divendres, 13 de juliol del 2012

De vacances per Murcia...

Aquest dilluns vaig tornar de les meves vacances d'aquest any que, degut a aquests "meravellosos" polítics que tenim i les seves retallades als de sempre, he hagut de limitar a visitar a la família, però com sempre optimista i a treure profit. Abans de marxar cap a Mazarron, ja vaig posar-me en contacte amb en Miguel, amic i company de sortides per allà que casualment també estava de vacances, perfecte...
Una de les poques zones de muntanya que em faltaven per conèixer de la regió era Sierra Espuña, així que vaig baixar-me un parell de tracks carregats al GPS per si de cas. Vaig arribar un dimarts i dijous ja sortíem a pedalar, una cosa suau em va dir que es va convertir en un fart de pujar i pujar per unes pistes amb força pendent que ens va fer patir de valent. Tot era nou per mi i la sort de conèixer a en Miguel, és que em descobreix zones que seria impossible de trobar ja que moltes són collita pròpia, es a dir, que és dels malalts de bici que dediquem part del nostre temps a endreçar, netejar, descobrir i obrir camins. Al final em van sortir prop de 50 kms., que per començar estava prou bé. No vaig portar el gps ni vaig fer fotos així que poca informació puc posar d'aquesta presa de contacte, però una cosa si que em va quedar clara ... feia calor, molta calor...
El cap de setmana el tenia complicat així que la següent sortida es va posposar fins dilluns i vam anar a fer Boletes, una caseta ara i antic lloc de vigilància de l'exercit, des d'on hi han unes grans vistes de la zona del Cabo Tiñoso, tota la badia fins a Cartagena, les cales...
El Cabo Tiñoso amb El Atalayón com a punt més alt.
El pati de la casa de Boletes ...
Cales properes a la casa. Totalment desertes.
Ara tocava pujar per allà on havíem baixat, una pista pedregosa i amb trams de molta pendent que ens va fer patir de valent però que tot i això vaig fer una alternativa més tècnica al descens que en Miguel es va apuntar per un altre ocasió. Una vegada a Campillo vam remuntar la carretera a Castillitos i a l'alçada del desviament cap a les cales, vam trencar a la dreta per un corriol que no coneixia i que baixa de nou cap a la carretera i que està molt bé.
Encara que no es veu gaire, en Miguel baixant el corriol
Una mica d'asfalt i tornàvem a baixar per un altre camí fins agafar un corriol collita d'en Miguel que em va agradar molt. Es d'aquells que no tenen una gran exigència de cap tipus però als que has de posar tots els sentits per passar-ho bé ja que només hi ha una traçada i sortir-te vol dir perdre molt. En arribar a la Rambla de La Azohia vam tornat a pujar fins a Campillo i de nou carretera fins a trobar un altre corriol d'en Miguel pel mig d'una riera amb algun pas arreglat per ell per fer-lo més ciclable. Vam arribar a una pista amb força pendent per remuntar un turonet que ens va tornar a deixar en una altre corriol amb algun pas complicat que també em va agradar molt i ja érem a la civilització. En Miguel em va acompanyar una mica cap a Mazarrón i acabàvem el dia amb una gran satisfacció per la ruta feta.

Per la següent sortida, dimecres, teníem previst d'anar a Sierra Espuña i en Miguel en va comentar que passaria allà el dia a casa de la seva germana així que ens veuríem a la tarda. Després de vindre a buscar-me perdut per aquells camins buscant la casa, vam arribar, ens vam canviar i a pedalar. La primera part de la ruta va ser un continu ascens primer per carretera, després per pista, un bon tram de corriol i per finalitzar l'ascens fins al mirador, carretera que era el més sensat tot i haver corriol, això si, molt exigent tant física com tècnicament.
El Morrón al fons amb 1580 metres d'alçada
Nosaltres vam arribar fins un mirador des d'on es veu fins a Mazarrón i després anàvem en direcció a La Carrasca on ens avituallàvem a una font d'aigua fresca boníssima i fèiem un descans aprofitant per veure un ramat d'Urris (una especie de cabra autòctona de l'Atlas que es va introduir amb èxit a Sierra Espuña) i El Morrón presidint tot el paisatge.
Vistes cap al mar des del mirador.
Un ramat d'Urris. Tot i el tancat, tenen lliure accés i sortida.
El Morrón des de La Carrasca.
Ara tocava tornar, primer desfent pista fins a un trencat on començàvem una pista en baixada fins un trencant on en Miguel es va equivocar (l'home és l'únic ésser que ...) i ens va tocar carregar la bicicleta una petit tram per no haver de fer tota la pujada, però no va ser res, em sòl passar.
Una vegada retrobada la pista, vam continuar baixant i baixant, passant alguna tanca, refrescant la memòria d'en Miguel amb els diferents trencants que trobàvem fins arribar a la carretera que triàvem com a opció per retallar i no acabar de nit sense llums.
Faríem un últim tram de corriol llarg amb un continu i suau descens fins un últim tram amb més pendent molt maco i divertit, fins arribar a una carretera que deixaríem de seguida per agafar una pista de pujada i anar a veure el Santuari de Santa Eulalia ja al terme de Totana. La zona està molt bé i es mereix una visita amb calma, veure Aledo, un poble medieval proper, i un dinar en algun dels xiringuitos de muntanya dels voltants o inclús a l'hotel del Santuari, això si amb menys calor.

De tornada caient el sol.

Santuari de Santa Eulalia
Una vegada a la casa de la germana d'en Miguel, dutxeta, avituallament amb fruita i birreta i cap a Mazarrón ja ben de nit amb la lluna plena. Va ser un gran primer contacte amb Sierra Espuña amb un gran guia que m'anava explicant tot el que coneixia del parc, que no serà l'últim ja que vaig veure que hi ha infinitat de possibilitats i centenars de quilòmetres per recórrer per corriols de tot tipus.


Corriol cap a cala Salitrona. Aquesta vegada, la sorra era ben neta.

Divendres vam fer la última sortida de les vacances i aquesta havia de ser per les cales i Castillitos, així que cap a les 8 em trobava amb en Miguel i pujàvem per la carretera per agafar el desviament cap a cala Salitrona.
A partir d'aquest punt toca pujar per una pista serpentejant que et deixa a l'antiga base militar de Castillitos, de la qual ja he parlat i he fotografiat en d'altres ocasions i que ha de ser visita obligada si esteu per la zona. Durant la pujada cadascú va anar imposant el seu ritme, ara mano jo, ara manes tu i es va fer entretinguda tot i la calor i els més de 200 metres que es remunten en poca distància. Aquesta vegada volia arribar fins a la punta del Cabo Tiñoso, ja que no ho havia fet mai i trobar un lloc amb un túnel que havia vist al wikiloc i que en Miguel desconeixia, així que després de visitar una de les bateries, amb la meva intuïció vam agafar un camí que ens va portar fins un punt que semblava quedar tallat, però que en arribar, trobaves el túnel excavat a la roca que va sorprendre molt a en Miguel. Vam fer i desfer el camí per agafar una baixada zigzaguejant i amb molta pendent una mica perillosa que ens va deixar a la carretera del far i el punt més extrem del Cap.
Ara tocava tornar, així que poc a poc remuntàvem per la carretera xerrant i canviant impressions fins agafar els corriols que ens estalviaven carretera fins a la rambla de La Azohia i des d'allà a casa d'en Miguel per avituallar-nos una mica i acabar amb les sortides.

Ressumint, han sigut unes vacances intenses ciclísticament parlant, on he fet un bon grapat de quilòmetres, amb un guia de luxe, gran coneixedor de tots els racons de la zona i gran amant de la bicicleta, amb una prospecció a l'únic parc natural que em faltava per veure de la regió i amb gran satisfacció per tot el viscut. Moltes gràcies Miguel.