Ara si... Girona-Turó de l'Home

Després d'uns dies buscant-li data, finalment vam decidir fixar l'11 d'octubre per provar de nou l'ascensió al Turó de l'Home. Tot i que hi havia gent que no podia vindre, si esperàvem més, el temps se'ns tirava a sobre, canviaven l'hora i ja no era viable fins a la primavera, així que trobant a faltar a molta gent, en Xevi, en Txema i jo sortíem des de Fontajau per recollir a en Dani i en Jordi al polígon de Montfullà.Una vegada en marxa vaig començar a posar un ritme fort però sense anar fora de límits. Hem trobava be i anava fent, no hi havien aturades, evidentment tots seguien sense problemes i fèiem camí molt ràpid i l'objectiu s'apropava...En 1 hora i 45 minuts estàvem al parc de Sant Salvador a Santa Coloma fent unes barretes. Havíem anat bastant més ràpid que al març. Sense perdre gaire temps sortíem resseguint la riera cap a Joanet. Vam passar per les obres de la C-25 i les pistes entretingudes d'aquest tram fins arribar al poble on volíem aturar-nos a fer l'entrepà que portàvem però el bar era tancat... Vam decidir continuar fent una de le parts més divertides de tot el dia fins arribar a Arbúcies a fer l'entrepà allà.Ara tocava la primera part dura, la pista fins a la carretera de Santa Fe. Aquí vam intentar pujar tots a un mateix ritme però en Txema i en Xevi tot i voler esperar-nos els hi va ser impossible reprimir-se i al final ens van fotre 40 minuts... com estan aquests dos...
En Jordi i en Dani anàvem fent i poc a poc m'anaven guanyant metres fins que ja no els veia. Va haver-hi moments durs i com diu en Txema, psicològicament, és una pista molt exigent. Quan pitjor hem trobava vaig veure a en Jordi i en Dani parats a una font i aquells menys de deu minuts en van anar molt be per refer-me. Ja no quedava gaire així que mica en mica vam anar remuntant un altre vegada a ritmes diferents fins a la carretera on ens esperaven en Xevi i en Txema.
A partir d'aquí tocava patir de valent. El camí per la vesant que vam triar és molt dur, sobre tot després del que portàvem, però la veritat és que val la pena ja que és molt maco i t'estalvies la carretera, que també es fa dura, i encara que s'hagin de fer talls a peu, recompensa. Aquí va ser on ho vaig passar pitjor i em van haver d'esperar bastant, gràcies companys.Quan t'apropes i veus el cim ja tant a tocar tot canvia i sembla que les forces retornen i a sobre recompensats amb unes vistes impressionants de tot. Cap a Girona es veia la ciutat, Les Medes, la Badia de Roses, la Mare de Deu del Mont, Lloret, Blanes... Vam tenir sort de poder gaudir d'unes vistes increïbles tot i que cap a Barcelona no es veia gaire.Una vegada fetes les fotos i abrigats va tocar baixar carretera avall on els carreteros van imposar el seu ritme difícil de seguir. Encara van quedar forces per fer una última rostida amb relleus i "achazos" arribant a Sant Celoni que tot i provar-ho no vaig poder seguir. Una vegada a l'estació, de seguida va arribar un tren que ens va portar molt ràpid a Girona.Tot va sortir rodó, uns 108 kms i gairabé 8 hores de pedalar, sense cap avaria, una sola caiguda, meva per cert, un ritme molt bo i sobre tot assolir el repte i amb aquests companys de ruta va ser molt gratificant.
Gràcies als 4 per apuntar-vos a les meves aventures i ajudar-me a aconseguir-ho.