes de "descarregar", així que vaig haver de tornar a parar. Ja en marxa, no acabava de tenir bones sensacions i en algun moment vaig caminar arrossegant la bici. Creia que podia ser per anar fent la digestió així que vaig tenir paciència i continuava fent camí. Em va avançar força gent entre una cosa i l'altre, però jo anava fent fins que en un moment donat, passat mig port, vaig parar amb un inici de "pajara" important. Vaig seure a un marge, avituallar-me bé, descansar i després d'una estona tornava recuperant un parell de posicions fins a coronar el port a 2140 metres.

A partir d'aquí tocava arribar a la Portella Blanca, cota màxima de la PDF amb 2268 metres i pedalar durant una bona estona entre aquestes cotes. El paisatge en aquest tram era impressionant, amb uns grans prats en desnivell plens de vaques i cavalls pasturant tranquil·lament només emprenyats pels ciclistes que de tant en tant pertorbàvem el seu fer. El vent bufava fort a favor, el que feia avançar ràpid molts metres i amb poc esforç. Es veia gran part del camí i alguns ciclistes a distància. Semblava que començaria la tan esperada baixada a Espot al final d'aquella falda llunyana tallada per la pista, però en arribar allà, en veies un munt de distància per superar una altra carena.
Es va fer llarg aquest tram, però anava fent amb millors sensacions i a bon ritme. En arribar a la part alta de les pistes d'Espot, vaig agafar un parell de ciclistes amb els quals vaig fer una part de la baixada i alguna pujada entremig que va costar de pair. En pedalar tanta estona en solitari i amb aquestes sensacions tens molts de dubtes, fantasmes i pensaments derrotistes, i en ajuntar-me amb aquests dos companys, va planejar la possibilitat de passar nit a Espot, però jo no havia anat fins allà per fer-ho en dos dies, així que per la matinada, no vaig ni donar bossa a l'organització amb roba per si de cas, així que vaig deixar clara la intenció de continuar fins al final. L'última part de la baixada era una mica més tècnica amb algun punt complicat i un corriol molt entretingut on vaig deixar els dos companys enrere. A les 18:15 travessava l'arc del tall horari i parava per avituallar-me i tornar a descarregar en un bar, ja que el batibull a la panxa amb tanta barreta, gels, macarrons fora de lloc, etc. m'havia deixat una mica tocat. En sortir del bar, vaig trobar els dos companys anteriors que estaven a punt de sortir i ho vam fer junts. Anàvem xerrant i canviant impressions i vaig aprofitar per prendre un estimulant a veure que tal em queia i va haver-hi un abans i un després. Vam començar la pujada cap a Son per carretera on es va afegir un quart membre al grup, però en deixar la carretera i començar a pujar per camí cap a Estaís, els dos primers van posar peu a terra i els vaig tornar a deixar i l'altre també es quedava però a poc a poc. Després del poble agafàvem un corriol molt entretingut on vaig començar a gaudir i a portar un bon ritme.
Pedalava entrant i sortint de la carretera passant per Jou i en passar Son, començava el que anomenen Camí del Calvari i vaig tornar a tenir un d'aquells moments màgics ... el cel es va tapar una mica enfosquint el dia, lluny llampegava i va començar a ploure, però jo anava protegit dins del bosc gaudint d'un corriol preciós on vaig tenir records per molts d'aquests companys amb els quals pedalo sovint i amb els que no podia compartir aquell moment ... va ser un moment especial ja amb 150 kms a les cames i més de 5000 metres de desnivell positiu acumulat.
Una vegada arribat a la carretera tocava pedalar per asfalt fins Alós d'Isil on hi havia el penúltim avituallament. Tornava a parar per carregar aigua, menjar una mica i descansar no gaire. Ja feia una estona que anava remuntant la Noguera Pallaresa, i tocava continuar primer per carretera i després per una pista ampla i de bon fer on vaig poder mantenir un bon ritme i pedalar forçant una mica la màquina. També es tractava d'un tram favorable per mi, ja que aquests falsos plans em van bé i puc mantenir bons ritmes, però a mesura que m'anava apropant a Montgarri s'anava enfosquint el dia, tornava a tronar i plovia lleugerament. Em venien pensaments de tot tipus pedalant allà en solitari, a aquelles hores, per alta muntanya, lloc totalment desconegut per mi... Després d'algun ensurt, vaig posar els llums i més endavant, molt a prop de l'avituallament i ja en plena nit, vaig haver de parar per canviar les piles del GPS per verificar que anava pel bon camí. En arribar al poble, els encantadors voluntaris em van tractar d'allò més bé i en van orientar del que quedava. Al poc d'enfilar la pujada cap al Pla de Beret, el led del focus es va posar vermell i va començar a fer pampallugues, així que se'm presentava un problema greu, encara em faltaven uns 30 Kms., era negra nit i no sabia quan trigaria a parar-se el llum.
Tocava forçar el ritme per intentar agafar-los, em trobava bé i vaig anar a tope per, una vegada al Pla de Beret i aprofitant que paraven per abrigar-se, afegir-me al grupet de tres amb els que, casualment, havia travessat el túnel a la matinada. A partir d'aquí, carretera fins a Vielha amb fred, sense pedalar les articulacions feien mal ... es va fer llarg veure com faltaven, 12, 9, 6... i a 4 kms pel final se'm va apagar el llum i em vaig quedar a la cua del grup marcant la posició amb el llum del darrera. En arribar al poble vam buscar el camí per passar l'arc d'arribada, fer la foto de "finishers" i rebre la felicitació d'en Pep Vega.

En una ultramarató com aquesta, el càstig físic és molt gran, muscularment no vaig patir rampes ni un esgotament extrem, el que vol dir que l'entrenament ha sigut correcte, encara que si vaig patir una petita molèstia al genoll dret que em va acompanyar mitja cursa, però a nivell digestiu no vaig trobar-me bé, amb dues aturades obligades per buidar la panxa, i també vaig acabar amb el cul bastant tocat, tot i portar un bon culot.
Els primers moments ja a l'hotel van ser negatius, arribava consumit i cansat. Vaig preparar-me un bany després de netejar-me les cames i vaig baixar a sopar una vegada havia canviat impressions amb en Xevi (15:48), en Quim (17:19) i en Dani (16:59) que ja feia estona que havien arribat. No em venia de gust res del que hi havia per sopar, així que amb una mica de fruita i amanida vaig passar. De mica en mica, les sensacions van canviant i tot es veu diferent, primen els bons moments viscuts, la satisfacció i el plantejament de tornar-hi, de seguida comença a guanyar terreny, i més quan intercanvies impressions amb els companys d'aventura.

En Miquel va arribar després de 20h 45' i en Manel no va arribar al tall i va haver de passar nit a Espot.






L'endemà, una vegada esmorzats, en Quim i en Miquel van marxar i nosaltres vam baixar a l'arribada on hi havia força gent recollint fotos, veient l'arribada dels de la categoria Plata i els podis de cada categoria. Bon ambient ciclista.
En Llibert Mill, guanyador de la prova amb 10h 19'
Quan anàvem cap al dinar, vam veure passar a en Manel i vam tornar per rebre'l. Estava ben content i emocionat. Té molt de mèrit lo seu, des de l'any passat que va en bici i després d'uns mesos d'inactivitat per una operació, va superar la PDF en dos dies entrenant des del gener.
En Manel ben content a l'arribada
El dinar de comiat tipus bufet a l'hotel Sol va estar molt bé i només quedava recollir, esperar a en Manel i cap a Girona, amb forta calamarsada per l'eix a Coll de Revell.

Les reflexions sobre la meva participació ja passades un parell de setmanes són les següents:

1.- L'entrenament que he fet per afrontar aquest repte ha sigut correcte i m'ha permès superar-lo bé, tot i que he vist que vaig arribar una mica just i que hi ha coses a polir per millorar la preparació. La part de base la considero fonamental i crec que és el gran secret de qualsevol preparació.

2.- La PDF NON STOP és una marxa molt ben organitzada, tot i que es podrien millorar claralment algunes coses, l'ambient és boníssim i els voluntaris fan una feina digna de lloar. El recorregut és espectacular en molts trams, divertit en molt d'altres i d'una duresa considerable a causa del desnivell.

3.- Tot i que en arribar l'hauria calat foc a la bici, s'ha de repetir, ja que la primera participació et dóna unes experiències i aprenentatge bàsic per progressar clarament en el resultat.

Salut!!!

dilluns, 9 de juny de 2014

Continuem acumulant

El passat divendres 6 vam fer una de les sortides ineludibles per afinar el nostre entrenament. A 21 dies vista de la PDF, anàvem a pujar la pista d'Arbúcies a Santa Fe del Montseny per veure sensacions en una pujada d'aquesta distància tot i que el pendent no és molt fort.
A les 7 quedàvem en Manel i Jo a Fontajaurecollíem a l'Òscar a Salt i esperàvem a en Xevi N. a Montfullà per anar en direcció a Santa Coloma sense complicar-nos l'existència i arribar el més ràpid possible. Abans de les 9 érem al parc de Sant Salvador on fèiem una parada a la font per descansar, veure aigua, menjar i omplir bidons. En 5 minuts estàvem pedalant de nou amb destí Joanet seguint el track que ja havíem fet d'altres ocasions per anar al Turó de l'Home. Vaig tenir un problema amb una part del track al GPS i em va costar encertar el camí tot i que al final el vaig trobar de memòria i per intuició amb l'afegit d'estalviar-nos un bon grapat d'asfalt. 
A poca distància de Joanet, en Manel no venia i vaig desfer camí per trobar-me'l amb la "patilla" del canvi trencada... quin pal, la sortida s'havia acabat per ell. Vam deixar-lo amb "single speed" i vam continuar fins al poble on paràvem a fer l'entrepà.


Ara tocava gaudir del GR. fins a Arbúcies on l'Òscar va patir una petita punxada que va quedar tapada pel líquid de les càmeres que porta.


En arribar a l'inici de la pista, vam acabar de posar aire a la roda i cap a dalt. En Xevi va començar al seu ritme i jo a intentar mantenir-lo, el que em feia anar una mica forçat, però tot i notar-me les cames de l'últim pas per la fisio, em trobava bé, però perdent metres. L'Òscar va ser més prudent i es va quedar endarrere. Més endavant em vaig parar per traurem roba fins que ens vam tornar a ajuntar. 

Continuàvem la pujada i l'Òscar es començava a notar molèsties de nou als femorals i vaig decidir acabar de fer la pujada amb ell i no anar tant forçat. Vam fer les parades necessàries per posar fi a la pujada amb prudència i amb en Xevi començant a patir per nosaltres. El temps a Santa Fe era dolent, inclús queien gotes així que ens vam abrigar una mica i cap a vall.






Per baixar vam triar una pista alternativa que ja havíem fet de pujada en una altra ocasió des de Riells del Montseny. A mesura que anàvem fent ens trobàvem un PR que travessava la pista i finalment vaig proposar d'agafar-lo i, quin encert!! un corriol molt entretingut amb algun pas tècnic, zones molt divertides i sobretot que tallava el ritme d'una pista que no tenia cap encant. Finalment arribàvem a la part alta del poble i el travessàvem pels carrerons fins a trobar una font on reomplíem bidons i anàvem al súper per avituallar-nos. 
Després d'una estona de relax i menjar vam continuar la ruta en direcció a Sant Feliu de Buixalleu i la zona del Castell de Farners amb unes pujades que no ens esperàvem i que ens van fer patir juntament amb la calor que a aquella hora era fort. 
A mesura que anaven passant els qms i el temps m'anava trobant millor i vaig poder augmentar el ritme i anar amb en Xevi. Ja arribats al punt més alt de les muntanyes de Farners ens deixàvem caure cap a Sta. Coloma i anar tornant cap a Girona. No teníem molt clar per on anar i finalment vam repetir part del trajecte d'anada i després anar a Vilobí, Salitja passant pel volcà de la Crosa amb una bona pujada que ens feia superar els 3000 metres de desnivell, i Aiguaviva on ens acomidiàvem d'en Xevi que tornava cap a Bescanó. 
Ja arribant a Vilablareix no estava del tot convençut amb el desnivell acumulat així que li vaig proposar a l'Òscar de pujar a St. Miquel tot i que ell havia tingut moments difícils durant la sortida, però finalment va entendre que era necessari provar-nos i vam fer-ho arribant al Castell satisfets per l'esforç realitzat i la gran ruta que estàvem a punt d'acabar. 




Només quedava baixar a Girona i anar cap a casa on arribàvem després de 10:40 pedalades, 157 qms i quasi 3500 metres de desnivell positiu.