dimecres, 29 de juny del 2016

Pedals de Foc Non Stop 2016

Una setmana després de marxar cap a la PDF NON STOP em poso davant de l'ordinador a escriure la meva crònica sobre tot el que ha suposat l'experiència.
És de justícia començar valorant el que va portar de corcoll la setmana abans a totes les parts implicades a la PDF; la meteorologia. Les previsions pel cap de setmana eren entre dolentes i molt dolentes, amb una baixada de temperatures important i la més que probable pluja durant alguna part del recorregut. 
Moments abans de sortir ben conjuntats
Divendres al matí, una mica més tard del previst per culpa meva, sortíem en Manel, en Xevi M., en Jordi i jo. Durant la setmana havia anat molt de cul amb la feina i preparatius sense tenir temps d'enllestir-ho tot per l'hora prevista. Finalment anàvem en dos cotxes i posteriorment havia d'afegir-se el meu germà David que ens faria l'assistència. Pel camí, el temps acompanyava i paràvem a dinar a Balaguer, a la vora del riu on vam poder menjar ben a gust. Portàvem la lliçó apresa de l'anterior participació i no volíem perdre temps innecessari buscant restaurants, patint per les bicis, etc. així que carmanyola i nevera ens van resoldre l'àpat.


Ja arribant a Vielha, abans de travessar el túnel, els primers ruixats de poca importància i un terreny que no semblava gaire enfangat.
En arribar havíem quedat amb en Xavi C. per donar-li la seva bici que portàvem carregada, ja que, per feina, passarà una temporada allà i vam aprofitar el viatge. Una vegada enllestits, buscàvem el nostre hotel per anar endreçant coses: habitacions, maletes, bicis, inscripcions, pàrquing pel cotxe ...


A les 8 havíem de ser al brífing i de nou tiràvem d'experiència per sopar allà mentre ateníem les explicacions d'en Pep Vega i d'en Brandan Màrquez (bomber i guanyador de la prova) i gaudíem de l'emocionant homenatge a l'Iñaki Lejarreta amb la presència dels seus pares, dona i filla.

En Pep Vega en ple brífing
Tots els malalts/tes que escoltàvem amb el cul ben apretat
Sopant per anar a dormir d'hora
Durant el brífing es van dir coses importants i es va veure que l'organització tenia previstes moltes hipotètiques situacions, cosa que potser no havia quedat tan clara els dies anteriors a les xarxes socials i que a mi, personalment, em va tranquilitzar. Molt impresentable sense educació que no esperava que acabés d'explicar moltes coses que ens interessaven a tots els que l'endemà sortiríem a pedalar.
A última hora, el meu germà decidia sortir de matinada per arribar al segon avituallament després d'estar tot el dia treballant, encara que en Jordi, com no volia sortir si les condicions eres adverses, s'havia ofert per fer ell d'assistència. Vam deixar el tema pendent per veure quin era el temps que ens trobàvem en aixecar-nos a les 4 de la matinada. Així que amb tot preparat i parlat, anàvem a descansar pel dia que ens esperava a l'endemà.
Aquella nit vaig dormir prou bé. Havia portat remeis naturals per intentar descansar una mica millor, i la veritat és que ho vaig aconseguir, cosa molt d'agrair en aquestes circumstàncies.
Mentre esmorzàvem, en Jordi ens va confirmar que no sortia i que ens faria l'assistència, feina determinant durant tot el desenvolupament de la prova.

Cap a les 4:45 baixava amb tot preparat per anar cap a la sortida. Ja m'esperaven tots a la porta de l'hotel. De seguida érem al pàrquing passant per l'arc que registrava els participants. Una pluja dèbil, molta gent i cadascú amb la seva particular previsió del que ens oferiria la jornada: gent de curt, de llarg, impermeables, paravents ... Es respiraven nervis davant del que ens esperava. Al cap de ben poc, es donava la sortida cap a el Passeig de la Llibertat on l'arc d'arribada xiulava amb el pas de cada participant. De seguida començàvem a pujar per les pistes que ens haurien de dur fins al túnel amb la pluja augmentant d'intensitat però encara raonable. En Manel es quedava una mica i amb en Xevi vam anar fent al nostre ritme avançant i sent avançats a mesura que ens apropàvem a la sortida del túnel, on vam trobar un panorama molt inquietant. Molta gent parada dins i fora, gent posant-se tota la roba impermeable que podien, gent que girava cua cap a Vielha (en total sembla que van ser uns 80 que no van acabar de superar el túnel) i el més significatiu, un xàfec de campionat que feia mal a la cara quan continuàvem carretera avall a la recerca dels camins que ens portarien a Vilaller.

 En arribar al trencant que ens endinsaria a la muntanya, ja no plovia i el terreny es trobava en un estat òptim, així que a pedalar.
Després d'alguna errada de navegació de tot el grup de valents que continuàvem, vam arribar a Vilaller on paràvem el just i necessari per carregar i continuar pedalant. Tocava pujar el Coll de Serreres i com sempre, en Xevi, més fort que jo, m'anava obrint camí. En arribar al cim, paràvem a buidar i encetàvem la trialera de baixada cap a Llesp. Tot i tenir algun punt compromès on era recomanable posar peu a terra, la vaig gaudir i vaig deixar una mica enrere a en Xevi pensant que després del Camí de l'Aigua, pujant a Iran i Irgo, m'agafaria abans d'arribar a Gotarta, així que anava fent. En arribar a l'avituallament, en Jordi m'abastia de menjar, carregava aigua i decidia continuar, ja que no sabia on era en Xevi ni el que trigaria. Com de seguida tornaríem a pujar el Coll de Peranera i cap a Sas, vaig anar pendent per si el veia per darrere i anar junts. Aquest punt ha variat respecte de la meva anterior participació i és més portable, amb un pendent més progressiu, encara que se'm va fer molt llarg i em va costar agafar un ritme en condicions, avançant-me forces participants.

Una vegada superats aquests dos colls, ja baixàvem cap a Les Esglésies on hi havia el tercer avituallament i també significava l'apropament cap al Coll de l'Oli. Entre aquests dos darrers avituallaments vaig coincidir amb en Xavier Martil, un noi del Club Sarrià de Ter amb el que vaig pedalar a estones tot i que quan s'havia de pujar, de seguida em deixava endarrere. Coronant l'Oli va començar a pedregar. Per sort era calamarsa molt petita que no feia mal i ho feia amb poca intensitat, però en iniciar la baixada, on vaig avançar a un grupet significatiu, va començar a descarregar un xàfec molt intens que ens va deixar ben xops i ens va acompanyar fins a Torre de Cabdella. Arribant em vaig plantejar seriosament, que abandonaria, ja que no veia prudent pujar el Triador a 2200 metres amb aquell temps. A l'avituallament m'esperava en Jordi que en va animar junt amb el cel que semblava obrir-se i una confusió meva amb el temps que portava i que havia previst d'arribada a aquell punt. Vaig aprofitar per canviar-me de roba, menjar, prendre un recuperador i continuar ben animat. En Jordi en va informar que en Xevi abandonaria en arribar allà xop i amb molèsties digestives i que en Manel l'havien aturat a Les Esglèsies amb símptomes d'hipotèrmia.
De seguida que van començar les primeres rampes vaig haver de parar-me a treure l'impermeable. En Xavi Martil, amb el que havia fet l'aproximació, ja em va deixar i em vaig quedar sol fent al meu ritme. A la meva anterior participació, aquell port havia suposat un calvari, amb contínues aturades, un inici de "pàjara" i un ritme molt lent. Aquesta vegada, tot i que el ritme tampoc era res de l'altre mon,  que vaig ser molt constant. Ara avançava, ara m'avançaven, ara bufava vent en contra, ara a favor, i així vaig arribar al cim on vaig menjar i veure, omplir bidó i cap a La Portella Blanca. Aquesta part de la Pedals es fa una mica pesada, ja que és una pista que vas veient contínuament a l'horitzó i on sembla que després de cada muntanya que superes, arribarà la baixada cap a Espot, però no arriba. Són uns 20 kms en els que tens temps de tot. Això sí, quan arriba la baixada ... en un tres i no res, si no fos perquè em vaig equivocar de camí i em vaig quedar sense GPS, arribes al tall horari.
En arribar a Espot m'esperaven en Jordi i en Xevi M. i també hi eren en José Antonio i l'Edu. Tots en van felicitar i donar ànims i després de menjar una mica, omplir bidó i agafar el carregador del GPS, vaig continuar cap a Isil. La primera part d'aquest tram, és una pujada cap a Estais on s'agafa un corriol molt maco. Vaig coincidir amb dos nois amb els quals anàvem fent a bon ritme. Hi havia un que tirava bastant més que jo, però l'altre anava poc més i això em va permetre arribar amb ells fins al següent avituallament a Isil, però abans havíem passat per un dels trams més macos de la NonStop, el camí del Calvari, un corriol amb un punt tècnic però que es gaudeix molt i on només posava dos peus a terra i per prudència. Autèntic BTT en MAJÚSCULES. Una vegada acabada aquesta part, ja abans d'arribar a Sorpe, s'agafa carretera i s'ha de pedalar una bona estona per aquesta fins a passar l'avituallament i arribar a la pista que va vora la Noguera Pallaresa i es fa una mica avorrit. A sobre va començar a ploure de nou, vam parar a posar-nos els impermeables i al cap de poc, em quedava sol perquè no podia mantenir el ritme del grup de 4 que havíem format després de l'avituallament.
Tota la pujada fins a Montgarri va ser amb pluja, terreny enfangat i fred, encara que em trobava bé i l'únic que em molestava era el cul que a estones no sabia on posar. En arribar a l'avituallament i control de pas, m'informaven del fet que només hi havia 6 kms fins al Pla de Beret, pel que ni vaig parar. Volia arribar com més aviat millor i poder fer el corriol de baixada fins a Vielha. Aquests últims kms de pujada es fan durs, amb alguna rampa important, però anava fent i ja arribant posava el 38-11 i acabava amb bon ritme la part més planera.
EL temps al Pla de Beret
Al pàrquing, m'esperaven en Xevi, en Jordi, boira i una temperatura de 3,5 º .
Així i tot, vaig posar els llums i vaig baixar pel corriol. No tenia previst tornar a fer la Pedals, així que volia gaudir d'aquest descens fins a la meta. Es tracta d'un corriol que baixa molt i el vaig fer plovent, molt enfangat i amb uns guants sense res de protecció als palmells pel que a estones, portava les mans molt carregades i se'm va fer força dur. Vaig anar seguint el track, ja de nit, fins que, quan ja faltava ben poc, em vaig despistar i per no recular, vaig fer els últims 6-7 kms per carretera. En arribar, molta satisfacció, la felicitació dels companys, d'en Pep Vega i la meva medalla i mallot de finisher amb un temps de 17 hores i 11 minuts, 1h30' menys que el 2014.


L'arribada
El resultat

Després de la dutxa, un sopar regeneratiu amb els companys i en Carri.
Ara que han passat els dies, ja puc dir que la NonStop és addictiva. Vaig anar totalment convençut del fet que no tornaria, que era un esforç molt gran i un sacrifici molt important la seva preparació, però quan passen els dies, veus com has acabat i el resultat amb els impediments que he hagut de superar aquest any i et motives per intentar millorar-los. Potser és massa aviat, però cre que hi tornaré.

D'aquest any en trec algunes conclusions: 

- L'entrenament ha sigut molt encertat i vaig acabar molt més sencer. Encara es pot millorar i l'aprenentatge és continu.
- No he trobat l'ambient de 2014 quan notaves que érem tots contra ... Aquest any, la majoria de la gent, ni et saludaven en coincidir. Haig de dir que també vaig trobar de ben parits, però em va sobtar.

- Molt personatge impresentable que segueix llençant embolcalls de gels, barretes, etc. sense cap tipus d'escrúpol per un entorn tant impressionant com aquest. No ho puc entendre.
- El treball d'en Jordi com assistència, importantíssim per poder assolir l'objectiu.

- He acabat molt satisfet i he rebut el reconeixement de molta gent. Crec que no el mereixo, que no és per tant, que només he fet el que m'havia proposat, tornar a acabar la PDF NONSTOP. El que passa és que aquest any, era una mica més exigent psicològicament, però d'això anava sobrat i és que sóc molt tossut ... ja ho sabeu ...
Salut


Rendiment espectacular de la Canyon que va acabar així
Tornant-li el seu aspecte a les màquines.


diumenge, 12 de juny del 2016

Segueixo aquí

Des del gener que no escric res ... quina poca vergonya, i no ha sigut per falta de coses, que n'han passat, però per un motiu o un altre, mai trobava el moment.
Aquests darrers mesos, tot girava al voltant de la participació en la PDF NON STOP, els entrenaments anaven bé, em trobava bé i anava mantenint força constància, però al febrer i per casualitat, em vaig assabentar que s'havien esgotat els 750 dorsals per la PDF. El 2014 en Miqui es va apuntar el dia abans de sortir cap a Vielha i en aquella ocasió eren 450 participants com a màxim, pel que estava tranquil. De seguida em vaig apuntar a la llista d'espera amb la total confiança que tindria el meu dorsal com així va ser uns mesos després.
Per un altra banda, vam decidir formar un equip del CEME per participar i poder trobar algun col·laborador que ens donés un cop de mà per cobrir part de la despesa que suposa poder assistir a una cursa així.
A finals de febrer, quant estava a punt d'acabar el període de base i arribava la part més divertida de l'entrenament, les sortides llargues i començar a veure les sensacions per la PDF, vaig tenir un accident que em va tenir sense poder sortir a pedalar durant 45 dies. Feia bici estàtica a casa, però no és el mateix. Com a mínim, em va permtre no perdre tot el que havia guanyat durant gairebé 3 mesos de base.
En tornar a agafar la bici, vaig fer una setmana de gaudir sense mantenir cap pauta i trobar sensacions. De seguida tocava continuar amb la disciplina i vaig fer una adaptació de l'entrenament amb les setmanes que quedaven per intentar arribar en condicions. Vaig planificar-me una sortida llarga setmanal, augmentant de forma progressiva hores i desnivell. De seguida em vaig trobar bé i tenia bones sensacions. Vam començar amb una anada fins a Sant Celoni passant per Sta. Fe per carretera.
A Sant Hilari camí de Santa Fe

La següent, va ser en solitari també per carretera i vaig fer la volta a Les Gavarres. Amb en Jordi i també per carretera vaig arribar als 142 kms i quasi 2000 de desnivell fent Gavarres i allargant pels voltants de Girona. Ja amb la BTT i amb en Jordi i en Manel vam fer una sortida per Gavarres que vaig acabar en solitari amb 123 kms7h 30 pedalades i prop de 3000 metres de desnivell.
Als Àngels

 La cosa anava molt bé i les sensacions eren molt bones. Amb en Jordi i per carretera vam fer la "Superports", ruta que em rondava pel cap feia temps com a bona prova de cara a la PDF. Van ser 200 kms, més de 9 hores pedalades i més de 3000 metres de desnivell, fent un bon grapat dels ports del voltant de Girona. 


Sant Martí Sacalm

El Coll

Per l'última sortida preparatòria, tenia previst l'anada i tornada a Santa Fe per muntanya, afegint desnivell abans d'arribar a Arbúcies. Vam sortir en Manel i jo des de Girona fent Sant Grau, Santa Bàrbara, baixant a Castanyet i pujant de nou cap al Sobirà on vam menjar l'entrepà. Una vegada a Sant Hilari, ens vam deixar caure per carretera fins a Arbúcies i en arribar a la pista de Coll de , en Manel no es trobava bé per fer-la i ens vam separar. Vaig pujar a bon ritme i sense posar peu a terra, el que em va motivar molt partint de les anteriors experiències que havia tingut fent aquest recorregut. En arribar a Sant Fe, volia tornar a baixar a Arbúcies, però no sé com, vaig arribar a Gualba amb el temps molt just per tornar a Girona, pel que vaig decidir tornar en tren des d'Hostalric. Durant tot el trajecte em vaig trobar bé i veia que podia mantenir bon ritme així que, tot i no fer el que tenia previst, que era arribar a les 12 horesvaig plegar per arribar a casa a l'hora prevista.
Aquestes dues setmanes que resten pel dia 18, les he destinat a ultimar detalls com l'alimentació, posada a punt de la bicicleta i meva, massatge i tancar temes de l'equip CEME. Crec que arribo en molt bones condicions i la meva intenció és acabar satisfet amb l'esforç realitzat. Aquest any, tenim l'ajuda del meu germà David que ens farà l'assistència alliberant-nos d'anar carregats amb el material per tota la cursa, així que encara més avantatges per fer una bona cursa. Avui dia dic que serà l'última vegada que la faci, així que espero acabar content, però això ja ho explicaré en la següent entrada.
Salut