dimarts, 6 de desembre de 2011

Aquest dilluns de nou a Rocacorba

El divendres a la tarda, al col·legi, em vaig trobar amb en Quico i l'Ernesto que planificaven sortir dilluns en bici i volien pujar a Rocacorba. Feia temps que volíem sortir junts i mai trobàvem el moment, així que encara que m'anava una mica just per la feina, em vaig apuntar amb l'excusa de buscar el polar. A les 09:30 érem a Fontajau i fèiem Camí cap a Sant Gregori, Canet i encetàvem la pujada després d'una petita aturada a l'encreuament de Biert. El dia prometia bones vistes tot i els núvols així que anàvem fent a bon ritme fins que la bici de l'Erensto va dir prou i vam haver de parar a tornar-li al seu lloc una biela perduda. Una vegada sol-ventat el problema, vam continuar pujant. Per en Quico era la primera vegada que ho intentava i era el que li faltava per completar els tres cims mítics dels voltants de Girona. Tot i que no fa gaire que pedala amb continuïtat, està molt motivat i va pujar a un ritme molt constant. En arribar a l'asfalt i superat l'últim tram més dur, només quedava acabar de pujar fins les antenes i com em vaig veure amb forces, vaig decidir acabar-me de rostir forçant una mica. Una vegada a dalt, la barreta per recuperar forces, les fotos i un vídeo de la seva arribada.

i per acabar la foto per deixar constància de la fitai cap a baix. Vam desfer el camí d'anada i quan érem a punt de passar l'autopista, l'Ernesto va caure anant una mica ràpid, jo que anava al darrera vaig acabar a sobre, i en Quico d'espectador privilegiat. Per sort no va ser res greu, però l'Ernesto va estar una estona amb dificultat per respirar pel cop. Quan tot va tornar a una relativa normalitat, vaig continuar cap a casa per poder arribar a temps a la feina.
Segona pujada al Rocacorba en 4 dies amb plat mitjà, ampliació del ventall de companys de pedalades i continuant acumulant quilòmetres i resistència pel següent repte.

1 comentari:

  1. La veritat és que ha estat una pujada molt especial. No només per ser la meva primera vegada -he perdut la virginitat- sinó perquè la companyia ho fa tot. Jo he pujat al meu ritme -a vegades suau, suau i altres molt accelerat i sense suficient tècnica..., com tantes primeres vegades, oi?-, però sempre amb l'estel·la dels qui feia pocs segons (o minuts, per ser més exactes) havien passat per allà mateix. Llàstima de la caiguda final de l'Ernesto i de no tenir temps de rematar-ho amb unes olives i unes canyes. Però tot es farà. Salut!

    ResponElimina